dijous, d’octubre 22, 2015

L'ànima tripartita

Plató diferencia en l'ànima tres parts o funcions: la racional, la irascible i la concupiscible. Les dues últimes (desitjos i emocions) són el motor de l'acció humana, mentre que el pensament es el guia.

A cadascún de nosaltres hi predomina una d'aquestes parts i això ens defineix com a persones que volen tenir diners i posessions (concupiscibles), volen guanyar reconeixement (irascibles) i les que es preocupen per adquirir coneixements i habilitats sense cap finalitat concreta (racionals).

Trobes sentit a aquesta classificació avui en dia? Es possible classificar així les persones? Creus que estem determinats de forma innata cap a algun d'aquests trets?
 

47 comentaris:

Claudia Vila ha dit...

Jo penso que avui en dia aquesta explicació és vàlida per a tots aquells individus que creguin que les persones tenim ànima. Per això, crec que és possible classificar així a les persones ja que és una forma d'argumentar el perquè són com són i fan el que fan. No obstant, no crec que estiguem determinats de forma innata cap a enlloc, i que tot i que cadascú li predomina un de les 3 parts de l'ànima, tothom té la possibilitat de creure que és el millor que pot fer o com és millor actuar, independentment de que sigui la part concupiscible, la irascible o la racional la que predomini.

Edu Salazar ha dit...

Estoy de acuerdo con la clasificación que hace Plató, pienso que el alma de cada individuo está divida en tres, la parte racional que es la más importante, la de los pensamientos; segunda la iracible que es la de la fuerza de los sentimientos que con ésta y la racional pueden moderar la última y más difícil de llevar, la concupicible, los deseos. Si no podemos controlar los deseos podríamos llegar a ser esclavos de nosotros mismos.

Edu Salazar

Júlia ha dit...

No li trobo gaire sentit a aquesta classificació que fa Plató per dividir l'ànima en tres parts avui en dia.

Primer de tot moltes persones no creuen que l'individu tingui ànima, per tant per a ells aquesta classificació seria incoherent (com per a mi). No crec en les rencarnacions ni el l'ànima, una persona neix (sense estar determinada de com serà en un futur o quin tret característic marcarà la seva personalitat), creix, es reprodueix i mor.

En segon lloc cada persona del món és diferent i classifcar-nos en tres "grups" ho trobo una mica limitat, cap persona és igual que a una altra i molts de nosaltres si ens haguèssim de decidir per una de les tres parts de l'ànima segurament no podriem escollir-ne només una.

En conclusió, no crec que les persones ens poguem "classificar" i molt menys en tres grups només, cadascú és com és i pot evolucionar a mesura que es fa gran i va madurant. No són els mateix les prioritats d'un adolescent que les d'una persona adulta i responsable.

Víctor Masó ha dit...

Realment, jo no crec que tinguem una ànima com a tal i que a més tingui tres parts ben diferenciades. Jo penso que quan morim tornem a formar part de la Terra que és d’on venim.
Malgrat això, en el cas que si que ho creies la divisió que fa Paltó em sembla correcte: racional (la de la lògica i la raó), irascible (la de les emocions) i concupiscible (la dels desitjos). Opino que aquestes tres parts resumeixen molt bé el comportament humà de manera molt simple i encertada. Però encara que una persona neixi una part de l’ànima que predomina més que la resta no crec que aquesta estigui destinada a ser així durant la resta de la seva vida. Tothom pot canviar i evolucionar i no crec que el nostre caràcter o comportament estigui predeterminat i no pugui variar; jo crec que tot depèn de nosaltres, delmoment de la vida en el que ns trobem i de l’ambient en el qual visquem.

Marc ha dit...

Com bé han comentat alguns companys, opino que aquesta explicació és vàlida avui en dia per a tots aquells que creuen en l’ànima i per tots aquells que fan seva l’aplicació d’aquesta teoria exposada per Plató.

