dissabte, d’octubre 29, 2016

Aristòtil i la finalitat dels éssers

Aristòtil pensava que tot ésser existeix per alguna raó, és a dir, que porta en ell mateix una finalitat: la llavor, ser arbre; l'arbre, ser fruït; el fruït, ser llavor... La finalitat dels éssers humans és el desenvolupament de les virtuts per assolir la felicitat: valentia, amistat, prudència, justícia...
Expressions com "tenim ulls per poder veure", o "la naturalesa és sàvia" són exemples que mostren aquesta idea de que tot en la natura té una finalitat, un "telos" en grec.

A la ciència, però, ha triumfat la visió mecanicista que diu que les coses passen perquè hi ha causes que les provoquen sense cap finalitat. Tot és pur atzar. De l'atzar va sortir la vida i del atzar i la selecció natural, els humans. Però no tenim, ni nosaltres ni cap ésser, una finalitat específica més que el fet mateix d'existir.

¿Esteu més a prop de finalisme d'Aristòtil o del mecaniscime de la ciència? ¿Per què?

29 comentaris:

Marc Robert aka Eskorbuto ha dit...

Para mí hay un ejemplo claro para definir lo que buscan las mentes (materia que vive) que habitan esta nuestra realidad; pongamos que tú haces una donación pecuniaria por una persona que vive en la miseria y luego te sientes tan mal contigo mismo como si acabara de morir toda tu familia (ejemplo exagerado y sin mucho sentido pero que sirve como hipotesis y no deja de ser un vehículo para sonsacar las causas de toda acción)

¿Donarías bajo ese contexto dinero a los pobres?

En si, sin entrar a analizar una acción en concreto (no es necesario desarrollar una tesis en base al ejemplo anterior) podemos ver que todos los seres solo efectuan las acciones que den los resultados óptimos dentro de las posibilidades y podemos, también, relacionar pues este individualismo con la perpetuación de los genes como principal propósito de los seres vivos (humano incluido) y en que a lo largo de la vida nos realizamos para, además de ser el ser mejor adaptado al entorno, pasar tu realización por vía genética a lo último que va a quedar de ti en cuanto mueras (no es tan raro ver a una madre con una mente sana siendo capaz de morir por sus hijos).

En cuanto a la felicidad como principal finalidad, efectivamente la búsqueda de la felicidad es esencial en el hombre pero esta no es más que la recompensa que tu mente te otorga cuando consigues tu propósito principal, es por eso que la felicidad aparece cuando consigues algo que te beneficia o, aunque sea menos común, aprecias lo que tienes. Aquí aparece un problema, el hombre no ha llegado aún a su completa realización, hacerlo equivaldría a ser perfecto y, os adelanto, que no lo somos; esto explicaría por qué la felicidad es tan efímera: tu mente es ambiciosa y aunque consigas algo que te llene de felicidad, tu mente no puede permitirse el conformismo absoluto y te obliga a seguir mejorando haciéndote infeliz de no conseguirlo.

Respecto a la visión de la ciencia, entiendo que siempre haya sombra acerca de la incertidumbre de casualidad vs causalidad, pero de ser todo pura aleatoriedad las acciones de los seres vivos y, concretamente, el instinto de supervivencia que nos condiciona no tendrían ningún sentido ni correalación con las logos (leyes universales por las que supuestamente se rige nuestra realidad), es decir, la existencia sería el caos (el caos no significa desorden, significa que no puede haber orden porqué la forma propia del sujeto que este subyugado al caos es un propio sinsentido en el que no ha habido nunca orden y no puede definirse)

Así pues, encuadraría mis convicciones de forma más cercana al finalismo de Aristoteles

Albert Navarro ha dit...

Crec que seré una mica més breu que el meu company...

Jo crec que la ciència necessita el raonament més lògic per explicar el que no se sap, per mi l'atzar no és una opció, sinó els fets. Tot ésser viu té una finalitat, la de sobreviure (i això no cal demostrar-ho, está clar, cap individuu vol morir). Un cop la finalitat principal de mantenir-se viu és saciada, es busca quelcom més, una idea més "perfeccionista", i esdevé la felicitat. La felicitat és la recompensa per obtenir el teu objectiu, i cada cop és més exigent amb el que la busca.

