dimecres, de gener 16, 2013

Meditacions metafísiques

Les Meditacions metafísiques és una obra escrita per René Descartes i publicada per primer cop l'any 1641. 

El seu títol complert era "Meditacions metafísiques en les que es demostra l'existència de Déu i la immortalitat de l'ànima" (en llatí: Meditationes de prima philosophia, in qua Dei existentia et animæ immortalitas demonstrantur). 

El seu títol en llatí ens mostra que considerava com a filosofia primera, (és a dir, la base de qualsevol reflexió filosòfica) les qüestions de Déu i l'ànima.

Si tinguéssis que meditar sobre les qüestions bàsiques de la filosofia, ¿sobre què reflexionaries i per què?

40 comentaris:

Patricia Garcia ha dit...

Jo crec que la primera cosa sobre la que filosofaria, és a dir, del que primerament em faria preguntes és sobre la funció de l'ésser humà a la Terra, és a dir, per què existim?
I es que jo crec que cadascú té una funció en la vida. Ningú és imprescindible. Qualsevol canvi en l'existència d'algú provocaria un canvi en el transcurs de les coses. Potser no de forma general,però si de manera més concreta. Per exemple, jo puc dir que la no existència d'algú a mi i a molta gent no ens importaria, ni ens adonariem, però algú proper seu si. Imaginem que la mare d'aquest individu només és feliç per l'existència del seu fill,és a dir, el fet de que existeixi el seu fill fa que ella sigui feliç. Si aquest fill no existeix, la dona ja no serà feliç, i per tant aquest fet ja haurà canviat un petit aspecte en la vida d'algú i per tant, un petitíssim aspecte en la vida a la Terra.

És per això que crec que el "per què existim?" és un aspecte important i questionable.

Ariadna Lopez de Egea ha dit...

Jo per una part estic d’acord amb la Patrícia i pot ser en algun moment que estigues filosofant se’m passaria pel cap aquesta pregunta de: "per què existim?". Però, realment la pregunta que crec que se’m passaria pel cap és com s’ha creat l’univers, és a dir, quin és l'inici del tot.

Realment si et pares a reflexionar és la pregunta principal i bàsica, ja que, si no existís l'univers, no existiria el sol, ni la terra i per tant nosaltres tampoc ni res del que coneixem actualment. Qui es creient en Déu ho te ben fàcil ell és el creador de tot, però qui no té tant clar l’existència de Déu, se li obra una porta plena d’incògnites. Si que és cert que hi ha algunes teories del big bang però realment ho tinc en dubte.

Per lo tant la meva primera pregunta fonamental per a posteriorment poder entendre i filosofar sobre altres temes seria: “Com es va crear l’univers?”

Fernanda Echiburú ha dit...

Estoy de acuerdo con ambas.. Creo que ambas perguntas son importantísimas. De las primeras preguntas, para mí, creo que surgiría el por qué y cómo de la creación del universo y también el por qué de nuestra existencia. También creo que tenemos una función en este mundo, creo que nada es casualidad y, en mi caso, es por creer que hay un Dios creador que lo pensó todo antes, y que es en Él en quein se encuentran las respuestas a preguntas existenciales como la razón de ser del ser humano o la creación del Universo.
Mi primera pregunta, dado que el Universo es tan grande, maravilloso y sorprendente, sería: ¿Quién creó el Universo? ya que pernsaría que aquel que lo creó realmente hizo un gran trabajo.

Eva Vendrell ha dit...

Estic d'acord amb la Patricia.

Penso que tot està lligat, ja que si no sabem d'on prové tot, no sabrem mai del cert, el per què de la nostra existència.

Acostumo a pensar com la Patricia, és a dir, que tots tenim una funció aquí però no per a tothom sinó per a un mateix i els que ens envolten.

Sobre la creació de l'univers mai he pensat massa, ja em conformo en creure això de la Teoria del Big Ban així que no faria aquesta meditació. Crec que tampoc influiria en la manera de viure ja que hi ha dos maneres de veure-ho i tan les persones que creuen en una, com les que creuen en l'altre, viuen i són felices.