Personalment, jo veig aquesta hipòtesis com a una classificació força encertada i breu per definir l’ésser humà (ja que expressa en tan sols tres divisions genèriques diferents del comportament humà), encara que hi trobo certes mancances. Segons aquesta teoria a cadascú de nosaltres ens predomina una d’aquestes parts: algunes persones volen tenir diners i possessions (concupiscibles), alguns volen guanyar reconeixement (irascibles) i altres es preocupen per a adquirir coneixements i habilitats sense cap finalitat concreta (racionals). Però què passaria si alguna persona volgués tenir diners i possessions, i es preocupes per a adquirir coneixements i habilitats sense cap finalitat concreta, amb el mateix grau d’intensitat? Llavors seria a la vegada concupiscible i racional. No sobresortiria una de les tres parts dividides de l’ànima, sinó que en sobresortirien dues. Hi hauria com un terme mig no definit en aquest aspecte, ja que no es té en compte del tot aquells individus que no només els predomina una d’aquestes tres parts de l’anima, sinó que els predominen dues parts de l’ànima per igual. Per tant, aquesta forma de classificació és encertada quan es veu que una persona destaca clarament en qualsevol de les tres divisions de l’ànima, però no del tot per a aquelles persones que destaquen per dos factors (de forma evident) dels tres de la divisió.

I en respecte a la última pregunta, crec que no estem del tot determinats de forma innata cap a algun d’aquests trets, ja que penso que el que un aprèn al llarg de la vida (l’aprenentatge), l’entorn en el que un viu, les experiències que un té... tenen força influència en la forma de ser d’una persona (i de l’ànima de la persona). Encara que hi hagin excepcions (perquè, pot ser que a vegades una persona que ha estat en un entorn benestant, amb bona família, bones experiències... es comporti de la mateixa forma que una altra que ha tingut una vida més dura, sense un entorn benestant, amb problemes familiars...).

A més, també cal destacar que una persona gran no actuarà, segurament, igual que un adolescent o igual que un nen. Possiblement, un nen es deixarà endur més fàcilment per la seva part concupiscible, un adolescent per la seva part concupiscible i irascible (amb certa racionalitat) i un adult per la seva part racional i a vegades irascible (o concupiscible en menor escala), depenent de la persona.

Per tant, podem deduir que una mateixa persona pot evolucionar al llarg de la vida i de les experiències viscudes d’un estat a un altre de l’ànima.

Unknown ha dit...

Crec que cada persona desenvolupa mes o menys cadascuna de les sever parts indivudials de l'anima segons les circumstancies que s'han donat en el seu ambient mes proxim tan familiar con professional. Aquedtes circumstancies olbiguen a la persona a tenir que escollir una serie de coses que l'encaminen a un objectiu concret com pot ser guanyar diners, reconeixement o aprenentatge. De totes maneres es una classificacio massa bàsica y senzilla per poder classificar en elles totes les persones del planeta, el qual no vol dir que aquesta sigui invalida per aplicarla.

Julia Chacopino Cañadas ha dit...

El text es de la julia chacopino

Laia Rossell Butí ha dit...

Crec que Plató està en lo cert sobre com classifica ell l'ànima d'una persona i, per conseqüència, la personalitat d'aquesta.
Trobo que es podria aplicar perfectament en la nostre societat.

Encara que no ho pensem, nosaltres també fem una classificació de les persones semblant a Plató, però amb els noms que ell utilitzava (racional, irascible, concupiscible), sinò que utilitzem uns altres adjectius per definir la persona. Per exemple,una persona que es deixi emportar molt pels seus desitjos i que faci moltes coses amb qui vulgui l'anomenaríem fresc/a, en el cas d'un polític li diem corrupte. Si una persona es deixa emportar per les seves passions i només vol reconeixements l'anomenaríem sensible. I, per últim, si una persona pensés amb claredat el que volgués fer a la vida i prengués decisions correcte sense afectar a ningú li diríem intel·ligent o, en algun cas molt radical, "soso".

En la meva opinió, no es diferencia tant el com Plató veia l'ànima i el caràcter de les persones a com ho fem realment nosaltres, actualment.

Marc Navarro Ferrando ha dit...


Personalment, estic totalment d'acord amb la teoria de Plató sobre les parts de l'ànima(racional, irascible i concupiscible). Per tant, crec que avui en dia aquesta teoria és encara aplicable al comportament de l'ésser humà actual.
Amb més o menys freqüència, tots ens deixem endur en alguns moments per la part concupiscible(la part dels desitjos) i la irascible ( la de les emocions) per damunt de la part racional, és per això que a vegades els humans ens equivoquem.És això el que ens fa estar allunyats de la perfecció, els humans som éssers intel.ligents però en molts casos, no ens comportem com a tal per no poder actuar sempre de manera racional.

Ariadna Giménez ha dit...