El finalisme d'Aristòtil és un raonament que es pot associar amb cualsevol ésser viu, i es basa en una realitat visible, per tant, tinc més fe en aquest fet que no pas amb l'explicació per emplenar un buit inexplicable que ens dona la ciència.

Lluc Lopez ha dit...

Entrada breu.

Jo em decanto pel "mecanisme de la ciència", ja que crec fermement que l'unica llei que regeix el nostre univers és el caos, marcat pel pas del temps.

La nostra existancia és efímera. La del univers no ho és.

Unknown ha dit...

Jo crec que la ciència en part té raó perquè desde la creació de l'univers fins a l'actualitat hi han hagut molts esdeveniments que han passat per atzar i gràcies a aquest atzar estem nosaltres avui aquí.

Però encara que nosaltres estem aquí per atzar, crec que el que diu Platò és cert perquè crec firmement que cada un de nosaltres hem vingut a aquest món per fer alguna cosa, sigui insignificant o molt important. Crec que la nostre vida és un període de temps en el que hem de cumplir una misió, la qual ens farà feliços ja que haurem assolit el desenvolupament de les nostres virtuds.

En definitiva crec que les dues coses tenen la seva pròpia veritat.

Unknown ha dit...

Crec que Aristòtil fa un símil entre els processos que segueixen les substàncies que trobem a la natura i els humans, però ho vol barrejar amb l'espiritualitat i no té res a veure una cosa amb l'altre. Comparteixo la visió de que un arbre la seva finalitat es donar fruits, aquests acabar sent només llavors i tornar a créixer. A la natura material trobem aquests cicles. En el cas dels homes com a matèria que som també tenim un cicle natural que es repeteix periòdicament. En el nostre cas deixem l'herència genètica en els nostres fills. Morim uns i naixem uns altres. Aquesta és la finalitat de l'ésser humà si ho comparem amb el cicle de la planta. Però, està clar que l'ésser humà està diferenciat de la resta d'animals, té una consciència de la part que va més enllà de la matèria, podríem anomenar-la espiritualitat. Per tant, l'home és matèria i aquesta consciència (espiritualitat). Aristòtil ha volgut condicionar aquesta part de igual manera que la material, l'ha volgut fer cíclica, però, quina certesa tenim respecte a aquesta? Qui pot considerar-se coneixedor d'aquesta part i assegurar que segueix el mateix comportament que la material? Seria com pressuposar que un univers paral·lel està regit per les mateixes lleis físiques que el nostre.
No obstant, no puc afirmar que Aristòtil estigui equivocat, s'ha guiat per una intuïció personal que no comparteixo. Personalment, tinc una intuïció que em diu que que no hi ha finalitat per la part espiritual, però com que és una aspiració bastant comú la de ser feliç l'hem fet "la nostra finalitat".
No per això m'apropo més en contra d'Aristòtil al mecanisme de la ciència. La ciència no s'equivoca en quant a que els processos succeeixen amb una raó, tot està justificat per una causa, però, quina es la causa de la pròpia causa? Falta encara un motiu més primari, una explicació de per què a una acció li contesta una reacció i no una altre amb un sentit diferent. No es pur atzar, perquè si tot fos atzar, no hi hauria lleis naturals.
Ens trobem un conflicte constant si volem generalitzar o verificar-ho tot com si fos ciència o barregem aquesta amb l'espiritualitat.
Crec que des de les perspectives que prenem no podem obtenir una veritat, es com estar capficats en una visió que no funciona, en un sistema que no s'adapta a la veritat. Hem de començar reconeixent això, que no podem tenir el coneixement absolut (por lo menos de esta forma). El sentit absolut de tot (el coneixement suprem) pertany al no saber. (No es pot determinar l'infinit)

Unknown ha dit...

Jo perosnalment estaria més a prop de la visió mecanicista que la d'Aristòtil, tot i que crec que tothom ha nascut per aportar el seu granet de sorra a la terra, estic en total desacord amb el destí. I la finalitat segons Aristòtil és molt similar al que algunes persones li diuen el destí.