Així doncs, penso que reflexionaria sobre el per què de la nostre existència i si realment estem sols a l'univers.

Unknown ha dit...

Jo estic d'acord amb les meditacions anteriors i també m'he fet varies vegades la pregunta de per què existim? Quina és la nostra funció al món?
Però, i potser sona poc filosòfic, vaig trobar la resposta a aquesta pregunta eliminant la teoria de que existim per alguna cosa i vam nèixer amb una funció i vaig respondre-la creient que potser vam nèixer a l'atzar, sense cap funció.

Per tant, el que crec que és la pregunta base de tot el nostre món, és la mateixa que l'Ariadna, “Com es va crear l’Univers?”.
Penso això perquè l'Univers és on es situa el nostra món i dintre d'aquest món, nosaltres. Jo crec que si trobessim resposta a aquesta pregunta molts dels nostres dubtes s'eliminarien.

Jo, contràriament a l'Eva, no crec del tot en la teoria del Big Bang, perquè crec que encara que potser sí que hagués pogut ser la creació de l'Univers, què va passar-hi abans del Big Bang? Què el va crear?

Així doncs, realment, l'existència de qualsevol cosa té sempre abans l'existència d'una altra cosa que no sabem i per tant, encara que descobrissim què va crear l'Univers, després ens preguntaríem què va crear el que va crear l'Univers. Per tant, les repsostes són sempre unes altres preguntes. Un camí sense sortida.

Ferran Blasco ha dit...

Primerament, el tema més important sobre el que filosofaria és l'origen de tot, sobretot em plantejaria l'existència de quelcom superior que fos la causa de tot,que, a pesar de que sigui contrari a aquesta teoria, ho intentaria fer de forma més objectiva que Descartes, ja que a mi m'ha semblat què més que qüestionar-se l'existència de Déu, va encaminar els seus pensaments a demostrarla. Crec, com la Patrícia,què és important saber per què existim, pero que possiblement ho sigui més el per a què existim.De saber la resposta a aquesa preguna, la gent que viu al món viuria en pau i hi huaria igualtat i justícia perquè ,si d'alguna cosa estic segur, és que la resposta a aquesta pregunta no és la d'utodestruirnos, perquè si fos així no hi hauria motiu per a la nostra existència.
S'ha plantjat que un tema de refexió és si estam sols a l'univers però jo crec que aquest tema ,si ens posem apensar, ens embolicarem i farem d'una pregunta sencilla moltes respostes confuses, i que el més sencill és fer un raonament per passos molt marcats .Jo no donaré una opinió personal, només em deixaré guiar per les matemàtiques: nosaltres vivim en un sistem solar creat epr una sola estrella on hi ha 8 planetes .En les galàxies hi ha bilions d'estrelles.En tot l'univers hi ha bilions de galàxies.Seguits aquests pasos podem apreciar que la resposta és ven sencilla : és quasi segur que hi hagi, hi hagi hagut o hi haurà vida més enllà del nostre planeta tot i què potser no ens trobem mai.

René Descartes ha dit...

Ferran, què vols dir amb "més objectiva"? Et sembla poc objectiu el meu mètode, que diu que si una idea no és evident per la ment, és falsa?

Ferran Blasco ha dit...

El què succeeix és que vas fer tot el plantejament des del punt de vista d'una ment cristiana per a tal de demostrar, d'entre altres, l'existència de Déu. És precisament degut a això que considero que no ets del tot objectiu perquè el fet de ser creient d'avant-mà ja et suggestiona per arribar a conclusions positives, encara que tu no ho sàpigues, amb el que no vull dir que jo ho fes millor , sinó que ho intentaria.
El segon punt que em fa dubtar de la teva objectivitat és que tu classifiques la idea de Déu com a innata abans inclús de demostrar la seva existència. Això pot induir a l'error ja que bé podria haver més tipus de classificacions ( no has demostrat el contrari) o bé la idea de Déu pot ser un idea inventada pels homes amb diverses finalitats. Dius què les idees creades per l'ésser humà són creades a partir de la unió de dos o més idees i jo dic : no és Déu la infinita bondat, poder, justícia... que bé són idees ben conegudes per tots nosaltres? A més, la idea de Déu només la accepten els cristians i és coneguda pels seus propers, no sent ni imaginable per a altres cultures.