Jo estic d'acord amb lo que pensa Plató que les persones es divideixen en aquestes tres parts i que aquesta teoria és pot aplicar en la nostra societat. A cadascú li predomina més una part i si la que predomina es la concupiscible hem s'ha dintentar controlar més perque és la més dificil de controlar que es la part dels desitjos

el pensador ha dit...

Els que dieu que esteu d'acord amb Plató i expliqeu les tres parts de l'ànima, hauríeu de fer l'esforç d'explicar-ho d'una altra manera o il·lustrar-ho amb exemples i conceptes del segle XXI. Repetir exactament el que diu Plató no és argumentar. A més, segur que esteu d'acord? Creieu en l'existència de l'ànima i que aquesta es reencarna?

Daniel Selma ha dit...

Donat que mai s'ha demostrat que l'ànima existeixi, els pensaments de Plató són només teories. És més, estic absolutament en desacord quan aquest ens diu que la nostra forma de ser ve predeterminada i és innata, perquè la forma de ser de cada ésser humà és única i va canviant segons les experiències per les que va passant al llarg de la seva vida.
Per això mateix l'ànima, si apostéssim per la seva existència, no és immortal perquè no es reencarna en altres persones, ja que som únics.
Tanmateix, la visió de Plató és dogmàtica, el que fa que cada persona quedi emmarcada en una classe social determinada, reduint així la seva forma de ser a uns estaments.

Gabriel de la Matta ha dit...

Com diu el Dani són només teories, i no estic d'acord amb aquest sistema de classificar a les persones segons la teva ànima i la part que et predomina. Tu, com a persona al llarg de la teva vida amb els coneixements que vas adquirint, vivències, etc, vas canviant i "evoluciones".

Hikaru Goya Sastre ha dit...

Per una part estic d'acord en la divisió que fa Plató sobre l'ésser humà avui en dia; si ens deixem portar per les emocions cada cop que hi ha un esdeveniment de impacte (mitjanament) fort, modifica la manera d'actuar i pensar mentres aquest sentiment perduri <>; si ens deixem portar per els desitgos, cada cop serem més impulsius i, probablement acabarem en conflicte amb un altre persona.
Però, contràriament, tenim la part racional, que és el pensament i controlador sobre la resta de parts, el qual evoluciona, a partir del coneixement i experiències, i que combinant-se amb el nivell de la resta de parts, forma el que denominem personalitat.

També estic parcialment d'acord quan diu que la nostra forma de ser ve predeterminada e innata; la impulsivitat i la "potència" de les emocions són característiques de cada persona, i poques vegades varia. L'únic que varia es la part racional, una evolució mental que et fa reflexionar i modifica la permeabilitat de la impulsivitat i les emocions.

No obstant, estic completament d'acord amb el comentari d'en Daniel, això són conjetures i teories, i encara no podem confirmar la existència de l'anima, però sí la divisió de les parts de cada persona.

Oscar porras roca ha dit...

Això de dividir l'ànima en 3 parts encara ho trobo correcte, però el significat que dona a cada una no, perquè no en totes les situacions la racional fa sempre lo correcte, el 90% si pero l'altre 10% no, el que vull dir amb això és que tot depèn de la situació en la que estiguis perquè la concupiscible alhora de tenir el impuls de fer les coses sense pensar avegades són les mès correctes.(sempre tenint en compte la situació en la que estiguis)

Víctor Masó ha dit...

Tal com diu el Daniel, l'existència de l'ànima d'una persona no s'ha demostrat encara i per tant el que diu Plató, de moment, és només una hipòtesis sense cap prova real. Malgrat que la divisió de l'ànima que fa Plató és bastant lògica, jo crec que els éssers humans som bastants imprevisibles i canviants al llarg de la nostra vida. Amb els avenços científics actuals que s’han en el camp de la psicologia per exemple, s’ha demostrat que el comportament d’un individu depèn de molts factors i no és gens fàcil de determinar. Per tant, jo penso que aquesta divisió no pot explicar o preveure el nostre comportament ja que l’ésser humà és molt complicat i no és una ciència exacta sinó que depèn molt de la situació en la que es trobi, on hagi viscut o quina educació hagi rebut.

Víctor Masó ha dit...