Crec més en la teoria de l'atzar, ja que gràcies a l'atzar, per exemple, els nostres pares es van conèixer i gràcies això, ara podem estar aquí, i molts altres més fets que han succeït a la terra i que han permès la nostra existència. No crec que aquests fets hagin sigut part del destí, si no que crec que ha sigut la magia de l'atzar.

És per aquests motius, que estic més aprop de la visió mecanicista que la de que tots els éssers tenen una finalitat.

Peiyu Zheng ha dit...

Jo estic d'acord amb els dos bàndols, ja que els dos tenen part de raó.

Com va dir un filosof creient, la Terra i els humans son un pet comparat amb l'univers. En aquest, graciàs a l'atzar, va sorgir la vida i va evolucionar i perdurar fins ara. Pot ser si que tenien una finalitat, i era la de sobreviure i procrear-se.

Aristòtil diu que la finalitat del esser humà es assolir la felicitat. Te raó, però la felicitat es un terme molt general i amb un ventall infinit de possibilitats. No es com per exemple la finalitat d'una llavor, que es ser un arbre, sinó que es massa extens i complex. La felicitat per a cada ser humà es diferent, mentre que la finalitat de la majoria de llavors es ser un arbre.

Unknown ha dit...

Personalment, estic completament d'acord amb el que diu Aristòtil de la finalitat de cada un de nosaltres, és a dir, nosaltres, volguem o no, estem destinats a ser alguna cosa en la vida, sigui el que sigui, però no podem dependre d'alguna altra persona perquè seria un gravíssim error. Com diu aquest filòsof, la nostre finalitat és assolir la felicitat i això és del que ens hauríem de preocupar. Al contrari, no hi estic a favor de l'argument que ha triunfat de la ciència, la visió mecacinista, que diu que les coses passen sense cap objectiu ni finalitat, que tot ha sortit a l'atzar. Aquesta "teoria" diu que nosaltres, els humans, només tenim la finalitat d'existir, però no podem dependre tota la vida només amb aquesta finalitat, perquè sino, com passarem la resta de les nostres vides?

Guillem González ha dit...

No crec en la teoria d'Aristòtil sinó en la teoria científica que diu que ni nosaltres ni cap ésser tenim una finalitat específica més que el fet mateix d'existir. Però l'existència de l'ésser humà no és per atzar sinó per les lleis de la física i de l'evolució i per tant, te una raó però no una finalitat (teoria Darwin).

Martina Soler Antón ha dit...

Estoy de acuerdo con la teoría de Aristóteles ya que creo en el destino. Mi filosofía de vida está marcada por el destino. Creo que todos nacemos con el destino escrito y que éste está pautado con una finalidad que nos beneficiará a lo largo de nuestras vidas. Si no naciéramos con una finalidad, ¿cómo es posible que sepamos, muchos de nosotros desde que somos pequeños, lo que nos gusta, nos hace felices, etc.? A lo largo de nuestra estancia en La Tierra desarrollamos virtudes como la valentía para poder superar nuestros miedos y retos; hacemos amistades para así tener a alguien con quien divertirnos, apoyarnos, pasar el rato, etc. (a parte de la familia); tenemos que ser prudentes en las decisiones que tomamos, pues de lo contario podrían pasarnos una mala jugada y también tenemos que ser justos con los demás para que ellos sean justos con nosotros. Cada una de las virtudes citadas en el comentario explicativo de la teoría de Aristóteles tienen una finalidad en nuestras vidas.

Mariana ha dit...

Estic més d'acord amb la visió mecanicista ja que per a mi els humans són producte d'una casualitat, no crec que ningú ens hagi creat i tinguem un objectiu ja que som minúsculs en l'univers veig inútil que tinguem alguna missió o objectiu i hagim sigut creats per assolir-los..

Els humans només existim i al final morim i no tenim cap finalitat.

Unknown ha dit...

