La celebre frase de Descartes, on evidencia la seva existència en evidenciar el seu pensament, ha estat multiples vegades replicada en altres formes: "compro, doncs existeixo", "consumeixo, doncs existeixo"...Quina seria la vostra versió? Què és allò que us dona la màxima evidència de la vostra existència: parlar per telèfon, escriure al facebook, jugar a fútbol, abraçar els altres, estudiar...
Justifiqueu racionalment la resposta!
15 comentaris:
Sento,doncs existeixo.
Aquesta seria la meva versió del Penso doncs existeixo de Descartes ja que em sembla el principi bàsic que ens demostra que existim. Tant sigui sentir fisicament (dolor, fred, calor...) o interiorment (felicitat, tristesa, gelosia...). Per a mi és així ja que no t'adones del que vols,sents o tens fins que aquesta reacció t'envolta. No considero que algú pugui dir que mai ha sentit res, per tant tot aquell que ha sentit qualsevol cosa existeix.
Sentir ens fa reals.
Estimo, doncs existeixo.
Aquesta frase és la que em dóna la màxima evidència de què la meva existència és real que està basada en la frase de Descartes: Penso, doncs existeixo.
Com molt bé ha dit la meva companya Emma, el fet poder sentir algun tipus de sentiment ens fa sentir que som reals. Però en el meu cas, diré que per mi només els sentiments amorosos em fan sentir que sóc real i que tinc un motiu per estar al món. Sentir alguna cosa per algú que tingui a veure amb sentiments amorosos em fa sentir que sóc real perquè sempre estaré disposada a fer qualsevol cosa per aquella persona i això m'aporta un significat a la vida i una raó per la qual existeixo.
No estic d'acord amb el comentari de la meva companya Laia, encara que respectant totalment la teva opinió. Amb el teu post dones a entendre que una persona noés real o no pot afirmar la seva existencia fins que estima però és imposible mesurar tal cosa. Hi ha tantes maneras d'estimar i de no estimar que em sembla impossible afirmar l'existència amb una cosa així.
Amés, està científicament demostrat que existeix molta gent que no pot conseguir estimar a una altre persona sigui familiar, amic o parella, com per exepmle les persones asexuals. També moltes malalties neurologiques imedeixen a persones malaltes fer-ho, llavors que vol dir que aquestes persones no existeixen pel fet de no poder/saber estimar?
Respecte a la resposta de la meva companya Emma diré que jo estava responent segons el meu propi criteri a què jo considero que et fa ser real. Però li diré que en el seu cas també hi ha moltes persones que no senten res i això no les fa irreals.
Jo entenc que les persones som reals quan tenim algun sentiment bo que ens fa realitzar accions i que no tingui cap objectiu desagradable i trist.
No fa falta que sigui l'amor a una persona, pot ser a on objecte o un somni. També crec que queda implícit que estimar també poden portar altres sentiments, com tristesa, però jo em baso que en el fet de sentir algun sentiment relacionat amb alguna cosa bona em fa sentir real i accepto tot el que implica sentir-lo.
Crec que relacionat amb el cas de les persones neurològiques que no tenen la capacitat d'estimar segurament també tenen algun objectiu a la vida que desitgen o alguna cosa que aprecien així que segueix afirmant la meva frase: Estimo, doncs existeixo.
La meva frase seria: Parlo, doncs existeixo.
Per el simple fet de que per mi parlar es com viure, es a dir, sino parlo es com si no existis, personalment crec que aquesta seria la meva frase. Perquè parlar hem fa pensar, aleshores existir.
Potser que per gent parlar no sigui imprescindible i pensi mentalment pero per mi no, trobo que sense parlar no sòc jo.
Fent una critica al primer comentari de la Emma, jo no crec que sentir sigui un principi bàsic per saber si existim o no. Sentir et pot demostrar valors etc, però no és imprescindible per saber si existeixes, si que sentint penses aleshres existeixes però com ja he dit, en la meva opinió no es algo bàsic per saber amb certesa si existim o no.
D'acord amb la crítica que ha fet l'Emma al comentari de la Laia, no coincideixo amb la frase que ha dit la Laia, estimo doncs existeixo.
Respecto la teva opinió, però jo no crec que estimant sapigues que ets real, aleshores tinguis una raó per estar al món. Pots estimar i no estimar obviament però no crec que et fasi més real, i que sigui una evidència de que existeixes. Però no negare que si ets una persona sentimental, on estimant t'ajuda a voler estar al món i fer coses per persones, jo ho respecto i crec que si que pot ser veritat (encara que no ho comparteixi).
Respectant totes les opinions donades, crec que estimar o sentir no són raons per existir. Crec que aquests sentiments et fan tenir menys o més ganes de viure en aquest mon, et donen objectius per aconseguir o arrives a la "misèria sentimental", per tant, crec que la frase ideal és: sumo llavors existeixo, és a dir, les mates són la única cosa que no ens pot enganyar. Els sentiments ens poden enganyar i són icontrolables, la única cosa que sempre funciona i podem dir que al fe-la existim son les mates; 2+2 sempre donarà 4, estiguis content, enfadat o enamorat sempre donarà el mateix
Respiro, doncs existeixo.
