Aristòtil ho té clar. Tot ésser viu té una finalitat que explica la seva existència, relacionada amb allò que el defineix. En les plantes la finalitat és reproduir-se, ja que només tenen capacitats nutritives. En els animals la finalitat és reproduir-se, moure's i sentir ja que, a més d ela capacitat nutritiva tenen la sensitiva. En l'home, en ser l'animal que té al capacitat racional, la seva finalitat és desenvolupar el seu intel·lecte. I per què? Per aconseguir la felicitat. Segons ells no és possible la felicitat sense bons hàbits apresos que enforteixin la voluntad (virtuts com la temperança, el coratge, l'amistad...) i sense algunes virtuts intel·lectuals com la prudència i la saviesa.
-Creieu que és necessària la intel·ligència per assolir al felicitat?
-És possible la felicitat sense intel·ligència?
14 comentaris:
La felicitat no depen de la inteligencia, per exemple, algu que és molt inteligent pot ser molt mes infeliç que un "paleto" ja que tindra molta mes conciencia dels mals del mon, etc...
En canvi, un ignorant pot ser feliç, ja que, al no tenir molts coneixements , li sera molt mes facil no pensar en les coses dolentes; en si una cosa es dolenta per el cor, o si podria posarse malalt...
Certa persona va dir: "no hay mejor regalo que la ignorancia"
yo creo que incluso es al reves , es mas feliz el menos inteligente.
Primero por que "el llamado menos inteligente" no tendria la conicencia de los problemasy obligaciones que le rodean al y su entorno(como a dicho el ander anteriormente), y segundo por que por esta sencilla regla los niños pequeños al no tener desarrollada su inteligencia serian menos felizes que un adulto(que a desarrollado su inteligencia o por estudios o por experiencia)y en cambio un niño pequeño es mas feliz que un adulto, ya que el niño pequeño,como e dicho antes al ser menos inteligente tiene menos conciencia de problemas que un adulto(que ha podido desarrollar o dessarrolo su inteligencia)y ve, reconose los problemas y obligaciones que le puedan rodear.
Juraria q Schopenhauer deia això mateix, q els ignorants són feliços perq desconeixen el q passa. En certa manera estic d'acord amb ell i l'Ander, però també voldria tindre en compte la manera d'assolir la felicitat i la qualitat real d'aquesta. Clar, si la felicitat és deguda a la nostra ignorància, ens hem de replantejar la importància de la saviesa en la societat, però bé, per un altre dia. La qüestió és que, en moltes coses, si som ignorants som feliços, però si no conec la llibertat, per exemple, tindrà la meva felicitat un valor real?
¿Què és la felicitat? Segons un diccionari qualsevol: "la felicitat és un estat d'ànim que es produeix en la persona quan aquesta creu haver assolit una meta desitjada i bona. Aquest estat propicia la pau interior, un enfocament del medi positiu, al mateix temps que estimula a conquistar noves metes. És definida com una condició interna de satisfacció i alegria."
La teoria és molt maca, però i la pràctica? Un nen petit (com han dit alguns companys anteriorment) no és feliç? no està satisfet quan aconsegueix fer una cosa bé i la seva mare el felicita? No se sent satisfet en aquell moment? Jo crec que sí, totalment. El grau d'intel·ligència no és un requisit per poder ser més o menys feliç. També com han dit alguns companys, l'ignorant potser desconeix moltes coses de la vida, però és precisament aquesta ignorància la que fa que sigui feliç; perquè desconeix les desgràcies i la cara dolenta de les coses. Una persona culta i formada pot ser feliç amb més o menys facilitat, però hi ha molts factors que li poden trencar aquesta felicitat. Des del meu punt de vista, a més, la felicitat és momentània. Per tant, ens enganyem tota la vida perseguint la felicitat, ja que sóm com rucs posant-nos pastanagues al davant. Ens sembla que algun dia hi arribarem, i passa la vida, però mai l'assolim del tot. La felicitat no és més que un estat momentani, uns instants, no més. No es pot ser feliç durant tota la vida, però una persona pot aprendre a conformar-se amb el que té, valorar cada segon viscut, aprofitar-ho tot al màxim. D'aquesta manera podrà tenir petits moments de felicitat més seguidament i tenir la sensació que és realment feliç a la vida.