En mi opinión yo creo en la finalidad de Aristóteles ya que soy totalmente partidaria de creer que cada persona o cada ser tiene un destino o esta hecho con una finalidad.
Nacemos con un parte de nuestra vida predetermina , como si fuera un camino preparado para nosotros y que con el paso de los años vamos recorriendo y descubriendo cosas de el ,que nos ayudan a completarnos como personas , es decir vamos descubriéndonos a nosotros mismo poco a poco .
Casualidad no puede ser la de, nuestra existencia , porque en si el ser humano no puede ser creado por que si , de la misma manera que gracias a muchas personas del pasado tenemos muchos conocimientos actualmente como el del fuego , la luz, el teléfono ,etc. Y dichas personas tenían como destino el descubrimiento o la creación de muchas de las comodidades que nos rodean actualmente , y eso casualidad no puede ser.

Daniel Otto Bolea ha dit...

Jo estic més d'acord amb el que diu Aristòtil que amb la teoria de l'atzar. Està clar que a la naturalesa tot té una finalitat; tant els humans, com les plantes, com els animals ens transformem al llarg de les nostres vides, i això no passa perquè sí en la meva opinió, sinó que tenim una funció determinada.
Si la teoria mecanicista fos correcta, els éssers només existiríen i no tindrien cap finalitat. Però llavors, perquè els animals i les plantes es reprodueixen sense excepció? A la naturalesa no hi ha cap ésser que neixi, visqui i mori. Tots es reprodueixen perquè la seva espècie contiuiï existint, i aquesta és la seva finalitat.
A més a més, suposant que l'atzar fos capaç de crear-ho tot, com muntanyes, aigua, aire i fins i tot vida, com pot l'atzar dissenyar els processos repdroductius amb lo complicats que són? Qui li ha ensenyat a un gos a reproduïr-se, o a un pinyol a ser un arbre que dòna fruits? Ningú li ha ensenyat, i tampoc és objecte de l'atzar, és la seva finalitat preestablerta abans d'existir.

Unknown ha dit...

Personalmente estoy de acuerdo con la teoría de Aristótil, la de que todo ser existe por una razón y que cada uno de ellos tiene una finalidad. Creo que todos aspiramos a algo en la vida, ya sea que quieras trabajar como policía, tener hijos,etc. pero siempre hay alguna finalidad y ésta es la que te suele llevar a la felicidad. Tanto los humanos, como las plantas y animales se transforman conforme van pasando los años y eso es porque cada uno tiene su finalidad determinada.
Por otra parte, no estoy de acuerdo con la teoría del mecanismo de la ciencia porque creo que nada pasa por que sí, nada pasa por casualidad, sino porque esa cosa tenía que pasar y si no pasa es porque no tenía que pasar.

Unknown ha dit...

L'únic que podem fer els humans per intentar arribar a alguna conclusió quan ens enfrontem a aquest tipues de preguntes abstractes, és intentar decidir quina de les dues respostes és més lògica, és a dir, quina té més probabilitat de ser verdadera.
En aquest cas, és molt dificil de creure que tot hagi sortit de l'atzar. Hi ha massa factors que han de coincidir perquè es doni el cas en que es produeixi vida. És imprescindible la presència d'aigua, una determinada temperatura, nutrients, etc. Els humans depenem de moltes coses, i no es poden trobar en cap altre planeta que coneguem a part del nostre, tot i que hagi bilions i bilions d'ells en l'univers. Tot i això, la teoria que s'enfronta a la tesis de la ciencia, la teoria d'Aristotil, tampoc té gens de lògica. Que existeixi el destí o un ésser diví que és perfecte a qui anomena Déu, no és impossible, però és una teoria que no es basa en cap tipus de prova ni base científica. És com inventar-se qualsevol cosa amb l'únic argument què no tenim cap altre explicació.
Per aquestes raons, jo estic més a prop del que diu la ciència. Tot i això, no n'estic d'acord. Jo, amb els meus propis arguments i no pas els dels filosòfs medievals ni els d'Aristotil, arribo a la conclusió que sí hi ha alguna cosa divina, o com li vulguis anomenar. El que hem d'acceptar és que no podem entendre el que és, perquè no tenim suficients coneixements. Pot haver-hi moltes explicacions diferents, però, dir que és un ésser perfecte i que el fet de pensar que no existeixi fa que existeixi em sembla absurd. Cada cop aprenem més, pot ser que hagi dimensions alternes que els humans no podem observar ni interpretar i potser que sí existeixi l'alma. Jo estic segur que hi ha alguna cosa que no podem explicar a la qual li podem dir divina. Tot i això, de moment no podem saber el que és, no tenim ni idea i per tant el que diu Aristòtil segurament és 100% incorrecte.