Pel que fa al tema de la reencarnació, sincerament jo no crec que sigui cert però realment tampoc puc argumentar-ho amb exemples ja que no ha tornat ningú de “l’altra banda” per explicar-nos que hi ha després de la mort. Sense dubte és una idea interessant i dintre de la filosofia de Plató té sentit ja que quan l’ànima es reencarna en un nou cos se suposa que ha caigut quan estava fent la cursa (mite del tir alat) i per això no recorda res de les experiències viscudes en l’altre cos. Però hi ha una cosa que Plató no explica. Segons el filòsof les ànimes son immortals i no es creen ni es destrueixen sinó que sempre estan allà; aleshores cóm s’explicaria Plató d’on surten les ànimes dels nous humans que neixen si la població de la Terra augmenta i sempre hi ha el mateix nombre d’ànimes?
En conclusió, el tema de l’ànima, no deixa de ser una teoria que s’ha formulat sense cap mena de fonament real i només podem donar opinions segons el que creiem o no (almenys de moment).

Júlia ha dit...

Com bé han dit el Dani i el Víctor mai s'ha demostrar l'exitència de l'ànima, cosa que per una banda ens impedeixi classificar les perones en l'actualitat amb la idea de Plató, tot i que per l'altra banda, en el hipotètic cas que existís l'ànima; crec que aquesta classificació és una mica limitada, ja que en el món hi ha molts millons de persones i totes som diferents, i dubto que ens poguessim classificar només en tres grups. Tal i com diu el Víctor les persones es comporten d'una manera o d'una altra depenent de factors molt diversos.
En conclusió, crec que no hi ha cap classificació per agrupar a les persones.

Gaston Figliozzi ha dit...

Plató divideix la nostra ànima en tres parts. Una racional (pensaments),una altra irascible (desitjos) i l'ultima, la concupiscible (emocions).Bé, això em sembla totalment erroni. Primer de tot, mai s'ha demostrat i mai es podra asegurar al 100% l'existència d'una "ànima" dins nostre. Per tant, com podem saber que aquestes animes son inmortals, adquirint diferents cosos on poden viure, i adquirint diferents experiències i coneixements al llarg de les seves vides. Jo personalment crec què això es una tonteria, sense cap mena de sentit. Les persones no neixem amb una part més desenvolupada que les altres. Les persones no neixem amb unes habilitats ja adquirides anteriorment d'una altra vida. Es durant la nostra existencia que anem aprenent, ens equivoquem i rectifiquem. No crec que hi hagi res semblant a una ànima, ni tamppoc crec que hi hagi res després de la mort, excepte tranquilitat eterna. Potser es trist, però també es cert.

Marc Navarro Ferrando ha dit...

Com bé han dit el Gastón i la Júlia, és cert que no s'ha demostrat que els éssers humans tinguem una ànima. Sincerament, jo crec que el que hem de fer nosaltres com a éssers vius és viure la vida que ens toca com volguem i com puguem, crec que la gent no s'ha de preocupar per què hi ha després de la mort, ja ho veurem quan sigui el moment. El que és important ara és viure la vida i ser feliços i deixar de banda el pensar què és el que vindrà després

Julia Chacopino Cañadas ha dit...

Pensem en que hi aura despres per poder actuar en el present amb completa seguretat de que les consequencies no ens enfonsaran o ens perjudicaran, si nomes vivim la vida hi aura un punt que no ens satisara fer el que volguem perque no sabriem el que es viure amb restriccions i obligacions. De fet les restriccions i obligacions defineixen una part de nosaltres , sense elles ningu seria responsable, i per tant tots seriem esbogerrats i pasotes.

Oscar porras roca ha dit...

Això que dius Marc no està malament, però es simplement la curiositat de saber que pot haver-i després i informar-te una mica del que et pot passar o mai t'ho has preguntat?

Gaston Figliozzi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Gaston Figliozzi ha dit...

Jo personalment si que m'ho he preguntat diverses vegades. Quan era més petit el tema si que em preocupava, però ara mateix penso igual que el Marc Navarro. Penso que en aquesta vida hi ha coses molt més importants que pensar en què vindra després. Perquè això ens pasara a tots, i es una cosa que tots podrem comprovar.

Noèlia Vidal Diaz ha dit...

