1. Anselm comença amb una definició de Déu:"Déu és allò més gran que el qual no podem imaginar res." Llavors, Anselm fa la gran pregunta: Déu existeix? Per respondre, primer intenta demostrar que "Déu existeix en l'enteniment.
2. Anselm ens fa veure que si una cosa existeix en l'enteniment ja te certa existència. Usa l'analogia d'un pintor: quan davant una tela imagina el que farà, té a la ment el que encara no ha fet; el quadre encara no existeix a la realitat material però existeix al seu enteniment".
Així, fins i tot l'incrèdul ha de reconèixer que a l'enteniment hi ha realitats i que existeix Déu com a idea d'allò més gran que el qual no es pot imaginar, ja que tot el que es pensa existeix a l'enteniment.
3. L'incrèdul dirà que si una cosa existeix en l'enteniment, això no vol dir que existeixi en la realitat. Anselm respondrà: si "allò sobre el qual no es pot imaginar res més gran" només existeix a l'enteniment, es pot imaginar una cosa més gran que ell (una que compleix totes les seves qualitats i a més existeix). Però això és impossible, perquè això seria una contradicció. D'aquí, n'extreu la seva conclusió:
"Existeix, llavors, allò sobre què no es pot imaginar res més gran, tant en l'enteniment com a la realitat."
Ara juguem mentalment a fer objeccions i també a defensar l'argument de les objeccions, tot i no estar d'acord.