Unknown ha dit...

La meva opinió sobre aquest tema s'assimila més a la visió d'Aristòtil de que tots els éssers tenim una raó de ser i una finalitat en el transcurs de la nostra vida.

Tant els humans, com els animals i les plantes tenim una finalitat de ser, la més evident és la de reproduir-se per assegurar la pervivència de les espècies, però també n'hi ha de moltes altres com podria ser la regeneració de les extrimitats en alguns animals, això no passa per àtzar, sinó perquè la seva finalitat es regenerar-se.

Segons aquest raonament no estic d'acord amb la teoria del mecanisme de la ciència, ja que crec que res succeix per simple casualitat.

Unknown ha dit...

Penso que tots els éssers animals evolucionen i en aquest camí sempre es busca la MILLORA per lograr un millor funcionament, més estalvi, més productivitat, més comoditat, etc, etc i en si mateix, en el acte de MILLORAR trobem la felicitat que dona el fet d'aconseguir alló que la espècie busca.

La ciència també intenta trobar solucions, però des de l'origen o les causes, que provoquen una reflexió per després poder aplicar-la a una finalitat.

Crec que es complementen les dues visions, una des de l'origen l'altra des de la finalitat.

Unknown ha dit...

Esteu més a prop de finalisme d'Aristòtil o del mecaniscime de la ciència? ¿Per què?

Jo em decanto més pel finalisme d'Aristòtil, crec que tot succeeix per alguna raó, per algun motiu i per alguna finalitat. Les coses no passen per que si o per simple casualitat. Tot i que tambe crec que en part no totes les coses succeeixen per finalitat ja que algunes si que simplement ocorren i ja està. Per tant, tot i creure que tot té una finalitat encara que a vegades ens costi veure-ho, el mecanicisme de la ciencia sempre esta present ja que al no trobar explicaciò a perque ocorren la majoria de coses, d'aquesta manera veiem que simplememt passen i ja està.
Són dues vissions molt diverses però que a la vegada es complementen molt bè.

Unknown ha dit...

¿Esteu més a prop de finalisme d'Aristòtil o del mecaniscime de la ciència? ¿Per què?

Yo creo un poco de cada teoría ya que creo firmemente que estamos aqui por alguna razón y finalidad (destino), y si no hacemos nada importante en nuestras vidas, al llegar a la madurez te sientescomo si hubieras desaprobechado toda tu vida. Pero en cambio tambien creo en el azar porque la historia i ciencia ha demostrado mas de una vez que las vcosas pasan por azas.

Así que para conlcuir digo que, para mi, las dos están bien ya que las personas si que estamos aquí para una finalidad y las cosas pasan por azar, o sea no elejimos que hay haga sol sino que es puro azar.

Roger Pascual ha dit...

Jo em decantaria més per la visió mecanicista de la ciència i no pas en el finalisme d'Aristòtil.
Aristòtil diu que tot ésser existeix per alguna raó, és a dir, que porta en ell mateix una finalitat. Jo penso que quan una llavor acaba sent arbre, l'arbre un fruït, el fruït una llavor... és perquè tothom busca la permanent existència de la seva espècie; i a això tant li pots dir com finalitat, com objectiu, o com propi instint.
Per altra banda, tampoc crec que tot el que existeix avui en dia sigui producte de el simple "atzar". Amb això vull dir que més que una sola i simple casualitat, cadascú és un producte d'infinites casualitats les quals han arribat a trobar aquella única combinació de casualitats que han fet possible la nostra existència. Així doncs, tampoc estic d'acord en la visió mecanicista que diu que les coses passen perquè hi ha causes que les provoquen sense cap finalitat, ja que la "finalitat", o "objectiu", o "instint", és l'evolució i la persistència de l'existència en sí mateixa.

Pol Espejo ha dit...

