dimarts, de febrer 07, 2012

l'ànima

El terme ànima o ánima (del llatí anima) es refereix a un principi o entitat immaterial i invisible que posseirien els éssers vius. En aquest sentit originari tant els animals com els éssers humans estarien dotats d'ànima. Les propietats i característiques de l'ànima varien segons diferents tradicions i perspectives filosòfiques o religioses.

Els avenços en la fisiologia i neurologia han permet reconèixer que els éssers animats obeeixen al mateix tipus de principis físics que els objectes inanimats, tot i que desenvolupin activitats diferents d'aquests, com la nutriciócreixement i reproducció. Si això és veritat no seria necessària l'existència de l'ànima per parlar del moviment o de la vida


Descartes identifica la paraula ànima amb el pensament humà, és a dir, amb la capacitat de sentir, imaginar, somniar, inventar, analitzar... tot allò que té a veure amb la ment.  Segons ell només és pròpia dels humans. Els animales, tot i tenir capacitats sensitives, per ells són autòmates i no tenen consciència del que senten. Per això no tenen ànima.


Què en penseu? Què és l'ànima? Com es pot explicar des de la ciència? És necessari explicar què és per demostrar que existeix? És un concepte passat de moda?

13 comentaris:

Ramón Méndez ha dit...

Doncs jo crec que dintre de nosaltres sí que hi ha alguna cosa que ens fa sentir, pensar, dubtar i moltes més coses. Perque no crec que només amb la matèria del cos poguem sentir tantes coses. També penso que la nostra ànima o qualsevol altre substància que pogem tenir, quan el cos mor ella també ho fa i per això no hi ha ningú igual que nosaltres en una altre vida. Respecte al tema dels animals es més complicat saber si en tenen o no, ja que un gos i un ratolí són completament diferents. Jo crec que un gos o un gat si que poden tenir, sino es ànima alguna cosa semblant, però un ratolí o un ocell no.

Álvaro Ovies ha dit...

Jo crec que si que exixteix l'ànima, si tal com deia Descartes entenem per "ànima" una subtància invisible i inmaterial. No hi ha cep certessa de la seva existència, per que no es pot demostrar, almenys amb fets, ja que els éssers humans tenen la capacitat de sentir unes emocions espirituals, que no es poden explicar física ni mentalment. Tot i això crec que pet que existeixi l'ànima s'ha de tenir ús de raò, per això no crec que un insecte o un animal sigui capaç de tenir ànima i sentir aquestes coses sense tenir raò de les mateixes.
Per això crec que inevitablemet hi ha una conexió entre l'anima i la ment tal va va dir Descartes, fet ús del lloc de contacte entre les dues substàncies anomenada glàndula pineal. Jo això no ho crec, ja que crec que hi ha una conexió incorporal, només a nivells emocinals, algúna cosa ens diferencia de la matèria sense vida, i crec que és l'ànima, la capacitat de viure, així que tothom (éssers humans) tenen ànimes, però diferents i efímeres totes.

David Paniagua ha dit...

jo opino el mateix que el Ramón, penso que tenim sentiments a causa de l'ànima, perque si no no podriem sentir res, sense l'ànima seriem un tros de carn inutil que aniria vagant pel mon sense cap objectiu... crec que l'anima es la que condueix a fer coses al nostre cos que tinguin un sentit per a nosaltres.

Tambe crec que els animals tinguin sentiments,com per exemple a un gos se'l mor l'amo, plora, i crec que es un exemple de que hi ha alguna cosa que els fa sentir: L'ànima.

Elia Trujillo ha dit...

Sobre el text estic d'acord en que tot ésser humà té ànima, encara que no considero que els èssers inanimats com les plantes, pedres etc puguin tenir ànima, ja que considero l'ànima com una entitat immaterial on es produeixen totes les nostres reaccions, és a dir, tots els nostres sentiments, per tant, crec que tots els èssers tenen ànima excepte els inanimats.


Per a mi l'ànima és una entitat que tenim a dintre nostre invisible que ''neix'' quan neixem nosaltres i mort quan el nostre cor deixa de funcionar. Ja que si no tinguéssim ànima, nomes seriem cos,pell i cervell, i el cervell serveix per prendre decisions pensar,imaginar,dubtar, en canvi, l'ànima no pot decidir com t'afecten les coses, sino que reacciones tal i com et ''surten'', ja que no pot controlar el teu control emocional. Per tant, dins de l'ànima considero que es troben tots els sentiments.


Des de un punt de vista científic no podem dir què és l'ànima, ja que els científics només aprobarien una cosa si és comprovada, i en aquest cas, encara no s'ha fet cap comprobació de l'ànima, per tant, la podrien donar per inexistent.

No és pot demostrar què és l'ànima en l'àmbit científic de moment, però tampoc crec que sigui necessari explicar què és per demostrar que existeixi, ja que simplement ens hauriem de preguntar: d'on surten els nostres sentiments? I a partir d¡aquesta qüestió, que cadascuú es planteji si existeix o no.

La veritat és que no crec que sigui un concepte passat de moda, perquè encara no s'ha pogut verificar si existeix o no, per tant, considero que és com una mena de misteri, encara que, és molt important, ja que tots els filósofs han volgut treure conclusions i investigar-la.

