dissabte, d’abril 23, 2016

La moral de l'esclau

Nietzcshe parla metafòricament de la moral de l'esclau i la moral del senyor. Amb la primera expressió fa referència a aquella forma de valorar que parteix d'algú que se sent fort, distingit, poderós; i la moral de le'sclau és la forma de valorar d'algú que és més aviat feble. El fort valora la fortalesa i la vitalitat perquè és el que té i el que creu que ha de ser. El feble valora la feblesa perquè és el que té, tot i que preferiria valorar la fortalesa que enveja. Segons Nietzsche la nostra cultura occidental, gràcies a la religió, a promogut la moral de l'esclau.

-Què en penseu d'aquesta forma d'entendre la naturalesa humana?
-Si volguéssim buscar una correspondència d'aquestes metàfores en l'ésser humà del segle XXI: qui creieu que seria "senyor" i qui " esclau"?

56 comentaris:

Oscar porras roca ha dit...

Desde mi punto de vista yo creo que el Senyor es el esclavo, porque el esclavo utiliza por ejemplo la religion para hacerse poderoso a la hora de convencer a los demás de algo, como dice nietzsche de las bebidas alcoholicas que nada más te duerme el sufrimiento, pero que una vez se pasa el efecto sigue el sufrimiento.
En cambio el señor solo se convence a él, de que es poderoso y fuerte y es así y el esclavo tiene envidia de él de no poder serlo y tener que utilizar a otra gente para sentirse de esa manera.

Claudia Vila ha dit...

Bé, Nietzsche és un dels filòsofs amb el que comparteixo més idees i estic d'acord amb la gran majoria de les coses que diu. I per això, quan ell parla sobre la moral de l'esclau i la moral del senyor, em fa recordar al que vindria a ser la església avui en dia, és a dir, Nietzsche defineix al senyor com aquella persona que valora la fortalesa i la vitalitat ja que considera que ell ha de ser així i, defineix l'esclau com aquella persona que valora la feblesa a causa d'una enveja perversa al que realment és fort, tot i que preferiria valorar la fortalesa. Per aquest motiu dic que em recorda a la església, ja que, el que vindria a ser la religió católica, és això, és a dir, hi ha un "Déu", que és perfecte, fort i valora la vitalitat i hi ha el "poble" que enveja el que aquest Déu té i que, per pura enveja, considera la seva feblesa alguna cosa bona tot i que no sigui així.

Claudia Vila ha dit...

A més a més, m'agradaria afegir que aquesta manera d'entendre la naturalesa humana, és una bona manera per entendre-la, ja que encara és valida pel simple fet que podem aplicar aquesta teoria a les relacions que tenim avui en dia, és a dir, si nosaltres som unes persones fortes, decidies, amb vitalitat, que sabem el que volem i que sabem que hem de ser així i tenim un amic, al que no ho té tot tan clar, la primera cosa que farà és justificar la seva "feblesa" envers la nostra fortalesa i es farà creure a si mateix que el que ell té és alguna cosa bona, quan en realitat no és així. així doncs, considero que aquesta manera d'entendre com reaccionen els humans entre ells és totalment vàlida.

gonzalo R ha dit...

Nietzsche, como bien ha dicho Claudia, diferencia a dos tipos de persona: por una parte, al señor, la figura de una persona fuerte que no necesita a nadie para inculcarse lo que quiere ser, una persona que sabe afrontar solo/a las cosas. Por otro lado, encontramos al esclavo, el otro tipo de persona que quiere ser como el señor, porque es debil y necesita ser como los dicho señor.

gonzalo R ha dit...

Bajo mi punto de vista, y coincidiendo con Nietzsche, también opino que existen tres tipos de personas, el señor, el sacerdote y el esclavo. Creo que existe gente fuerte, como bien él define a los señores, gente manipuladora, como creo que hacen los sacerdotes, y por último, los esclavos, aquellos debiles que necesitan creer en algo para ser fuerte. Tal vez suene muy fuerte, pero no me refiero a aquella gente que cree en Dios, que es totalmente respetable, sino a todos aquellos que se dejan influenciar por la iglesia, que no hacen más que sacarles el dinero (hablo de casos específicos).

Víctor Masó ha dit...