El meu raonament lògic es decanta més per el mecanicisme de la ciència. Un exemple ben senzill que ho justifica és el fet de la meva pròpia existència. En el cas que el meu pare i la meva mare no s'haguessin conegut, ara mateix jo no hi seria en aquest món. Va ser pur atzar, tal i com diu la ciència, de la mateixa manera que la creació de l'ésser humà. Molts factors aleatoris van anar coincidint de forma que finalment en va resultar l'humà com a producte de tots ells.
No obstant, el finalisme d'Aristòtil és un raonament que els meus sentiments i emocions associen més. La emoció provocada pel fet de pensar que tots i cadascun de nosaltres existim per alguna raó en especial i tenim algo que aportar a la evolució de la vida humana amb la nostra existència és d'allò més gratificant. És algo passional ja que tots tenim un objectiu o finalitat a assolir. La vida sense passió és incomplerta segons el meu punt de vista. Limitarnos a viure pensant que exisitm per un conjunt de fets aleatoris i que tot allò que existeix avui en dia seria igual sense la nostra existència és una filosofia molt pesimista.
Viure sabent que existeixes per alguna raó en especial és com crec que hem de viure.
Concloure afegint una frase que recolza el finalisme d'Aristòtil:
- Els dos dies més importants de la teva vida són el dia que neixes i el dia que descobreixes el perquè.

Tomas Berjaga ha dit...

Primerament jo crec, encara que sigui difícil de creure, que la vida es un cúmul de casualitats que per alguna estranya raó ha sortit bé. Després d'aquesta creació de vida per pura casualitat, la vida ha tingut sempre com a objectiu la supervivència d'ella mateixa. Per tant té una finalitat. Aquesta finalitat ha fet que les especies anessin evolucionant per garantir la seva supervivència en el planeta. Els humans al igual que les altres especies tenim la finalitat final de la supervivència i la continuïtat de l’espècie, ja que moltes de les coses que ens donen plaer com el sexe o l'alimentació són dues accions que asseguren la nostre supervivència personal i com a espècie. Per tant els humans quan busquem aquesta felicitat estem fent una cursa per a la supervivència, es a dir, la ment humana atorga aquesta sensació de felicitat al cervell i cos quan es realitzen coses a favor de la supervivència.

En conclusió jo crec en una barreja de les dues, es a dir, crec que la vida va sorgir per pura casualitat però que aquesta té una finalitat que es la de la supervivència.

Unknown ha dit...

Jo em decanto totalment per la finalitat d'Aristòtil, perquè si que és veritat que els humans hem sortit de la selecció natural i l'atzar, però l'atzar és coincidència i la coincidència l'ha triat el destí. MOlts companys com el Pau Tena i el Pol Espejo comenten que els seus pares es van conéixer per atzar i per això són ells aquí, però amb més raó dic que per això existeix el destí, que algo va fer que ells es coneixessin i que per això ells avui dia existeixin, sinò els seus pares haurien conegut a persones diferents i ells avui dia no existirien. El destí és provocat per la finalitat de que ells siguin aquí perquè aportaran algo en aquest món. Tots tenim una finalitat en aquesta vida sino viuriem i ens donaria igual quan morissim. Però tots volem morir desprès de... Desprès d'haver viscut molt i poder dir sóc feliç, però la felicitat en si no crec que sigui una finalitat que s'assoleix abans de morir sinó la felicitat és el període de la teva vida mentre vas assolint altres finalitats, és a dir els teus objectius.

Melina Olvera ha dit...

Personalment jo em decantaria més per la teoria d'Aristòtil, ja que considero que tot ésser existeix per alguna raó i té com a meta aconseguir els seus somnis. Ja sigui en l'àmbit laborar o personal de cara al futur .. Des que naixem fins que morim, en el cicle de la vida tots nosaltres, durant el temps en què ens trobem d'estada en aquest món estem en continu moviment, perquè sempre hi ha alguna cosa o algú que ens produeix aquesta energia per seguir endavant dia rere dia. Per això no estic d'acord amb la teoria del mecanisme de la ciència ja que considero que en aquesta vida res passa per casulidad, tots i cada un de nosaltres estem destinats a alguna cosa en aquest món, naixem amb una finalitat i tot el que ens passa i el que no és perquè el destí ho va voler així.

oriol camprubi ha dit...