Júlia Olivé ha dit...

Jo també crec que l'ànima és allò (si existeix) que ens dóna el que anomenem sentiments, i potser també allò que ens ajuda a raonar. També penso que des de la ciència pot ser difícil explicar que és l'ànima perquè és una mica com una qüestió de fe: o ho creus o no i creus, i per aquesta raó també és difícil explicar que és perquè és una concepció personal

Dani Bernaus ha dit...

Crec que lànima sí que existeix, el nostre cos és la maquinària, i l'ànima el que ho fa funcionar. Si no tinguéssim ànima, el nostre cos no tindria cap sentit. Penso que l'ànima és un concepte massa ambigu com perquè la poguem descriure amb precissió. No obstant, podem imaginar una sèrie de característiques amb les quals la podem relacionar, sempre lluny d'arribar a entendre-la en la seva plenitud. Com quan ens expliquen un sentiment que no hem viscut, només ens en podem fer una idea. El més evident, com diu Descartes, és que té una funció en l'acció del pensament: sentir, imaginar...
Tot i que jo no diferenciaria entre humans i animals (els humans també som animals), estic d'acord amb Descartes quan diu que els animals no tenen ànima, ja que és l'intel·ligència el que ens fa diferents a nosaltres, i, sense ànima, no disposariem d'aquest privil·legi.

Pilar ha dit...

Estic d'acord amb el text pel que fa al concepte d'ànima quan diu que es un principi o entitat immaterial i invisible que poseeixen els éssers vius ja que és un concepte que existeix fa moltísims anys i encara està present encara que no es pugui veure.
També estic d'acord amb el que ha dit en David, ja que també penso que ha d'haver alguna cosa que ens faci sentir, en aquest cas, l'ànima, ja que sense aquesta només seriem cossos inútils.

Pel que fa a l'ànima dels animals, jo crec que tenen perqué encara que no pugin raonar, també son capaços de sentir encara que sigui per instint animal.

Gerard Llorens ha dit...

Jo penso que l'ànima no existeix. Si voleu, la meva ànima la incloc al meu cervell, no és una entitat diferent que tal i qual...l'ànima és producte del meu cervell. Personalment, trobo que és un mètode per explicar-nos a nosaltres mateixos el q no volem creure: el nostre cervell és una puta meravella. Moltíssims estudis científics certifiquen que utilitzem una mínima, i dic MÍNIMA com qui diu insignificant, part del nostre cervell. Els sentiments són un fet psicològic, nascut del cervell, però com el cervell, que és material, ens sembla massa ximple per crear sentiments, li hem donat un altre origen a aquesta capacitat.

Pilar ha dit...

Estic d'acord amb el que dius que utilitzem molt poc el nostre cervell i que realment pot tenir una gran capacitat. També es veritat que els sentiments pot ser un fet psicològic, ja que pots arribar a ser capaç de controlar-los, però ha d'haver alguna cosa més a part de les reaccions químiques que pugi produir el cervell en el moment que sentim tristesa o un altre sentiment, però, tot i així, no penso que sigui tot produit pel cervell, sinó també per l'ànima.

Gerard Llorens ha dit...

Això ha de ser un tot o res eh haha, no crec q, en cas q existeixi l'ànima, influeixi poquet. El cervell produeix els sentiments o no els produeix, però una llàgrima l'ànima una el cervell i així successivament em sembla massa complex, a part d'estúpid per la meva part de fer reflexions així haha. Per buscar una comparació més gràfica. Si Déu existeix, algú s'imagina q només hagi creat 1 arbre? O ho ha creat tot? Llavors, si l'ànima existeix, q continuo pensant q no, serà responsable de tots els sentiments, el que em sembla...mmm...poc científic.

Pilar ha dit...

Això es bastant semblant al conflicte que presenta Déu per a Descartes ja que per a creure en aquest es basa en suposicions amb les quals arriba a una conclusió. Penso que tu també fas el mateix, et bases en la teva opinió de dir que l'ànima no existeix a partir de suposicions que has fet en tots els comentaris i has arribat a aquesta conclusió, però realment no tens cap argument 100% segur per dir que no existeix l'ànima.
A més a més, tu dius que l'ànima serà responsable dels sentiments en el cas que existeixi i potser el cervell et provoca els sentiments, però potser es l'ànima la que realment els provoca i el cervell no fa res més que reflectir-les al teu cap.

Gerard Llorens ha dit...

Tothom pot pensar q l'ànima existeix, o no. En fi, com Déu. Ens limitarem a dir q intentem demostrar si l'ànima crea els sentiments.
Llavors, l'ànima entra en contacte amb el cervell, com qui envia un senyal nerviós, i el cervell només ho reprodueix? Però, si el cervell és capaç d'efectuar, produir, aquest sentiment, no seria més raonable q és alhora responsable de la seva creació? No sé, pregunto.

Pilar ha dit...

Podria ser, no descarto la posibilitat, pero si ha d'haver alguna cosa que ens fa ésser únics podria ser l'ànima per què si fos el cervell, no podriem arribar a un determinat punt on tot el món sentís exactament el mateix?