Jo estic força d'acord amb la forma que té Nietzsche d'entendre la naturalesa humana. El senyor representa a la fortalesa i no depèn de ningú sinó que per ell mateix ja és poderós mentre que la figura de l’esclau és tot el contrari; es tracta d’una persona dèbil i que té enveja al senyor però que sap que no podrà arribar a ser com ell. Aquest manera d’interpretar el comportament humà ens ajuda a entendre que la feblesa o la debilitat d’un mateix no ens han d’aturar ni fer-nos ser submisos. Només perquè tinguem menys qualitat o força que un altre persona no ens hem de resignar a que sigui sempre així com ens diu el sacerdot . Per mi la doncs la debilitat d’un mateix no és un obstacle insalvable sinó més aviat una raó per tal de millorar com a persona i aconseguir el que et proposes.

Júlia Marzal ha dit...

Estic bastant d'acord en la manera d'entre la naturalesa que té Nietszche. En la nostra societat d'avui en dia també tenim un "senyor" el qual aprecia tot el que té i per ell això és el que està bé, i per una altra part tenim el sacerdot, que vindria a ser l'esglèsia, la qual vol ser com el senyor, però al veure que no pot, va "inventar-se" la religió. La qual els esclaus (molts de nosaltres) han seguit aquesta ideologia, i creuen que el que està bé és la feblesa i la humilitat.

Andreu de Miguel ha dit...

Està bastant clar qui és a dia d'avui el senyor i l'esclau; el ric i el pobre (econòmicament),
respectivament. El pobre està limitat per la seva capacitat econòmica, i ven el seu temps per sobreviure. Però el pobre enveja el ric, vol el iot, la illa paradisíaca, la dóna/home que podria ser un playboy/playgirl si ho necessités... El ric té això i més, drogues, llibertat, capacitat de decidir i d'infringir la llei (perquè la pot comprar, literal i metafòricament)... Però el pobre ha evolucionat, ara no fa veure que lo bo és ser pobre, ara roba als rics amb imposts, ja que si el pobre no pot ser ric, ningú ho serà.
Resum, esclau=pobre i noble=ric

Andreu de Miguel ha dit...

Sobre la primera pregunta, mai m'havia plantejat la moral d'aquesta manera i estic parcialment d'acord amb Nietzsche, l'Església ha promogut la moral dels esclaus (tot i que jo considero que ho realitzen purament per motius econòmics i de control, no enveja).
Crec que d'aquí surt una idea bastant interessant, i és, quin sentit te comprendre la naturalesa humana? Per què és bo o dolent tindre una moral associada a connotacions històricament negatives. És a dir, ¿en el passat no podies elegir la teva moral, com a mínim de forma pública, degut a les religions però, a i dia d'avui? Som lliures i podem escollir la moral que preferim, ningú ens prohibirà ser d'una manera o una altre, bé, quasi mai (hola Audiencia Nacional). Un procés important de la moral és acceptar-la, fer-la pròpia. Els lligams morals heretats són pràcticament inexistents, degut a la millora de les situacions, en un sentit macroeconòmic (em refereixo a temps anteriors als 60). Torno al punt; de la mateixa manera que tenim diferents personalitats (16 segons la psicologia moderna), tenim diferents morals. No sé fins a quin punt estan directament relacionades, però són una manera de reflectir com som nosaltres. De tots els tipus de personalitats, n'hi ha una que és líder. Una de setze. Pot ser que la quantitat de "líders" hagi minvat per la moral promoguda? Sí. Però a dia d'avui ja tenim capacitat per decidir, i som cada vegada més el que nosaltres volem (moralment parlant). Per tant, quin sentit té entendre la naturalesa humana a aquestes altures?

Julia Chacopino ha dit...

Personalment, i fent referencia a la segona questió proposada, la meva asignació de moral de señor i moral d'esclau sería... la moral de señor la tenen totes les persones les quals no depenen del criteri i opinió del altres per tirar endevant amés tenen una forma própia de enfrontar-se als problemes, adversitats i superar les pors. La morald elesclau, encara que en el S. XXI ja quasi no hi existeixen esclaus tal i com percebem aquest concepte, les persones que fan paper d'esclaves sonaquelles que es deixen influenciar per les corrents que les masses i ordes de gent impulsades per una opinió comuna la qual es admitida i respectada per la societat. Aquests esclaus son incapaços de asumir riscos i superar pors sense l'ajut d'algúq ue tingui moral de senyor. En resum aquells que posseeixen la morald'un señor son aquells que poden guiarse per les seves própies decisions, en canvi aquells que estan sotmesos a les limitacions colectives i son guiats per la corrent de la massa son els que poseeixen moral d'esclau.