Una cosa de la que me estaba quejando con unas amigas el otro día era la gente que siempre quiere ver las cosas de color blanco o de color negro. Por ejemplo, este grupo de amigas en concreto es feminista y salió el tema de un actor que una vez estando borracho se peleó con su mujer y parece ser que la pegó. Muchas personas en las redes sociales lo han puesto de maltratador o de mala persona. Personalmente, no conozco muy bien al actor ni soy fan ni nada, aunque os sonará porque es el protagonista de Transformers. Aún así me enfadó un poco y al grupo en general, siendo feministas y todo, porque aunque ni el alcohol ni el tema de la discusión son excusas para hacer lo que hizo, no creemos que se deba tirar tan fácilmente la palabra maltratador. Un ejemplo de la gente que solo ve las cosas en blanco o negro, cuando en realidad son mucho más complicadas. No sabemos si su relación era tan buena, si la mujer le maltrataba psicologicamente o físicamente, que aunque sea un hombre puede ocurrir. De hecho, este actor fue violado. Es muy diferente estar borracho y que se ''te vaya la olla'' (y la mano también) a estar cada día pegando a tu mujer. Cuando este hombre denunció su violación, nadie le tomo en serio. ¿Por qué? Porque es un hombre. Otro ejemplo de blanco y negro: solo puede haber violación o maltrato contra una mujer. Error. Habiendo expuesto todo esto, y personalmente, no estoy al 100% de acuerdo con Platón. Sí creo que las personas tenemos esas 3 partes pero pienso que tenemos unas 837385 partes y subpartes más. El ser humano es un ser complicado, muy complicado. No se puede simplificarlo de tal manera igual que muchas cosas en la vida. Cada persona es un mundo, cada persona es única. Se han de considerar muchos puntos de vista. En mi opinión, tratar de clasificar las cosas en blanco y negro es tratar de vivir una vida muy simple y casi tiránica, en la que no existen las segundas oportunidades, el perdón, el cambio... No creo que fuese la idea de Platón, pero su división y la forma de gobierno que él creía que era la correcta son un poco tiránicas.

Noelia Vidal Diaz ha dit...

Personalmente no creo que creer en el alma y en la reencarnación tengan que ver necesariamente con una religión. Yo no creo en ninguna religión, así como no creo en un paraíso o un infierno después de la muerte. En el tema del alma y la reencarnación tengo mis propias teorías. Cuando mi sobrino nació, tres años después de la muerte de mi abuelo y fui a verlo al hospital, sentí algo indescriptible cuando le miré a los ojos y casi podía ver a mi abuelo en ellos. No tengo una opinión muy formada de todas formas sobre el tema, es complicado para mí pensarlo. Quizás no existe la reencarnación pero a mí personalmente me gusta pensar que cuando morimos, no lo hacemos del todo. ''La energía ni se crea ni se destruye'' quizás no vamos a un paraíso donde comemos nuestra comida favorita durante toda la eternidad o a un infierno donde se nos castiga por nuestros pecados, o nos quedamos en el limbo o en la tierra para solucionar asuntos pero sí creo que seguimos aquí, en la tierra, en el espacio, en las estrellas...

Andreu de Miguel ha dit...

(Bastant d'acord amb el que han dit el Marc i la Júlia).
Una de les coses que més ràbia em donen de Plató és que afirma sense donar bases i els demés som qui tenim que desmentir-ho. No existeix l'ànima (amb un sentit literal) i creguis o no, no n'hi cap prova i si vols que em cregui les teves estupideses primer ensenyem que són reals. Ara que ja m'he desfogat comencem.
(Suposem que parlarem tota l'estona d'una ànima metafòrica) L'ànima s'hauria de poder dividir en moltes categories i subcategories. Per exemple, el ser una persona obedient, aguantar qualsevol cosa que se't caigui a sobre, estar sempre amb el cap acotat... és un factor que et condicionarà de manera increïble la vida i no estar inclòs en cap categoria. No crec que faci falta donar més exemples, els condicionants de la nostre vida són infinits i els podem dividir d'infinites maneres.
Considero que Plató va dividir l'ànima i dir que a cadascú li predominava una part per invenció i fer creure a la gent el que ell volia o perquè era un narcisista i clarament estic amb desacord amb aquest ideal.

Meri Gracia ha dit...

Ésta teoría de Platón tiene bastante sentido hoy en día, pero solamente para todas las personas que creamos que tenemos alma, jo por mi parte lo creo. Y también creo que se divide en tres partes (la racional, la irascible y la concupiscible). Actualmente creo que cada uno estamos determinados de manera innata hacia alguna de estas partes, por ejemplo: las personas muuuy sentimentales les determina más la parte irascible, las personas que nada más piensan en satisfacer sus deseos les determina más la parte concupiscible y las personas frías y que piensan antes de hacer las cosas les determina más la parte racional.

Daniel Selma ha dit...