A més com dius en la primera meditació, podria haver un geni maligne que et fes veure certes idees que no ho són. Per quina raó descartes aquesta idea i no la de Déu? Jo ho tinc clar: no són compatibles i ,com a cristià que ets i cristiana és la societat en que vius, vas decidir escollir a Déu.

Daniel Martinez Berdala ha dit...

jo crec que si hagues de fer-me una pregunta filosofiaca seria el com de la creació d'algunes coses com per exemple, com be a dit l'Ari, la del univers o la de la vida.

quina va ser la primera peça que va impulsar a crear tot el que avui coneixem?
aixó em portaria a una altre pregunta. i si és una Deu qui o controla i ho provoca tot això? o si be com di Descartes, i si en canvi d'un Deu és un geni maligne?

crec que aquesta és una de les preguntes més essencials mai fetes ja que, fins i tot el més esceptic a acabat pensan en un possible Deu que ha imposat sobre una resposta que no podia trobar.

Anònim ha dit...

Jo crec que la primera cosa en la que pensaria, com diu el Daniel Martinez, és l'origen de la vida.

Intentaria descobrir quein era l'origen de la raça humana, i amant més enllá, el perquè de la nostra existència.

En aquest segon cas, també voldria veure si ho estèm fent bé. Això és perquè de moment tothom diu que ens estèm carregant el planeta, i siixó no és la nostra funció, l'estem fent malament.

Carlo Duffett

Patricia Garcia ha dit...

He estat llegin el que la resta de companys han escrit i vull justificar millor, el perquè la primera pregunta filosòfica que em faria seria la de "per què existim?" i no, com diuen molts, la de l'origen de tot.

Doncs bé, com s'ha pogut llegir, si ens fem la pregunta de "com es va originar l'univers?" ens sorgeixen moltres altres prguntes, totes elles, actualment, molt difícils de contestar (qui va crear l'univers?, què hi havia abans?, va ser Déu?, etc.). Són preguntes molt difícils i només fan que portar-nos cap a d'altres que encara ho són més.

Així doncs, com a ment verda en filosofia, no em començaria fent preguntes difícilissimes de contestar que només fan que embolicar més i més, sinó que agafaria una pregunta "més senzilleta" (i ho poso entre parèntesi perquè segueix sent complicada)com "Per què estem aqui?"

Daniel Nieto Yll ha dit...

Jo crec que el primer que faria seria meditar sobre la mort, ja que és una cosa que ningú sap perquè serveix ni que passa després d'aquesta.
La mort es una de les coses que ,és preocupen a la humanitat. Ningú sap que hi ha després de la vida. Hi ha gent que pensa que tot s'acaba i que no hi ha res més després de la vida. El catòlics pensen que vas al cel, on sant Pere t'espera a la porta avera si pots entrar. El musulmans pensen que van al paradís amb tot de dones. Jo crec que hi ha alguna cosa després de la mort, si no no tindria sentit la vida. Crec que la vida es només el principi d'un gran projecte on la mort es el pas d'un món ha un altre. Podrim estar hores, dies i anys parlant sobre la mort i mai sabrem el que passa fins que no ens arribi.
PD: Un estudi diu que la gent que creu que després de la mort hi ha alguna cosa més, es més feliç que las que pensen que tot s'acaba.

Inés Torres Díaz ha dit...

Estic d'arod amb la Patricia sobre la pregunta "perquè existtim?", sobretot qui ha sigut la primera persona qui ha creat aquesta primera persona, hem pregunto sobre l'origen de la humanitat.
També estic d'acord amb Eva sobre lo de la Teoria del Big Ban crec que amb això ja queda demostrar que a partir d'aquella explosió es va crear el univers.