Andreu de Miguel ha dit...

També hi ha una cosa que crec que Nietzsche no considera, ser un fill de puta no és tant fàcil. Jo no podria. Enganyar a tothom pel meu propi benefici, autoestima i ego, crec que em seria impossible, moralment no crec que sigui tant senzill (a classe vam parlar que la fortalesa mental era el que diferenciava els esclaus dels senyors), per tant, ¿fins a quin punt són tant febles els sacerdots i demés càrrecs eclesiàstics? Tenint en compte aquesta consideració, els únics esclaus eren el poble ras, és a dir, com sempre ha sigut.
Com a conclusió, crec que Nietzsche no s'ho va pensar suficient (és el que té no raonar i argumentar les coses, suposo) (Això és per canviar una mica la tònica, que ja està tot bastant parlat).

Oscar porras roca ha dit...

Para a ti Gonzalo la iglesia la veras como que le saca dinero, pero como hace referencia es genete que necesita creer en algo, y para ellos es mucho más que lo que pueda ser hacia otro tipo de persona como hace referencia a los "señores"

Laia Rossell Butí ha dit...

Trobo que Nietzsche ha tingut una bona visió sobre com és l'ésser humà, és a dir, podem trobar a persones que són fortes i valentes i que no es deixen emportar per les opinions dels demés, mentre que trobem a uns altre més febles que es deixen influenciar pel que pensen els altres. Amb això vull dir que Nietzsche, per mi, estava bastant en lo cert en quant una persona.

Laia Rossell Butí ha dit...

Tot i així, veis que una persona no ha de ser sempre dèbil, és a dir, no crec que una persona hagi de ser dèbil tota la seva vida, sinó qe ha d'acabar veient que els que aquella persona creu que és difícil, mirar-ho des d'un altre punt de vista.
Un exemple molt clar que es podria aplicar amb aquesta idea de "senyor" i "esclau" seria en un institut. En un institut sempre hi ha el grupet de persones que es creuen més que els altres o són més forts i impacten als dèbils, que és el grupet de persones que es deixa enlluernar i no confia en ells mateixos.

Julia Chacopino Cañadas ha dit...

De echo gonzalo, nietzsche clasifica a las personas en dos tipos de morales: esclavos y sueñores. Como bien has dicho los señores don fuertes y solo necesitan de ellos mismos para ser felizes porque consideran que lo bueno es lo que ellos poseen. Y el otro grupo son los esclavos, los cuales necesitan de otros. En este grupo se incluyen los sacerdotes que necesitan a esclavos debiles para hacerles creer que ellos estan bien y que ellos son el ejemplo y asi sentirse mas poderoso.

Eduard Adell ha dit...

Des del meu punt de vista, Nietzsche va descriure molt bé la nostra societat, però en comptes dels valors que utilitza per diferenciar els diferents tipus de persones, jo parlaria dels diners que és el que de veritat ha marcat la diferència entre les persones des que vivim en societat. Els senyors, no eren ni són forts i segurs d'ells mateixos per la seva personalitat o manera de ser, sinó que ho són bàsicament per la gran quantitat de diners que tenen. En canvi, els esclaus, no tenen diners i per tant, no tenen fortalesa per poder canviar, així que hauran d'acostumar-se i viure amb una terrible enveja. Més endavant, la historia ens ha ensenyat que, posseint diners, qualsevol podia ser un senyor. Amb l'arribada del capitalisme ho podem observar perfectament: la burgesia enfrontant-se a la noblesa.
I per acabar, des del meu punt de vista, Nietzsche no entén bé al clergat: no prediquen per enveja, sinó per guanyar diners i poder i així poder posar-se per sobre dels "senyors".

Eduard Adell ha dit...

Avui en dia, la societat segueix igual: els senyors són els que tenen diners.
Se'ns diu que el nostre govern escollit per nosaltres, els esclaus, és el que decideix en aquest país, però això és totalment fals. Els multimilionaris són els que mouen el món, i ara ni l'església esta per sobre d'ells.
En resum: Des del meu punt de vista Nietczhe tenia raó a l'hora de fer la classificació de les persones, per en comptes d'utilitzar el que realment marca la diferencia (els diners) utilitza la seva personalitat o caràcter.

Marc Serrano ha dit...