Pero Meri,en el caso de que pueda existir algún tipo de alma, ¿en qué te basas para que tenga sentido? El hecho de que Platón divida ese supuesto alma en tres partes no significa absolutamente nada. Por ejemplo, ¿Por qué dividir así el alma y no en la parte irracional (la subconsciente), la impasible (sin sentimientos) y la resignada (que no tiene deseos)? O aún mejor, ¿Por que en tres partes y no en diez o trece o cinco?

¿Realmente crees que venimos predeterminados? Porque si es así, ¿Por qué hay alcohólicos que se convierten en monjes? O por qué hay médicos presentando programas de televisión (Gran Wyoming)? Yo creo que en la vida es todo muy relativo y nada viene prescrito o por "defecto de nacimiento", cada uno vive como vive y vive lo que vive y eso es lo que nos acaba determinando en realidad como personas, porque somos únicos.

Kamikazi Blast ha dit...

jo opino que si, aquesta divisió de "l'ànima" és correct. És evident que Platò s'ho va pensar molt bé, ja que les tres classificacions no són massa generals com per que un cas s'inclogui en dos àmbits, ni tan espacífics com per excloure algún cas totalment. encara que els examples posats, potser si son massa generals com per classificar-los, ja que cada individú es completament diferent i cal arrelart-se molt més en una persona per a poder classificar-la d'aquesta manera: una persona pot ser molt intel·lectual i en canvi trobarse prioritzant el diners per necessitat, ja sigui per mantindre sa família o qualsevol altre raó.

Rodolfo Martinez de Arenana Batalla ha dit...

Com bé han dit prèviament alguns companys, no crec que existeixi una ànima presonera dins del cos humà, ni en la possibilitat d'una reencanació d'aquesta ànima en un altre cos. I tampoc no crec que aquesta classificació sigui vàlida en una societat com la de avui en dia, en la que la gent és de personalitats molt diverses. Ja que avui en dia, no existeixen unes classes socials defnides d'una manera tan marcada com en la societat justa de Plató, ni la nostra societat esta separada en funció del nostre grau de coneixement (Racionals), ni per la nostra necessitat material (Concupiscibles), o per els nostres sentiments (Irascibles); sinò que per el capital de cadascú.

Emma Guerrero ha dit...

Mai s'ha demostrat que l'anima existeixi, en aquest cas, jo penso com plató cre que l'anima i el cos son dues parts diferents, no s'ha pogut demostrar cientificament, pero com a persona, crec que l'anima si esta dividida en tres parts que determinen com actuarem en el nostre dia a dia i davant les adversitats. La nostra part racional ens fa actuar amb sensatesa i prudencia, pero si la part comcupiscible ( que domina els nostres desigs) domina la racional actuarem impulsats per la ira o els vicis. L'altre part de l'anima, la irascible, controla els nostres sentimets i emocions, i en la meva opinio penso que sense aquesta ultima part ningú viuria amb passió ningun moment de la seva vida perque no sent l'amor dels demes ni el seu própi.

Emma Guerrero ha dit...

En referencia amb el que ha esmentat el hikaru dient que el conjunt de les tres parts ( irascible, concupisible i racional) determinen la personalitat no estic d'acord, perque penso que hi han altres factors en la vida del esser huma que poden determinar la seva personalitat. Aquest factors poden ser la variació del teu estat d'ànim, la visió més possitiva o negativa del món, etc...

Julia Chacopino Cañadas ha dit...

No estic d'acord amb el que pensa Emma amb relació al comentari de Hikaru, és més estic absolutament d'acord amb el Hikaru. Aquets factors que l'emma ha dit entrarien dinsde la part racional donat que l'estat d'anim ve determinat per la capacitat que te la intel·ligencia d'una persona en afrontar els canvis al llarg de la seva vida, ser més positiu o menys depén, com ha dit el hikaru, de les experiencies personals que actuen el positiva o negativament a la part racional.

Oscar porras roca ha dit...

No comparteixo la mateixa opinió que l'Emma perquè avui dia no s'ha donat el cas de que ningú hagi demostrat que l'ànima existeixi i encara menys sapiguer si està dividida en tres parts o no, pot haveri molts documentals molts vidios que diguin que es cert, pero tot això son rumors i historietas que la gent diu, fins que no mors no sabràs si tot el que parla Plató es cert o fals.

Sara Violat Pérez ha dit...