Moltes vegades també hem pregunto el perquè de les coses, perque existeixen , perquè es diuen d'una manera i no d'un altre?

Hem sembla amí que tinc moltes preguntes i que moltes d'elles no es poden contestar.

Inés torres Diaz

Sergi López ha dit...

Jo la primera cosa sobre la que filosofaria seria com s'ha creat la terra i l'univers.
La idea de la creació de l'univers a partir de la teoria del Big Ban no em convenç molt ja que crec que una explosió causa un desastre no causa coses "perfectes" com pot ser la terra.

També filosofaria el per què de la nostra existència i que hi ha després de la mort (si es que hi ha algú)

Sergi López

Tresa Purtí ha dit...

Jo sobre les coses que filosofaria serien sobre els éssers humans. Començaria a reflexionar sobre el per què estem a la Terra? També, el d'on venim i per què no ens enrecordem de res?
També em plantejaria el on anem després de la mort. Ja que trobo que és una qüestió que ningú ha sapigut respondre i que és interessant.

Jo crec que qüestionar-nos com s'ha creat el món i l'univers no és tant important com s'ha creat ni d'on prové la matèria.
La cosa important és que passarà amb nosaltres quan morim i si deixem d'existir o no.

Sergi López ha dit...

Jo crec Tresa Purtí que és molt important conèixer com s'ha creat l'univers ja que si et fiques a pensar-ho i veus fotos de l'univers sembla increïble que s'hagi creat això. Perquè la terra és tan perfecta y cada animal actua d'una manera que afavoreix al manteniment del planeta. Tots els animals tenen una funció en aquesta terra. Falta saber la nostra. Però crec que és important plantejar-se com s'ha creat l'univers i la nostra terra.

Sergi López

Noelia Gázquez ha dit...

Jo, sobre les coses que filosofaria serien en part una que molts dels que han comentat, el "Per què i com pot existir o existeix l'univers o la terra?" tot seguit em preguntaria "Per què i com és que existim?".

No crec que hagi sigut per Déu ja que no es que arribi a creure'm que aquest existeix.

Sobre el que ha dit la Tresa del que hi ha després de la mort, bé, tampoc crec o no estic segura de que hi hagi un després. Penso que un cop morim, queda únicament el record. Però el que em fa reflexionar o encara buscar una resposta és que jo això ho penso quan parlo de mi, quan penso en altres persones que ja han mort, crec que estan allà, com en el meu cor i que puc (a vegades) pensar o fins i tot sentir coses que abans sentia, com sentir a la persona o poder "comunicar-me" amb els meus pensaments i records. Sento que sempre estarà allà, com ha estat sempre però sense evolucionar, tal i com va marxar.

En conclusió,el que jo podria filosofar perquè és una de les coses que més m'agradaria saber: com puc creure que quan jo mori el meu cos es descompondrà i només existiran els records i, en canvi, amb la gent que ja ha marxat em passa tot el contrari.

Tresa Purtí ha dit...

Primer de tot, jo no he dit Sergi Lopez que no sigui important conèixer com s'ha creat l'univers, sinó que hi han coses més importants a saber relacionades amb els humans com el d'on venim i que serà de nosaltres quan morim.
També és interessant conèixer coses relacionades amb l'univers, però a mi sincerament em preocupen més les coses que ens influeixen d'una manera més directa com és la mort, per exemple.

També vull comentar el que ha dit la Noelia, que ella pot notar que gent que ja s'ha mort està en el seu cor, i que fins i tot pot sentir la persona. Tot això són pensaments que tenim nosaltres per intentar suportar el dolor que ens provoca la pèrdua i també pensar que mentre el tinguem present en la ment aquesta persona seguirà existint.

Simplement és el meu punt de vista sobre aquest aspecte.

Kevin Amate Vicente ha dit...

Si hagués de meditar sobre les qüestions filosòfiques, el primer de tot seria preguntarme a mí mateix les conegudes com "6 w": Què sóc? Quí sóc? Com sóc? Per què soc? Quan sóc? On sóc?... ja que si esbrino totes aquestes preguntes per a mí mateix, es pot fer per a qualsevol persona.