Aquesta forma d’entendre la naturalesa humana és força certa, ja que aquesta metàfora que divideix les persones en dos tipus és bastant aplicable a la societat actual. Hi ha persones que són fortes moralment i això els ajuda a no ser influenciables i ser segurs de sí mateixos. Per altra banda, hi ha persones que són febles que es deixen influenciar més fàcilment i que normalment són insegurs de sí mateixos. Aquesta divisió de la mentalitat humana fa que hi hagi persones que prenen més lideratge que altres i que agafen les rendes del carruatge en certs aspectes, i altres que simplement van a remolc d’aquest carruatge.

Marc Serrano ha dit...

Ara però actualment és cert que hi ha un factor que ajuda a tenir una determinada mentalitat o una altra: els diners. Com bé diu l’Eduard els diners fan més poderoses a les persones que en tenen i més dèbils i vulnerables a qui no en té (tot i que, a vegades també hi juga un paper important el caràcter i la mentalitat de cadascú, a l’hora d’afrontar les coses). Si més no, jo crec que també és pot aplicar una correspondència a aquesta metàfora en l’ésser humà del segle XXI, on el senyor podria passar a estar representat pels polítics i els bancs, i els esclaus, la població que vota sota una falta d’informació transparent i notable, d’aquell a qui està votant.

Edu Salazar ha dit...

Desde mi punto de vista, cuando Nietzsche habla metafóricamente de la moral del esclavo y la moral del señor, parece que quiera hacernos un ejemplo a lo que vendría a ser la iglesia, es decir, que Nietzsche define al señor como aquella persona que valora la fortaleza y la vitalidad ya que considera que él tiene que ser así fuerte, distinguido, poderoso y, define el esclavo como que el débil valora la debilidad porque es lo que tiene, aunque preferiría valorar la fortaleza que envidia.

Por lo tanto, Dios que es perfecto, fuerte y valora la vitalidad y existe el "pueblo" que envidia lo que este Dios tiene y que, por pura envidia, considera su debilidad algo bueno aunque no sea así.

Alejandro Cuberos ha dit...

Lamentablemente Nietzsche tiene razón, en la sociedad de hoy en día el que se siente inferior, que vendría a ser el esclavo, en lugar de esforzarse en mejorar para llegar a ser el señor se dedica a criticar a las personas que envidia para intentar quitarles merito y así intentar estar a su altura.

Gabriel de la Matta ha dit...

Les persones esclaves actualment serien aquelles que no lluiten contra les adversitats, que no s'esforcen pel que volen aconseguir, i per tant mai ho aconsegueixen. Un exemple molt fàcil serien aquelles persones que per exemple no estudien i deixen el col·legi perquè els hi fa mandra estudiar i més endavant potser s’arrepenteixen per no haver-ho fet. Els senyors vindrien a ser tot el contrari a els esclaus, aquells que lluiten i s’esforcen fins que ho aconsegueixen.

Ariadna Giménez ha dit...

Nietzsche pot diferenciar a dos tipus de persona una es el senyor que representa una figura forta, la fortalesa i no necessita a ningú més ja que ell te les seves idees i no canvia d'opinió i l'altra tipus de persona que vol ser es l'esclau que aquest es el dèbil i vol ser o necessita ser com el senyor que ve a ser l'església i per això es va inventar la religió.

Sendoa ha dit...

Podriem dir que Nietzsche tenia tota rao en aquest aspecte de la seva filosofia i com bé ja han comentat altres companys, encara avui en dia(1 segle i mig despés) aquesta diferencia de classe encara es produeix pero amb uns altres tipus de classes i deixant de costat a l'església encara que es podria dir que té una mínima importancia encara.

Michaela Gatto ha dit...

Es cierto que el ser humano siempre se ha dividido en dos facetas, aquellos que son poderosos y los que simplemente se resignan a ver des de abajo a los poderosos en este caso a los señores.
En sí el ser humano tiene muchas facetas y si generalizamos podríamos hablar de los "fuertes" y de los "resignados" que no es que no tengan las mismas capacidades sino que no se atreven a intentar encontrarlas.
Siempre se ha sabido que el hombre es una persona envidiosa, siempre mirando a ver quien tiene mas y es por eso que se ha formado esta especie de división.

Michaela Gatto ha dit...