L'ignorant i el nen petit ignoren que són feliços. Llavors com poden ser-ho? Potser esteu confonent ser feliç i estar content.
Però tot això és relatiu, perquè segons Aristotil, algú que és ignorant no pot ser feliç, però si l'ignorant és sent feliç no hi ha ningú que li pugui dir que no ho és, en canvi algú que té molt de coneixement no és obligatori que sigui feliç. Amb el que vull dir, és que poden haver-hi dos classes de felicitats, la felicitat de l'ignorant i la felicitat del savi, i les dues tenen una mateixa funció i és fer sentir bé a aquella persona.
No sé si estic en condicions de elaborar una resposta, però lafelicitat de l'ignorant no és veritable felicitat pq és ignorant, i per tant, no la coneix bé. Vull més dies internacionals d filo, vaaa..q des d'aqui surti una campanya a favor xd
Creo que no podemos relacionar felicidad con la inteligencia por que una persona poede ser inteligente,pero no feliç.La felicitat es una cosa emocional,depende del entorno que tengas o como te sientas en aquel momento.
Per mi la felicitat no depén de la intel·ligència de la persona, tot i que si que estic d'acord amb la primera part de la pregunta, on es diu que l'amistat, etc hi té relació.
Hi ha molta gent al continent africà o a l'índia que no té ni idea de qui coi és Plató o Aristòtil, o de que per a ells la prudència és un signe de saviesa, per a ells la seva felicitat es basa en tenir una bona collita, que no els hi plogui massa, que la filla tingui un bon casament... coses molt més banals que no tenen res d'embolicat com la filosofia dels grecs, per a ells no és important ser la mar de just per ser feliç. Suposo que per això val la frase de no és més feliç qui més té sinó qui menys necessita, no tant sols aplicant-ho a la part material sino també a les virtuts.
1La felicidad no es un bien material, no es algo que podamos adquirir, es una reacción quimica de nuestro cerebro, de esta forma cuando satisfacemos un deseo o necesidad impetuosa entramos en el estado de felicidad, que dependiendo de porque seamos felices o de que manera tendrá un grado o otro. No creo que esté bien hablar de calidad en la felicidad, no eres igual de feliz cuando te toca un euro en el cupón que cuando te tocan mil millones no? Alguien inteligente puede ser feliz y alguien ignorante también, querrán dos cosas diferentes o iguales porque cometemos un error al diferenciarlos tan drasticamente, todos conocemos a gente que es mas inteligente o no tanto como nosotros,y realmente no somos tan diferentes entre nosotros, hablando de felicidad hablamos tambien de ambicion de metas y objetivos pero tambien de oportunidades, todo es muy relativo pero al fin y al cabo todos podemos ser felices en mayor o menor grado y siempre buscaremos la felicidad porque es nuestra razón de ser.
Resum: la felicitat no existeix.
Clar que s'ha de ser intel·ligent per ser feliç. Intel·ligència és aprenentatge, i la felicitat és un estat emocional al que arribem els éssers humans perquè aprenem a ser-ho. Bé, no tots arriben a la felicitat, cal trobar-la, i per això hem d'aprendre moltes coses abans, tal i com diu Aristòtil. El que cal aprendre no s'ensenya a l'escola, ni a casa; aprenem a ser feliços nosaltres mateixos a base de viure. L'objectiu de la vida és aprendre a ser feliç. Quan més en sapiguem, més intel·ligents serem.
PD: La felicitat existeix i no és momentània, tot el contrari, és eterna un cop la trobes. La felicitat segons el meu punt de vista és l'harmonia i la pau interior.
Mi libro, luna de pluton esta siendo un ésxito en todos lo países de habla hispánica, por favor, léelo, ze que te va a encantar, gracias.
Jo també no crec
Publica un comentari a l'entrada