Cadascú té respostes diferents a aquestes preguntes, i això és el que ens diferència.

Alexandra Cuesta ha dit...

Si jo fos filosofa crec que no filosofaria sobre res que fos més enllà del que conec, és a dir, no filosofaria ni sobre Déu, ni sobre la meva existència o la del món. Tampoc filosofaria sobre on es conecten cos i ànima o sobre si som duals o no perquè això son coses masses complexes per les que mai aconseguiria cap altra resposta que no fos una tipus: existim perquè hi ha hagut una evolució des del Big Bang, el món existeix perquè jo existeixo i jo he d'estar a algun lloc i Déu ara mateix tant me fa si existeix. Per això crec que donaria per suposat que jo existeixo i que el món també (perquè si en el fons no existeixo tampoc hi puc fer res i el mateix si el món no existeix ) i m'interessaria més per les relacions entre les persones i per què actuem com actuem. Que pot ser que es consideri "el sentit ocult de la nostra existència pel qual actuem" però no sé, jo crec que en volem sentir més grans i poderosos del que som i ens creiem que estem a la Terra i vius per alguna raó super important quan en veritat ha sigut tot un cúmul de casualitats. La meva filosofia seria massa còmoda.

Andrea López ha dit...

Estic d'acord en moltes opinions que han compartit els meus companys com és per exemple la pregunta de el perquè de la nostra existència. Aquesta seria una de les primeres preguntes que jo em faria. Desprès també em preguntaria perquè aquesta existència ha de finalitzar en la mort i que pot pasar desprès d'aquesta. Veig poc probable poder contestar a que pasa desprès de la mort ja que és imposible fer un viatge d'anada i tornada de la vida a la mort i/o a l'inrevés, per aixó em centraria més en perquè el cicle de la vida acaba en la mort.
Una altre pregunta que em faria seria com ha sigut creat l'univers, però ja hi existeix una teoria on es demostra, i jo, potser sóc una mica ingenua, me la crec i no la poso en dubte.

Per tant, com ja hi ha una teoria sobre la creació de l'univers, i en la meva opinió seria imposible demostrar què hi ha després de la mort, només em centraria en perquè existim nosaltres i perquè morim.

Anònim ha dit...

Si decidiese en algún momento de mi vida dedicarme a filosofar, supongo que uno de los temas sería la realidad. Aunque sin demasiada preocupación, siempre me he planteado si lo que nos rodea es real o una especie de imaginación y por eso sería el primer tema.
Supongo que también filosofaría sobre "lo posterior a la muerte", si es que hay algo, ya que de pequeño me he comido muchas veces la cabeza pensando en el miedo que me daba la posibilidad de que no hubiera nada después de la muerte.
Finalmente supongo que también podría plantearme preguntas sobre el origen de la vida, pero más que el porqué y esas cosas sería a nivel de cómo pudieron aparecer organismos vivos de los cuerpos sin vida, por lo que sería más de ámbito científico.

Anònim ha dit...

El último es de Pablo Pérez

Noelia Mérida ha dit...

Jo no tinc gaire segur del que em preguntaria per primera vegada com a meditació, perquè hi han moltes coses complexes en aquest món que m'agradaria reflexionar-les. Però opino que és una bona idea fer-se la pregunta de perquè l'ésser humà existeix en aquest món, si el planeta Terra a es podia sostenir amb els éssers no racionals.

Penso que seria difícil donar resposta a aquesta pregunta perquè és molt complexa i no tenim medis suficients per comprovar-ho, però el que sí que es pot fer, és reflexionar i donar varies raons. Però si ho mirèssim de manera més biològica podriem dir que no tenim cap missió en la Terra, sinò que som éssers que hem aparegut de rere anys per evolució. Però en canvi, ho podem mirar d'un altre punt de vista i podriem dir que la nostre missió és per exemple destruir el planeta, perquè qualsevol cos racional, com som nosaltres, no pot parar de experimentar fins a portar-ho tot per la borda. I podriem tenir moltes més ''raon'' per les que podriem pensar que existim, però com sabem la verdadera? No es pot saber.