Jo la veritat es que estic més d'acord amb la teoria del Finalisme d'Aristòtil que amb la teoria del Mecaniscisme de la ciència, ja que jo penso que tot existeix per que té una finalitat a la vida. Pel que fa als humans, jo crec que existim perquè tothom té una finalita, el que pasa es que hi ha gent que la troba i altres que no.
En conculsió, estic més a favor de la teoria del Finalisme d'Aristòtil perquè jo penso que tot existeix perquè tot té una finalitat

Unknown ha dit...

Jo m'identifico més amb el finalisme d'Aristòtil ja que sempre he pensat que tot passa per alguna raó i que les casualitats no existeixen, tot te una finalitat. I la nostra finalitat, la de les persones, és la de viure feliços, pero cada persona és feliç a la seva manera i aquí és on jo penso que tots ens complementem i que si jo conec a algú és perque l'havia de coneixer perque el desti ho ha volgut. Respecte a que la finalitat de les persones és assolir la felicitat penso que no es pot arribar a la felicitat absoluta, sino que a mida que vas aconseguint els teus reptes i objectius vas sent feliç pero d'una manera relativa i no absoluta. Perque lo important és lo que fas durant el camí a aconseguir lo que vols per ser feliç, però quan ho aconsegueixis, ràpidaent aniràs a buscar un altre objectiu que et farà encara més feliç, i així successivament.

Natàlia ha dit...

Jo em decanto per la descripció que ha fet Aristòtil, ja que crec que cada esser neix amb una finalitat, per exemple, la meva finalitat a la vida es ser feliç, i durant el llarg de la meva vida lluitaré per ser-ho a la meva manera, es a dir per aconseguir-la. Si no tingues cap finalitat a la meva vida, no tindria cap motivació i la meva vida no tindria cap sentit, només m'importaria existir. en resum que jo crec que es preferible tenir una vida on lluites per alguna finalitat, que no una vida on només existeixes sense lluitar per res.

Miriam Barrabés ha dit...

Després d'haverli donat mil voltes a les dues teories, segueixo sense poder-me decantar per una, perquè cada vegada que n'estic a favor d'una em sorgeixen idees oposades que defensen l'altre.

Bé per un major enteniment, començaré parlant de la teoria de la ciència. Aquesta diu que les coses passen per atzar. En comentaris previs al meu he llegit que molts pares s'havien conegut per atzar, bé, també els meus. Què vull dir amb això? doncs que res estava planejat, que tot va succeir sense un plantejament i sense una calculació previa. Va ser aquell dia, en aquell moment i en aquell lloc. Així, per què sí, per atzar. Per tant, no hi ha cap raonament que pugui demostrar el contrari, cap raonament que doni una explicació a tots els atzars que han anat sorgint al llarg del temps i que ens han portat fins aquí. No hi ha ningú que ho pugui explicar, per tant, només queda disponible l'opció de recolzar-te en una idea o un concepte que ho demostri, aquest és l'atzar. D'altra banda, no nego el plantejament d'Aristòtil, però aquest, en diferència al que planteja la ciència, es basa en la finalitat d'una cosa i no en el perquè de l'existència d'aquesta. Per exemple, tornant a l'exemple dels pares, l'atzar els va juntar, però una vegada junts, van seguir desenvolupant les seves virtuts per arribar a la felicitat.

El que vull dir amb tot això és que tot ésser té una finalitat, la de ser feliç, i que la va desenvolupant amb les seves virtuts, però que l'atzar pot intervenir en algún moment i canviar aspectes d'aquest. Això no vol dir que l'ésser deixi de perseguir la seva finalitat.

Unknown ha dit...

En este caso no creo que la ciencia y la teoría de Aristóteles, esten equivocadas, es decir, se parecen...
Con esto quiero decir que entiendo que nazcamos para una finalidad pero la nuestra es la selección natural.
Lo que no me parece lógico es que la aristoteles diga que nuestra finalidad sea la amistad y otras emociones y sentimientos, si la finalidad de un niño es la de acabar haciendo mas piñones la nuestra es nacer para finalmente hacer mas niños, eso es el ciclo de la vida, de todo ser vivo, y eso es la visión mecachista. Nosotros no tenemos el poder de tener diferentes finalidades como emociones y sentimientos.