Actualmente podemos ver este tipo de división, lo unció que se diferencia es que ahora los fuertes son los que tiene mucho dinero y por lo tanto dominan todo lo que se propongan, y los que no tienen tanto dinero, que serian los esclavos, que muchas veces se resignan a mirar las hazañas de los multimillonarios.
pero hay que relazar que hay un colectivo de clase media (moral de esclavos), por llamarlo de algún modo, que no se resigna y que lucha por la igualdad a pesar de no poseer el patrimonio de los señores del siglo XXI. Esa es la diferencia antes era el conformismo y ahora hay una idea generalizada de lucha por la igualdad.

Gaston Figliozzi ha dit...

Jo sincerament crec que aquesta divisió entre esclaus i senyors esta clara: els senyors serien els governants, la gent que te el control en la nostra societat actual, i per una altra banda els esclaus seriem nosaltres, es a dir, el poble. Tambe considero en la nostra societat actual han sorgit una nova clase de senyors, que estan per sobre. Aquest son la gent amb molt poder econòmic. Què es pot fer amb aquestes persones? Jo personalment si estic d'acord amb aquesta divisiño que ha fet Nietschze per classificar les persones, pero que actualment, a dia d'avui ha canviat una mica.

Berta Carbonell ha dit...

No estic del tot d'acord amb el comentari el Gabriel, ja que més aviat, els esclaus d'avui en dia serien aquells qui "fan el que fan els altres" o el més fàcil, però no te perque comportar els deixar els estudis. Els senyors, serien aquells qui es dediquen a allò que els hi agrada, aquells qui lluiten pel que creuen i per fer un món millor. I per últim, els sacerdots, ovbiament serien els polítics i tots aquells que ens intenten manipular per aconseguir el poder, que per sort, últimament els qui serien els esclaus, comencen a adonar-se de la estupidesa i poc coneixement que acompanya a alguns dels nostres estimats polítics.

Gaston Figliozzi ha dit...

Crec que també es pot fer una altra comparació d'aquesta forma d'entendre la naturalesa que fa Nietschze. Els esclaus podríen ser totes quells persones dèbils de mentalitat. Vull dir aquelles persones que no es marquen objectius i metes personals. Aquelles persones que no fan res per aconseguir el que realment volen. En canvi, els senyors podríen se rles persones fortes de mentalitat. Les que no es rendeixen davant dels problemes de la vida i les que sempre segueixen el camí.

Berta Carbonell ha dit...

Referent a aquesta manera d'entendre la naturalesa humana, estic completament d'acord. Generalmen podríem classificar els humans segons allò que els mou. En primer lloc els senyors, que saben valorar les seves capacitats i treure'n profit. Després, els sacerdots que potser si que arriben a valorar les seves capactitats, una d'elles l'engany, i les aprofiten. No se senten mai complets amb el que tenen i a més a més envejen als senyors d'allò que ells no tenen, i l'únic mitjà que han trobat per a ser millors o iguals ha sigut aconseguir poder a traves dels altres. Per últim els esclaus, massa inocents, que no es troben complets i busquen desesperats una manera de ser-ho, i embadocats es creuen allò que els sacerdots els hi diuen.

TEO BORES ha dit...

acualmente podemos distinguir al señor del esclavo facilmente. en esta nuestra sociedad actual, aquel que es economicamente poderoso, es el que tiene mas facilidad para poseer las cualidades del que Nietzsche considera señor, el fuerte, que se autoconvence de ello y no necesita de nadie mas, y por otra parte tenemos al economicamente desfavorecido, alguien mas debil que tiene como rasgo que le define una envidia hacia el mas poderoso.
los senñores podrian ser considerados aquellos que tienen un cierto control sobre el resto de la población, los esclavos.
por lo tanto , estoy de acuerdo con Nietzsche.
hace falta remarcar la importancia del dinero en esta separacion de clases

Meri Gracia ha dit...

Podemos decir que Nietzsche tenia toda la razón con esta forma que tiene de entender la naturaleza humana como han comentado mis compañeros. Esta metáfora que utiliza lamentablemente es aplicable en la sociedad actual. Los "senyores" se supone que son esas personas distinguidas, fuertes y poderosas que tienen dinero. Y los esclavos se supone que son personas débiles, inseguras y que se dejan influir por los demás.

Gaston Figliozzi ha dit...