Andrea López ha dit...

Volia dir que m'ha semblat força interessant la posdata que ha deixat el Daniel Nieto "Un estudi diu que la gent que creu que després de la mort hi ha alguna cosa més, es més feliç que las que pensen que tot s'acaba."
I volia preguntar-te si tu hi estàs a favor o no, perquè jo crec que les persones que creuen que hi ha una altre vida després de la mort no disfruten la seva vida tant com ho farien si sapiguéssin que després de la mort tant sols deixes d'existir. Quan dic si hi ha vida després de la mort em refereixo a la reencarnació, però també penso que aquestes persones poden ser una altre cosa en la "següent" vida, no ha de ser un èsser humà,poden ser animals,etc. per tant si aquestes persones tenen clar que potser no seguiran sent una persona, no crec que siguin més feliços pensant que hi ha una vida després de la mort.

Daniel Nieto Yll ha dit...

Contestaré a les preguntes que acaba de fer l'Andrea.
En primer lloc has dit que una persona que creu que hi ha vida després de la mort, no gaudeix tant de la vida com una persona que pensa que amb la mort tot s'acaba. Desde el meu punt de vista, jo crec que una persona que creu que després de la mor no hi ha res sap que hi haurà un dia que no tornarà ha veure el sol i sobretot no tornara ha veure les persones que més estima, hi aixo crea una mena d'angoixa. Una persona que creu que hi ha alguna cosa després de la mort sap que hi ha la possibilitat de tornar-se ha trobar amb les persones que estima.
Respecte a la reencarnació només forma part dels seguidors dels budisme i ells tracten de ser lo millor persona que poden per quan es reencarnin tenir una millor vida fins que l'anima arribi al nirvana. Tu potser no podries ser feliç seguint aquesta religió, però hi ha de moltes altres com els catòlics que creuen amb el cel, els musulmans amb el parsis... També hi ha branques de la ciència que parlen sobre mons paral·lels.
Respecte a si jo crec en després de la mort, et diria que si que crec que hi ha alguna cosa, ja que no tindria sentit neixes per morir. Perquè la natura sap que ens acabarem extingint i no te sentit reproduir-nos per acabar-nos extingint. El pas per aquest món només es l'inici d'una llarga trajectòria. Aquest és el meu punt de vista i et preguntaria si penses que després de la mort hi ha alguna cosa(que no sogui la reencarnació) o tot s'acaba?

Andrea López ha dit...

Contestant a les preguntes del Daniel diré que segueixo pensant que les persones que no creuen en la "següent" vida poden ser més feliços, perque com tu dius, hi haurà un dia que ja no puguin veure als seus familiars, etc, i mai se sap quan arribarà aquest dia, per tant han de disfrutar cada dia com si fos l'últim, i així no hi haurà possibilitat de penedir-se'n de no haver fet alguna cosa durant la seva vida.
Per altre banda, jo no crec que hi hagi vida després de la mort, no puc demostrar que sigui cert o no, igual que tampoc puc demostrar, i suposu que tu tampoc, que sigui cert que hi hagi vida després de la mort, però això que dius de que si no fos així la vida no tindria gaire sentit perque neixes per res, estic d'acord amb tu, encara que no tinc arguments per demostrar-ho, però penso que si fos veritat, alguns del meus familiars que ja no viuen es manifestarian d'alguna manera per demostrar-me que segueixen, d'una manera o un altre, vius.
Així que, d'una manera molt pesimista, crec que simplement després de la mort no hi ha res, o almenys no es pot demostrar, i si hi hagués alguna cosa, no crec que es digués mort, perque la mort és el fi de la vida, i no tindria sentit que després de la mort hi continués una vida.

Unknown ha dit...