Tal com va dir Plató, jo estic d'acord amb la seva divisió de l'ànima en tres parts, ja que cada persona es deixa emportar ja sigui pels desitjos, les emocions o els pensament; però, cada persona es deixa guiar per una part diferent.

Avui dia, aquesta classificació si que segueix existint, perquè cada persona té les seves preferències i, per exemple, si una persona amb un càrrec important en la societat ha arribat fins a aquest, ha sigut perquè en la seva juventud s'ha guiat per la seva part racional, és a dir, pels pensaments. En canvi, una persona que per molt que s'hagi esforçat per arribar a un bon lloc i, desgraciadament no ha arribat on volia, és perquè s'ha deixat emportar o per la part irascible (sentiments) o per la part concupiscible (desitjos). Llavors, avui dia la gent encara té preferències i segons quines siguin aquestes, es deixen emportar per parts diferents de l'ànima.

Tot i que segueixi existint aquesta classificació, també crec que la majoria de persones de la societat, per molt que es pugui deixar emportar per la part racional o irascible, crec que tots tenen una mica de la part concupiscible que els predomina, ja que, tal i com està la situació envers l'economia avui dia, les persones miren més pels diners que per altres coses. Vull remarcar que amb aquest paràgraf no em refereixo a totes les persones, però si a la gran majoria.

Finalment, crec que les persones no estem determinades de forma innata a que ens predomini una part o una altra, ja que és cert que naixem sent concupiscibles, però a mesura que anem creixent, anem desenvolupant els nostres pensaments, sentiments i desitjos i, llavors, cada persona està suficienment capacitada per saber quina part li és més convenient que li predomini.

Magdalena Molinero ha dit...

Personalment estic d'acord en que l'èsser huma té aquestes tres qualitats que son la part racional la irascible i la concupiscible, no crec que sigui l'anima ja que no estaa demostrat que sigui real però si que estic d'acord amb que la part racional ha de aprendre a controlar les altres dues per arribar a ser una persona justa i concient de que fa a la seua vida i que aixó no s'apren al col·legi sinò que s'apren amb experiències de la teua vida o fets que t'han fet madurar o amb l'edat i amb la gent que has conegut i es coses que has apres d'ells.

Emma Guerrero ha dit...

Torno a remarcar que NO S'HA POGUT DEMOSTRAR oscar, pero té la seva logica i per aixo penso que pot ser veritat, encara que no ho sapiga fins que mori, li trobo un sentit com he dit abans ja que no sé si son tres parts pero crec que d'alguna manera les tenim perque sino no les podriem, o be controlar,o be posar en practica en el moment desitjat. si aquestes no existisin llavors no podriem tenir sentiments ni desitjos i pertant tampoc poder controlar-los.

Edu Salazar ha dit...

Por qué no le encuentras sentido? Si la clasificación está perfectamente divida, a cada persona le predomina una parte de el alma.
Y por qué no crees que el individuo tenga alma? Lo único que estoy de acuerdo contigo es que a lo mejor es un poco limitado la clasificación en solo 3 partes y que tampoco creo en la reencarnación.

Claudia Vila ha dit...

Estic, en part, d'acord amb el que has dit Edu, perquè dividir un ésser en 3 parts és una manera molt limitada i abstracta de fer-ho, ja que una persona té més coses que els sentiments, els desitjos i els pensaments. No obstant, creguis o no creguis en la reencarnació, és una bona manera d'explicar avui en dia el perquè les persones actuen com actuen, potser ve un altre filòsof i en diu una altra manera, però per nosaltres en aquests moments és una de les explicacions que més lògica té en quant a les reaccions de cadascú.

Berta Carbonell ha dit...

Estic d'acord amb la manera que té Plató de separar l'ànima, ja que davant d'una situació complexa pots actuar de diferents maneres, depenent de la part de l'ànima que domini. Pots actuar amb racionalitat, seguint els sentiments o mogut pels desitjos. Però si que és veritat que podrien dividir-se en "subparts", ja que l'ànima és molt més complexa del que Plató considerava.

Gabriel de la Matta ha dit...


Estic completament d’acord amb el comentari que he llegit del Gastón, mai s’ha demostrat la existència d’una anima tot són conjectures i teories sense cap base científica en la que es recolzin. Això de que l’ànima va de cos en cos aprenent en cada vida em sembla encara més estúpid. Les nostres habilitats depenen de nosaltres i algunes també de naixement però no ens les atorga l’ànima perquè ja les tenia en un altre cos. Com diu el Gastón no crec que hi hagi res semblant a una ànima, simplement som casualitat.