Estic bastant d'acord amb aquesta manera d'entendre la naturalesa humana. Des de fa molts segles, es fan classificacions en les societats de cada època. A cada època canvien les condicions i els factors per la idea es la mateixa. Pero generalment sempre ha estat entre els que tenen poder, i els que no ho tenen. El fort i dèbil. El poderós i el desgraciat.

sara ha dit...

Nietzsche és un filòsof amb el qual comparteixo bastants aspectes. Respecte a la forma de Nietzsche d'entendre la naturalesa humana estic d'acord, ja que en l'actualitat es poden diferenciar aquests dos tipus de persona i es pot afegir el sacerdot. Per a mi, el senyor és aquella persona la qual té una gran fortalesa i se sent poderós, per tant, aquell qui és psíquicament superior als altres; l'esclau és aquell qui és feble, dèbil i pobre, millor dit, és aquell que no pensa ni decideix per si mateix i enveja als senyors per tot el que tenen, tot i que saben que no podran aconseguir-ho. I finalment, el sacerdot seria aquella persona la qual és un tipus d'esclau superior, és a dir, és la persona que enveja la fortalesa i tots els poders dels senyors, però com saben que no poden arribar a aconseguir el que tenen els senyors, manipulen als esclaus dient que allò feble i dèbil és millor, i una vegada els esclaus han estat manipulats, el sacerdot passa a ser el senyor.

sara ha dit...

Personalment, si volgués buscar una correspondència d'aquestes metàfores en l'ésser humà del segle XXI, l'esclau, l'identificaria amb la majoria de tots nosaltres, ja que des que els jueus (sacerdots) van promoure aquest sistema de veure bo allò dèbil, aquest sistema de capgirament jueu ha anat passant als cristians, dels cristians als catòlics i dels catòlics a nosaltres, per tant, avui dia, en veritat els esclaus som totes les persones. De manera que, com totes les persones les consideraria esclaves; el senyor, podria dir que és la religió o, millor dit, Déu, ja que un gran percentatge de persones creu que Déu és poderós, fort i noble.

Kamikazi Blast ha dit...

Personalment opino que aquest punt de vista moral de Niezsche està molt encertat, y si hagués de compararlo amb les multitut actual em penso que l'exemple més adient seria el del consumisme. Els esclaus serien els consumidors insatisfets, que compren el que s'els ofereix i miren amb gelosia a quells que es senten complerts amb allò que tenen, ignorants de que els segons són així per falta de avarícia i no per abundància bens materials. A més els empresaris portadors del capitalisme es podríen comparar ambels eclesiàstics que engañen als consumidors, per guañar poder econòmic i imaginarse iguals als satisfets.

Kamikazi Blast ha dit...

Personalment opino que aquest punt de vista moral de Niezsche està molt encertat, y si hagués de compararlo amb les multitut actual em penso que l'exemple més adient seria el del consumisme. Els esclaus serien els consumidors insatisfets, que compren el que s'els ofereix i miren amb gelosia a quells que es senten complerts amb allò que tenen, ignorants de que els segons són així per falta de avarícia i no per abundància bens materials. A més els empresaris portadors del capitalisme es podríen comparar ambels eclesiàstics que engañen als consumidors, per guañar poder econòmic i imaginarse iguals als satisfets.

Olivia Mitjans ha dit...

Personalment considero que el que proposa el filòsof Nietzsche sobre la naturalesa humana és veritat, ja que sota el meu punt de vista la seva teoria sobre la relació entre les diferents moralitats és prou acertada amb la situació a la realitat. Principalment perquè, per desgràcia, sí hi ha persones 'submises' i febles davant d'altres (que representen ser les més fortes i liderants) i que, a més a més, envejen aquest poder i fortalesa que poseeixen aquests 'Senyors' en contraposició a la debilitat que les determina a elles.

emma guerrero ha dit...

Actualment malauradament es consideraria l'esclau feble a la persona que no té diners, que te poca autoestima o que no se sap defendre, en canvi el senyor, la persona forta seria aquella amb molts diners independentment de si es feble o no com a persona, ja que amb els diners té poder, sé que es una visió en la que molta gent no estaria d'acord pero per mi es el que estic veient cada cop més en aquesta societat.

Anònim ha dit...

