divendres, de gener 27, 2017


Ens diu Locke que el sol no és calent, sinó que té la qualitat de fer que nosaltres sentim la calor. I per la mateixa raó la bola de neu no és freda. 

Aquesta reflexió es situa en la discussió clàssica sobre si existeix només la matèria (materialisme), només les percepcions de la ment (idealisme) o ambdues coses (dualisme). 

Sembla que la postura de Locke és el dualisme perquè afirma que els objectes tenen qualitats primàries i secundàries (la matèria) que ens causes les percepcions (les idees).

El filòsof Berkeley va anar més enllà i va afirmar que no podem saber si realment existeixen els objectes amb les qualitats descrites per Locke i per això s'inclina a pensar que l'únic que existeix són les percepcions (les idees) i les ments que capten les percepcions (és, per tant idealista).

Quina postura, i per què, defensaríeu? Materialisme? Dualisme? Idealisme?

44 comentaris:

Linda Toribio Candel ha dit...

Crec que la postura més correcta és el dualisme, ja que percebem coses perquè realment tenen una extensió i una realitat en el món material, però a la vegada som nosaltres qui acabem de fer que les coses siguin com són, a que intervé la nostra ment i les nostres idees. Per tant les coses són una barreja de la seva matèria i la interpretació a la que estan sotmeses per nosaltres mateixos. De fet la realitat de les coses necessita aquestes dues parts per existir, són per tant indispensables tant materialisme com idealisme.

Pau Tena ha dit...

Jo estic d'acord amb la Linda, i considero que el dualisme és el més adequat. Ja que per suposat que hi ha coses materials (per això les podem tocar), però després cadascú té unes percepcions i per tant unes idees sobre una mateixa realitat.
Posant d'exemple la bola de neu, totes les persones la poden tocar, però per un esquimal aquella bola no estarà freda, en canvi, per un indigena de Hawaii estaria congelada. Per tant, segons l'adaptació el medi, cada persona té una percepció diferent de la bola de neu, però tothom està d'acord que aquest la podem tocar.

Fabian Svensson ha dit...

Jo defensaria sens dubte la postura del dualisme. En la meva opinió el materislisme i la idealisme depenen l'un de l'altre. Com podem percebre una cosa sense que aquesta existeixi? I com podem diferenciar entre diferents objectes/coses si no tenen una part material aue fa que una es diferenciï de l'altre. De la mateixa manera, si només existís la part material i no l'espiritual que és capaç de captar-la tot perderia sentit. Seria com si no hi hagués res, de manera que l'existència depèn de la part espiritual tant com la material.

Imms Blanch ha dit...

Jo hem situo en la postura del dualisme, com Locke, crec que per conèixer qualsevol cosa necessito l'ajuda de la ment i de la matèria, crec que sense l'existència d'una, l'altre no podría existir i que si no existis la matèria, la ment no tindría la matèixa funció.

Roger Pascual ha dit...

Jo, igual que els meus altres companys defensaria el dualisme, és a dir, tant l'existència de les coses materials com de les percepcions en la ment. Per altra banda, m'agradaria aportar el meu punt de vista en quant aquests dos conceptes.
Des del meu punt de vista, sí que existeixen les dues coses, però no com a dues coses separades que existeixen independentment una de l'altre, sinó que les dues estan en conjunt. Per explicar-me millor, posaré l'exemple d'argument ontològic de Descartes sobre la muntanya i la vall. Ell diu que la idea de vall i de muntanya van unides per definió, ja que si existeix una muntanya, necessàriament ha d'existir una vall. Doncs en aquest cas el mateix: la matèria i les percepcions en la ment són dues idees que van unides per definició, ja que no existeix matèria sense percepcions rebudes per la ment i no existeixen percepcions en la ment sense alguna substància material que les reflecti.

Pablo Ferrer ha dit...

Jo també, com la resta dels companys, crec que la postura dualista de Locke és la més correcta, perquè no seria possible poder percebre una cosa si aquesta no tingués existència real. Són les diferents qualitats dels objectes les que fan possible diferenciar-los. La matèria i les percepciones de la ment d'aquesta són indisolubles.

Mariana ha dit...

Quina postura, i per què, defensaríeu? Materialisme? Dualisme? Idealisme?

Jo agafaría la postura de dualisme ja que penso que la materia i les percepcions van juntes, és a dir, que per identificar un objecte cal que hi sigui(matèria) i ho percebis.

Tomas Berjaga ha dit...