Andreu de Miguel ha dit...

A veure Emma, si no s'ha pogut demostrar és perquè no té cap base empírica que ho sustenti, és com si jo et dic que n'hi ha una tassa de té amb la meva firma donant voltes a la terra i t'exigeixo proves per demostrar que estic equivocat. Si jo afirmo, jo haig d'aportar les proves empíriques. Ara bé, si em dius que vols creure en una ànima metafòrica, cap problema.
Sobre la Sara, considero interessant que segons ella tindre un càrrec important (ho podríem traduir com poder? Intentaré interpretar el mínim possible per no tergiversar les seves paraules) és degut a que la persona ha estat racional. És a dir, els polítics que són nacionalistes estan allà pels seus sentiments i no perquè raonin molt bé (que alguns ho fan), per posar un exemple que refuti aquest argument. Trobo que és una manera de pensar molt liberal (econòmicament), t'has comportat bé i ara tens diners i poder.
El Gaston i el Marc havien originat un tema molt interessant sobre la mort, però ningú la continuat. Diuen que és millor no pensar. Explicaré com he viscut jo el tema de la mort perquè opino tot el contrari (i demostraré de passada que sóc masoquista):
Des de ben petit (uns 9-10 anys) sempre l'hi havia tingut una por increïble a la mort, plorava d'amagades, era sentir la paraula i tenia un sentiment extremadament desagradable a l'estómac... Això fins als 15-16 anys. m'ho pensava cada nit quan anava al llit. No pensava que era la mort, el que volia era no morir, no ser res, no desaparèixer i no tornar a ser conscient mai més, això era el que més m'aterrava. Al principi pensava "ja ho pensaràs quant siguis més gran, als 50 o així", amb més edat senzillament passava les nits angoixat i algunes fins i tot plorant.
Dubto que sigui el millor mètode per solucionar les pors (tot i que a dia d'avui no tingui ni el més mínim rastre d'aquella por, que ha desaparegut totalment). Vull anar a parar a dos llocs diferents, el primer sobre la mort, ja que és un tema tabú i no crec que enterrar el cap sota terra sigui la solució. La segona reflexió procedeix de la primera, no hem d'evitar els temes espinosos precisament perquè aquests ho siguin.
L'altre vaig llegir un article que precisament parlava de lo mimats que hem sigut en aquest tema, ja que les generacions dels nostres pares (alguns) i avis van veure lo pitjor de la humanitat i no volien que experimentessim aquests horrors. La nostra reacció natural ha sigut censurar o auto-censurar el que no ens ha agradat.
Teniu temes (per discutir) per donar i vendre. Vull debat.

Berta Carbonell ha dit...

Però per altre banda, no crec que estiguem determinats de forma innata a cap dels trets. Ja que el que ens fa ser com som, són les experiències que hem viscut, com ens hem enfrontat a elles i a diferents obstacles, com em reaccionat després de solucionar-los o de no aconseguir solucionar-los.

Inconscientment, ens creem a nosaltres mateixos, fins i tot, el perque de com som, les experiencies que ens han fet ser com som, no sabem ni quines són.

Sara Violat Pérez ha dit...

Berta, pot ser que ens creem a nosaltres mateixos, però només crearíem una part de la nostra ànima, ja que ens centraríem en una i deixaríem de banda les altres dues. Llavors, no ens creem del tot, ja que ens falten dues parts més, que encara que aquestes dues no siguin les predominants, són essencials tenir-les per saber com actuar en diferents situacions. Per tant, no estic convençuda que nosaltres mateixos ens creem inconscientment a partir de les experiències vicudes.

Meri Gracia ha dit...

Muchos decís que no tenemos alma porque realmente no se puede demostrar, pero aún que no se pueda demostrar, quien dice que no podemos tener? Entonces, como llegó la gente a creer que la tenemos?

Meri Gracia ha dit...

Daniel Selma, en una parte te doy la razón pero, por qué no puede tener sentido? Si es verdad que se podría dividir el alma en las partes que quisiéramos, pero pienso que esas tres partes son las que más nos invaden. Estamos determinados por unos ciertos puntos, no todos. El ejemplo que me has dado de que un alcohólico que se convierte en monje, quiero decir que nadie está determinado a ser alcholico ni tampoco a ser monje. Nos determina por ejemplo la economía de nuestra familia, el país donde vivamos y con ello también la religión.