Alexandra, crec que no filosofar sobre res que no fos més enllà del que coneixes, és renunciar a totes les respostes del nostra voltant. No creus que seria una manera de viure massa fàcil? És important pensar i filosofar sobre la nostra existència. Què importa que nosaltres ens relacionem com ens relacionem? Aquestes són coses que provenen totes de la nostra intuïció, al menys això crec jo. No creus que és molt més important saber la base d'aquestes relacions? Què va fer que nosaltres comencéssim a existir? Després de respondre això, si que podries començar a preguntar-te, per què ens vam començar a relacionar així?
Per mi, primer cal trobar una base (com diu Descartes) per la que poder començar a respondre. Les preguntes més generals com la que dius tu, aniria després de respondre la pregunta de l'existència.

Tot i així, tot el que dius no crec que no sigui cert, jo crec que no som al món per complir cap meta global. Tot i així, metes personals, sí que existeixen.

alexandra c ha dit...

Iris Ayas Martos m'has fet pensar i crec que síque tens raó en que hem d'anar a la base de les coses per coneixer les altres, o sigui que per saber per què fem el que fem hauriem de saber primer per què som com som però es que alhora em sembla que les qüestions bàsiques són preguntes senzilles però de resposta molt dificil que crec que mai podrem respondre a no ser que aceptem alguna premisa previa que no podem probar com per exemple va fer Descartes amb Dëu que tot i que va donar raons de la seva existencia tan sols el va usar com a comodi . Jo crec que tots tenim aquest comodi que aceptem per estar segurs de les altres coses però la veritat és que mai oodrem comprobar les nostres premises per la qual cosa cap resposta que trobem serà al 100% certa. Per això jo segueixo defensant que haurirm de filosofar sobre temes menys complexes.
Alexandra Cuesta

Noelia Mérida ha dit...

Sobre el que han comentat l'Andrea i el Daniel, jo penso que no han de ser més felisos o menys les persones que pensen si hi ha ''vida'' després de la mort. Això és una cosa de creença, els pensaments que té un mateix o també poden ser causats per diferents religions. El que sí que pot provocar el pensar en que hi ha ''vida'' després de la mort és una tranquilitat i és per a que la gent no tingui tanta por a l'esperat moment. Però està clar que això mai es podrà saber amb certesa perquè cap persona o animal després de morir tornarà per dir si hi ha algu més després de la mort.

Anònim ha dit...

GINA RUEDA
Creó que es muy importante filosofar y hacerse preguntas como: ¿De dónde venimos? ¿Quiénes somos? ¿Adónde vamos?, ya que estas preguntas son la base de nuestra existencia y si evitaríamos cuestionarnos este tipo de preguntas, sería como vivir en un mundo donde rechazamos el pensamiento y así nuestro cerebro evite filosofar. Pero hay que añadir que existen preguntas que no tienen una respuesta del todo cierta, a causa de que no tenemos ni disponemos para poder confirmar del todo la respuesta, pero aún así no quiere decir que la respuesta que encontremos la demos por válida o simplemente la rechacemos.
Por eso creo que nunca se sabrá nada del todo y que aquí estaría muy bien la filosofía de Hume, ya que dice que nunca sabremos la verdad de nada.
Y por lo que he leído he visto que uno de los temas más importantes es sobre si Dios existe o no, para mi cada persona tiene la respuesta correcta, ya que cada ser humano es libre de creer en un Dios.

Unknown ha dit...

Jo estic d'acord amb molts que van dir que la primera cosa que pensarien seria el per què de la nostra existència. No només per ser un tema filosòfic, però perquè crec que és el resum de tot, és a dir, de tots el aspectes que ens podem preguntar.
Per què estem aqui? Per què cambiem? Per què evolucionem? La explicació seria l'evolució només de trets físics? I l'evolució epiritual? Existeix? I si passem per tot això, què hi ha després? I per què? Són moltes preguntes sense respostes i totes elles tenem base a una pregunta bàsica, però aleshores complexa: per què existm?
Aquest és el questionament de moltes persones i si jo hagués de fer una meditació com Descartes va fer, tindria com punt principal l'explicació de la nostra existència.

Andrea López ha dit...