Crec que la correspondència d'aquestes metàfores en l'ésser humà del segle XX es veuria clarament reflexada en la relació que hi ha entre les persones practicants d'una religió i el màxim representant de la mateixa o fins i tot el sacerdot de l'esglèsia on es practica. Ho relaciono així perquè és cert que, d'alguna manera, els creïents d'una religió (als qui considero febles) es sotmeten a les ordres o normatives que indiquen els sacerdots (que representen la figura d'autoritat i fortalesa) i envejen o admiren el seu càrrec i les seves accions, encara que també valoren i accepten la seva condició de feblesa.
També ho podíem relacionar amb el víncul que actualment ens uneix als consumidors/receptors amb les grans empreseses o amb els mitjans de comunicació, ja que aquests arriben a poder manipular-nos (fins a cert punt, òbviament) per la seva categoría de forts i poderosos.

Olivia Mitjans ha dit...

Buah Fèlix el comentari del 2 de maig a les 20:39:00 és meu (Olivia Mitjans). Gràcies!!!

Marc Navarro Ferrando ha dit...


Crec que avui en dia podem distinguir clarament qui és el senyor i qui és l'esclau. I ho podem veure clarament en el poder econòmic de cadascú, el senyor seria actualment el ric i l'esclau el no tant ric o pobre.
Com bé deia ell, el senyor se sent molt fort i poderós i l'esclau es considera més aviat feble i destaca també per envejar al senyor poderós. Crec que en general és el que sol passar.

Marc Navarro Ferrando ha dit...


Fent referència al comentari anterior, voldria afegir que trobo lamentable que el poder d'una persona es basi com he dit, per la economia.

Vctor Riveros ha dit...

El primer punto de vista, podemos decir que si una prostituta tiene SIDA y practica el sexo sin condón, está afectando a la gente, y por lo tanto puede ser penalizada porque, cómo he dicho, afecta a la mayoría. Y no podría ser penalizada si esta es sana y practica el sexo con condón, no está afectando a nadie y por lo tanto, no se podría penalizar.
En el segundo punto de vista podemos decir que a una persona que utiliza estos servicios, pero de una manera estos tipos de actas afectan a su moral, y la persona si puede demostrar que es doliendo se podrá penalizar, si no se así, no se podra penalizar.

Marc Navarro Ferrando ha dit...


En general comparteixo bastant les idees que Nietzsche té sobre la naturalesa humana, i em temo que aquestes diferències humanes no canviaran mai ja que suposo que per una questió de caràcters i poder, els humans mai som completament iguals.

Edu Salazar ha dit...

Además, a día de hoy la sociedad sigue igual, los señores son los que tienen dinero.
Desde mi punto de vista Nietczhe tenía razón a la hora de hacer la clasificación de las personas, en vez de utilizar lo que realmente marca la diferencia, el dinero, utiliza su personalidad o carácter. Como bien dice el Eduard.

Rodolfo Martínez de Arenzana Batalla ha dit...

Tot i que és una manera de veure la societat bastant encertada, en la actualitat s'hauria de realizar un parell de modificacions segons en el meu punt de vista, ja que actualmente els senyors en comptes de ser els més forts, serien més aviat els més poderosos econòmicament. En canvi, els esclaus serien tots aquells amb un capital més reduit. D'aquesta manera, els senyors valoren el seu poder adquisitiu i la seva riquessa, mentre que els pobres valoren més les coses que no es poden obtenir amb diners, tot i que també voldrien posseïr major capital.

Rodolfo Martínez de Arenzana Batalla ha dit...

Opino que la manera de Nietzsche de veure la naturalessa humana és bastant encertada, on per una part hi ha la gent forta i poderosa la qual valora el que té que és la seva força, vitalitat, poder i d'altres qualitats per el estil. En canvi els esclaus són les persones més aviat febles, les quals valoren la feblesa tot i que els hi agradaría poder ser senyors. Per una altre banda també es trova el sacerdot el qual es feble, però és el que convenç a la resta de persones febles que ells són els que están actuant bé, i aquests obtenen el poder de la obediencia de la resta de persones febles.

Daniel Selma ha dit...

A mi, personalment, m'agrada la forma com Nietzsche concep la moral; és a dir, jo considero que cadascú hauria de sentir-se senyor, en el sentit que hauríem de valorar més el que tenim, perquè al cap i a la fi ho tenim. Un gran exemple seria el dels automòbils. Una persona amb un cotxe normal i corrent desitjaria tenir un cotxe amb totes les prestacions i que fos el millor del mercat; no obstant això, no ens adonem que hi ha gent que ni tan sols té cotxe! Per això quan Nietzsche diu que no hem de ser febles, es refereix a que no hem de sentir enveja per tot allò que no tenim i que d'altres tenen, sinó que hauríem d'estar orgullosos per tot allò que tenim.