Jo em postulo en una banda diferent a la dels meus companys, jo sóc materialista. Jo crec que la matèria existeix fora dels nostres pensaments i no necessita del nostre pensament per existir. Es a dir, la realitat continuarà existint encara que nosaltres no pensem en ella. La ciència, argumenta molt be aquesta postura, perquè en base a l’experiència, podem dir que les coses que ens rodegen tenen sense dubte una vida pròpia i no necessiten de la nostre ment per a existir. Per exemple, un ratolí no necessita que nosaltres pensem en ell perquè existeixi.
També tenim cada vegada una idea més exacte de les coses per tant no necessiten de mi perquè siguin d'una manera o un altre i son les coses que ens creen les idees i no al contrari.

Albert Navarro ha dit...

Crec que com casi tots estic d'acord en la postura dualista. Cada ésser té les seves percepcions i interpretacions (idealisme) del que reben del món exterior (materialisme). Un pingüí té un altre concepte de temperatura que el de un lleó, per exemple. Per tant, diria que són indispensables una de l'altre, una per interpretar i l'altre per ser interpretada.

Daniel Otto Bolea ha dit...

Jo crec que la matèria no necessita dels pensaments per existir, ja que si no hi haguèssin pensaments les coses seguirien existint. La única diferència seria que ningú les percep, però elles segueixen allà. Per tant, em considero materialista.

christian grossmann ha dit...

Jo defenso la postura dualista perquè el que percebem a través dels nostres sentits ha d'existir per poder percebre-la, per tant, l'extensió que tenen aquestes coses que percebem, com la bola de neu que Locke posa d'exemple, ha d'existir perquè la podem tocar, veure i està en el mateix lloc que estem nosaltres. Si no existis la matèria per què nosaltres hauriem d'existir llavors? Posant l'exemple de la bola de neu, està clar que existeix, però també està clar que a cadascú li proporcionen idees diferents de la mateixa manera que el menjar no ens agrada a tothom, ja que els éssers humans som diferents i a cadascun ens arribarà una interpretació de la cosa material i ens proporcionarà una idea diferent; però està clar que tant la matèria com la idea han d'exisitir.

christian grossmann ha dit...

Pel que fa a la postura i al comentari del Daniel Otto, crec que si la matèria no ens proporcionés cap idea i per tant, com diu ell, ningú les pogués percebre, llavors per nosaltres no existirien, perquè ni ens plantejariem que pogués haver-hi alguna cosa que existís. Aleshores, penso que la matèria i la idea han d'anar juntes perquè nosaltres la compreguem i poguem dir que existeix.

Laura ha dit...

Estic d'acord amb els meus companys Tomás i Otto ja que defenso el materialisme, les coses no necessiten que nosaltres les pensem perquè existeixin, no cal que tu li posis un nom a la cosa o a les seves qualitats que et produeixin idees perquè allò tot i que tu no hi pensis en les seves qualitats o sensacions, seguirà estant.

Guillem Gonzalez Cid ha dit...

Crec que l'idealisme preval davant el materialisme ja que qualsevol objecte no és res fins que alguna persona el percep, és a dir, jo puc afirmar al 100% que hi ha un llapis que escriu sol i que aquest objecte existeix però fins que ningú el vegi ningú em creurà i aleshores no existirà ja que podria ser una invenció meva o de la meva ment. La pròpia existència del llapis depèn de si algú el percep o no incloent-me a mi mateix.

Anònim ha dit...

Fernando Albaladejo ha dit...

Jo penso com Locke, en que existeixen les percepcions de la ment, junt amb l'existència de la materia (dualisme). Els éssers vius percebem les qualitats de la materia (la calor del sol) a partir de la nostra ment. Però, els humans només som capaços d'afirmar la postura idealista, és a dir, sabem que la nostra ment perceb (sent) unes qualitats, però no sabem si aquestes són rebudes per la materia o per una invención de la nostra ment.

Oriol Camprubí ha dit...

Jo estic completament d'acord amb el que ha dit el meu amic Daniel-Otto, ja que penso el mateix que ell. Penso que els objectes seguirien existint a part de que no tinguéssim pensaments, ja que els objectes continuarien estant en les nostres vides, tot i que nosaltres no sabriem que serien. Per tant, em considero materialista.

Arnau ha dit...

Em considero dualista totalment. Penso que els objectes que ens envolten existeixen ja que si no fos d'aquesta manera, no els podriem percebre. A més a més, també crec que al voltant d'aquests objectes creem un seguit d'idees (secundàries), com la temperatura, que fan que a cadascú ens proporci unes idees diferents.

Martina Soler Antón ha dit...

Jo estic d'acord amb el idealisme ja que abans he defensat la possibilitat de que tot allò que percebem no ha de ser existent al 100%.
Un exemple molt clar i científic seria el de la gent que ha perdut la sensibilitat o tenen poca sensibilitat de per si i no són capaços de percebre la fredor de la bola de neu (per exemple); és una idea que tenim present a la nostra ment: que la bola de neu ha de ser freda.

miki nogal ha dit...