Aquesta és la raó per la qual sé que existeixo. El fet de saber amb certesa que respiro em fa saber que existeixo, ja que si deixo de respirar, no existiré.
Hi ha més coses que potser em podrien fer pensar que per aquella raó existeixo, com per exemple estimar, però totes aquestes coses no serien possibles sense la respiració, que fa que la meva sang corri amb oxigen per les meves venes i existeixi. Indubtablement sé que puc fer coses, com sentir, perquè respiro.
Segons el meu punt de vista, després de respirar tenim un altre evidencia que ens fa indubtablement existir, que és el fet de poder interactuar amb el medi; i és veritat que Descartes dubta de tot, també dels sentits, però crec que la nostra reacció sobre les coses quan percebem una cosa simultàniament per diversos sentits, no hi podem dubtar, encara que la podem percebre d'altra manera que en la realitat, és real que alguna cosa hem provocat.
Per exemple, si jo, amb la nostra força, tiro un arbre abaix, sabem que aquest arbre ha caigut perquè ho percebo per la vista, l'oïda i el tacte. Segons el meu punt de vista, encara que algun d'aquests sentits ens enganyi és impossible que tots ells ens enganyin alhora, per tant interactuo amb el medi, doncs existeixo.
Raono, doncs existeixo.
Aquesta és la meva versió del "Penso, doncs existeixo", ja que crec que és una raó que ens demostra la nostra existència. La facultat que tenim d'identificar conceptes, per qüestionar, trobar una coherència o contradir i introduir altres conceptes és una clara evidència que existim.
No estic d'acord amb el que diu la Inés,
El fet de parlar no et fa saber que existim. Hi ha altres formes de comunicar-se. Pel simple fet de no parlar ja no existeixes? No crec que sigui una evidencia per corroborar que som reals.
Estic d’acord amb la meva companya Natalia,
El fet de respirar ens fa sabem que existim. Gràcies a la respiració estem vius, podem pensar, comunicar-nos, caminar… Aquest fet, és un principi bàsic que és necessari per la nostra vida. Si els nostres pulmons no funcionessin no existiriem.
Si hagués d'escollir alguna de les frases dels meus companys, seria la de la meva companya Natalia "Respiro, doncs existeixo", ja que tot ésser viu, sigui planta o animal, respira i està al món gràcies a això.
No estic d'acord amb la Laia, ja que hi ha persones que no estimen absolutament res i és per això que realitzen accions d'odi, perquè justament els hi falta algú que els estimi i sentir el que és ser estimat. És més, hi ha persones que no s'estimen ni a si mateixes i no per això deixen d'existir.
Tampoc estic d'acord amb la Ines, ja que hi ha persones que manquen de la veu o de qualsevol altre sentit i, tot i que perceben una realitat diferent de la que percep algú que té tots els seus sentits, segueixen percebent-la. Que estigui modificada no significa que no existeixi la realitat en la qual aquella persona viu. Per tant, es podria afirmar que cada persona viu una realitat diferent de tothom.
Respecte al que diu el meu company Carlos, hi ha situacions finites que fan que existeixi una altra resposta a 2+2, com va dir el Joan Pere fa un temps. Així que, a vegades, les matemàtiques també estan condicionades segons la realitat en la qual s'apliquin.
Hi ha animals que no raonen (pel que sabem) i es deixen portar pel seu instint de supervivència. Raonar ens fa ser superiors, no existents o inexistents. Dubto que una planta raoni i, tot i això, comparteix món amb nosaltres i, a més, depenem d'ella per respirar.
La frase de l'Emma també m'agrada. "Sento, doncs existeixo" és una bona manera de descriure què som: un conjunt de sensacions en un mateix cos. Tot i que s'ha d'aclarir que les persones asexuals sí que estimen, però no senten atracció sexual, com diu el nom.
La meva proposta és "Experimento, doncs existeixo", ja que cada ésser viu és capaç d'experimentar un procés, una sensació, un moment...i, segons el grau d'experiència, es viu una realitat o una altra. És per això que abans he dit que cada realitat és diferent, ja que cada persona ha viscut experiències diferents, què regeixen els seus sentiments i pensaments.
Siento entonces existo
Estoy de acuerdo con lo que dice mi compañera Emma. El ser humano necesita sentir por naturaleza, es una de la bases fundamentales de la vida. Si a una persona le sacas los sentimientos no seria nada, nunca sabrá que son los placeres de la vida, no conocerá nunca el miedo, la decepción, nada. Sería como dejar a todos en un estado vegetal.Cuando experimentas todos estos sentimientos es cuando te das cuantas que realmente existes. Imagínate la sensacion que tendrá una persona al escalar el Everest, seria indescriptible. Este momento y muchos más en la vida son los que realmente te das cuenta de tu propia existencia.
Publica un comentari a l'entrada