Daniel Selma ha dit...

És cert també que Nietzsche és molt dur en la majoria dels seus discursos i que mai té en compte altres factors de la vida, com poden ser la sort, l'atzar o unes circumstàncies específiques. Tot i així, i sabent com va ser de desastrosa la seva vida, té molt mèrit que aquest tipus de moral provingui d'una persona com va ser ell: trastornat, malalt, misantrop i amb pocs dons en l'amor.

I com bé diu el Rodolfo, la naturalesa humana és i seguirà sent així, fins el dia en què s'assoleixi una complerta igualtat social, on tothom tingui el mateix per igual (una idea impensable).

Victor Riveros ha dit...

Jo estic d'acord amb la separació de la moral metafórica que ha fet Nietzsche, ja que descriu molt bé com ha evolucionat la societat a partir de la moral que va distingir, on nosaltres ara mateix som els hereus de tot aquest cicle. Nietzsche ens explica que a partir de la moral feble i envejadora dels sacerdots que desitjen tenir el poder que té la persona forta, s'han aprofitat de la feblesa del poble per inventar-se una història, en la qual han inculcat a la gent que la persona realment forta és la dolenta, i ha de ser apartada de la societat perquè no tingui el seu poder, el qual tant desitjen tenir aquestes persones febles. Amb això vull dir que en gran part la religió, creada per les persones febles, ha capgirat el pensament de la societat, on aconseguit fer creure que les persones realment fortes són les dolentes.

Victor Riveros ha dit...

Si apliquem aquesta relació entre qui és el senyor i que és l'esclau avui en dia, jo crec que el senyor, en aquest cas serien les persones adinerades, ja que són els que tenen en aquesta societat el poder (econòmic) i són els que demostren més fortalesa. En canvi, les persones febles, serien més aviat les persones amb poc diners, ja que representarien la feblesa econòmica amb la que no poden competir contra els senyors, molt més forts economicament. D'aquesta manera, per intentar igualar aquesta diferència, els febles han creat una sèrie de traves (impostos) on intenten igualar el seu potèncial econòmic amb els grans senyors.

Hikaru Goya Sastre ha dit...

Des de siempre, a lo largo de la historia, el ser humano a jerarquizado la sociedad mediante diferentes tipos de poder: económico/material, carismático, absolutista... No por el tipo de moral o debilidades, si no por los logros alcanzados o adquiridos. Por ello, no creo que una moral se pueda dividir en dos; sí que se aplica en muchas situaciones, en la que el "fuerte" domina sobre el "débil", pero creo más en la habilidad de cada persona de dominar sobre el otro, mediante diferentes tipos de persuasión, como es el ejemplo de la religión que menciona Oscar.

Hikaru Goya Sastre ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Hikaru Goya Sastre ha dit...

En comparación al presente, esta moral se sigue aplicando, pero en tal cantidad de niveles que resulta difícil mencionarlos todos: en la família(padre>hijo), en el trabajo (jefe>empleado), estado (govierno>pueblo). El problema que veo es que en vez de intentar buscar tipos de relaciones de igual a igual para encontrar una comodidad entre las personas, sin sentirse forzados a llevar el yugo del sentimiento de inferioridad, lo que se busca es esta igualdad para que el poder, es decir, la moral del senyor, permanezca en un pequeño grupo de personas/persona para que el dominio permanezca, en la que siempre haya alguien esclavizado, metafóricamente hablando.

Bàrbara Xalabarder ha dit...

Des del meu punt de vista, tota la humanitat és esclava de si mateixa. Ens comportem com a societat que avança al mateix pas. Tots som la humanitat i tots som el mateix animal i fem exactament la mateixa funció a la terra, construir les nostres vides per tal de sobreviure. Ningú ha pogut arribar ni arribarà a ser més que ningú, ni tampoc els senyors eren més forts, més distingits i més poderosos, però la seva ignorància els feia creure que era així. Ans el contrari, els esclaus de llavors erem més forts, però es deixaven dominar per fer la seva funció innata, sobreviure. Actualment obviament si hi ha gent que es sent poderosa i distingida, però seguim en el mateix concepte, s'ho creuen perque són ignorants i sempre, hauràs de obeïr a algú per a fer el que vols, per tant, en aquest sentit, tots som esclaus de tots.