Gina, no sé si he entendido muy bien tu comentario y me gustaría que me lo aclararás si pudieras. Yo he entendido que tu no te harías muchas preguntas filosóficas por el mero hecho de que muchas no se pueden contestar, pero yo creo que si no te las preguntas nunca podrás saber si se pueden contestar o no esas preguntas. Y creo que hay preguntas que son realmente importantes en el ciclo de la vida que las personas deberían hacerse.
Si en tu comentario no has querido decir eso, lo siento, lo he interpretado así, y si sí lo has querido decir me gustaría que dijeras si realmente no te las harías y te quedarías toda la vida con la duda de si se pueden o no responder.

Andrea López ha dit...

Volviéndolo a leer para no entrar en equivocación, para mi en tu comentario te has contradicho un poco ya que al principio dices que hay que ejercitar la mente haciéndote preguntas filosóficas y así nuestro cerebro filosofa pero después has dicho lo de que hay muchas preguntas sin respuesta y eso ha sido lo que me ha bloqueado, porque al principio he visto que tenías preguntas por hacerte pero después he visto que quizás no te las haces porque quizás no haya respuesta, por eso no he entendido muy bien tu comentario.
Seguro que hay muchas preguntas que no tienen respuesta pero hay que meditar un poco sobre algunas que sí que pueden tener.

Inés Torres Díaz ha dit...

Estic d'acord amb la Tresa que també m'interesaria molt filosfar , apendre sobre els humnas d'on venim , perquè fem certes coses i el més important que com ha dit Tresa que hi ha desprès de la mort , pregunta interesant. Jo especialment crec que en dia ara despres de la mort no ho ha re...però si algú hem demostra amb unes bases fortes que si hi ha algu m'agradaria saber sobre això.

Inés Torres Díaz

Unknown ha dit...

El que sempre em dóna un motiu per filosofar són els elements de la natura, és a dir, l'aigua, el foc, l'aire, els metalls, els gasos.. Tots aquest sempre han provocat en mi molta curiositat.
Per exemple, l'aigua, un element indispensable per viure, únic en el nostre món i potser existent en altres planetes, em podria passar hores observant-la i preguntar-me qué és el que la fa tant especial i única? La seva composició es bastant sencilla, oxigen i hidrogen, pero com pot ser que dos elements catalogats com gasos puguin formar aquest element tant preciós?

Unknown ha dit...

El que sempre em dóna un motiu per filosofar són els elements de la natura, és a dir, l'aigua, el foc, l'aire, els metalls, els gasos.. Tots aquest sempre han provocat en mi molta curiositat.
Per exemple, l'aigua, un element indispensable per viure, únic en el nostre món i potser existent en altres planetes, em podria passar hores observant-la i preguntar-me qué és el que la fa tant especial i única? La seva composició es bastant sencilla, oxigen i hidrogen, pero com pot ser que dos elements catalogats com gasos puguin formar aquest element tant preciós?

Kevin Amate Vicente ha dit...

Estic d'acord amb Tom. Les coses de la natura són d'allò més misterioses, ja que pot ser que si faltès alguna substància, no seriem aquí. Per tant, hem de respectar i intentar no explotar el que ens ofereix la natura, perquè pot ser un dia no hi quedi més.

Unknown ha dit...

Jo defenso que cadascú té una funció en aquesta vida, es a dior ningú es imprescindible ja que qui diu que sinó hagués existit algu proper a tú la teva vida no seria diferent per lo tant no hi ha ningú imprescindible. També s'ha de dir que si aquesta persona no existis probablement no afectaria a nivell global, però si en el grup en al qual ell pertany.

Pepe Ruiz ha dit...

Comparto opinió d'en Pablo Pérez i la pregunta que més m'he repetit des de ben petit ha sigut la de "Que hi ha després de la mort?". La incógnita de no saber certament si després de morir la nostra funció en aquesta vida termina, moltes vegades m'ha produit un malestar general. A part de tot això, altres qüestions com l'origen de la vida o per què existim, també m'han fet pensar.