Des del meu punt de vista segueixo el dualisme, ja que els objectes ens transmeten molta informació.
La nostra ment la classifica en dos blocs les primàries que és la percepció tal com és rebuda per la ment i les idees complexes que són el resultat de la combinació d'idees simples.

Un exemple clar és una pilota. La pilota és la idea complexa després de junta les qualitats d'ella.

Paula Lopez ha dit...

Jo em considero dualista perqué crec que sense les quealitats (les primàries i les secundàries) no podriem rebre la informació necessària per saber com és una cosa. Per aquesta raó no estic d'acord amb Berkeley perqué no crec que només ens donin informació les percepsciones(les idees) sinó que són moltes més coses les que necessitem rebre per saber com és una cosa.

bruno pijnenburg ha dit...

jo al igual que la meva companya Paula Lopez, em considero dualista ja que per una banda la ment es la que ens fa percebre la matèria gràcies als sentits, però d'altre banda la matèria encara que nosaltres no la percibisim seguiría existint.
Per exemple si hi ha un objecte que no hem vist al llarg de la nostre vida i no sabem que existeix ja que no l'hem percebut per la nostre ment, aixó no vol dir que no existeixi pel fet de no percibir aquella matèria.

Paula Lopez ha dit...

Estic en contra de la meva companya Martina Soler ja que penso que els humans necessitem veure i sentir les coses per imaginarnos-les. Si mai has vist el color vermell,mai sabràs com és perqué necessites veure-ho per saber-ho. Per tant, insisteixo en que el dualisme es l'opció més factible de totes.

bruno pijnenburg ha dit...

Com ja he dit jo sóc dualista, però també puc entendre la maneres de pensar d'una persona materialista, ja que en el cas del materialisme és evident que encara que no poguem percebre una matèria no vol dir que no existeixi ja que els objectes existeixen per ells sols. També podrìa arribar a entendre l'idealisme però crec que si no hi ha matèria no hi ha res que percebre.

Anònim ha dit...

Personalment em considero dualista perquè penso que el que ens fa veure son els sentits i per tant ha d'existir. En el cas que la matèria no existis penso que nosaltres tampoc tindriem per què existir. Els objectes ens donen informació, per tant penso que donant l'emxemple de la bola de neu de locke la bola de neu és la idea complexa i desprès estant les seves qualitats que fa que la poguem reconèixer com a bola de neu.

Pol Espejo ha dit...

Cap dubta a l'hora d'afirmar que el dualisme és la postura sobre la qual em declino. Tal i com han afirmat la gran majoria dels participants, es requereix l'existència material de les coses i alhora el procés que té lloc a la nostra ment per poder percebre-les. L'extensió és un paràmetre indispensable per l'existència de les coses en el món material, de la mateixa manera que ho és la concepció en fa la nostra ment, és a dir, com les interpretem. Per tant, es podria dir que el dualisme es una mena de lligam que uneix el materialisme i l'idealisme i fa que aquests dos tipus de pensament siguin dependents l'un de l'altre.

Melina Olvera ha dit...

En mi caso yo me decanto por el dualismo, ya que considero que es la postura mas coherente por el simple echo de que uno mismo no puede formar una idea compleja sin antes haber captado las ideas simples, como seria el ejemplo de silla. Yo no puedo saber con antelación lo que es una silla sin antes haber tenido conocimiento de cada una de las materias que la componen para así yo poder formar en mi cabeza el concepto de silla.

Miriam Barrabés ha dit...

Jo em declino pel dualisme. Crec que la matèria ha d'existir per poder crear nosaltres una idea sobre aquesta. Per exemple, la idea de fredor de la bola de neu, no la podriem tenir sense la mateixa bola. No obstant, les paraules de la Martina Soler "tot allò que percebem no ha de ser existent al 100%" m'han fet dubtar. He arribat a la conclusió de que la matèria existeix, que ha d'existir per poder percebre nosaltres les seves qualitats. Ara bé, crec que existeixen 100%, però que no són 100% com existeixen, és a dir, com les percebem. Tornant a l'exemple de la bola de neu, si jo la toco, per mi pot estar molt freda, però si algú acostumat a viure a aquella temperatura la toca, potser per a ell/a està a una temperatura més calenta. Per tant, la bola de neu existeix, i té les seves qualitats, però cadascú les interpreta a la seva manera i cadascú té la seva propia idea sobre bola de neu.

Miriam Barrabés ha dit...

En el cas que ha comentat la Martina Soler sobre gent que no té sensibilitat, no estic d'acord en que tindrien en ment que una bola de neu és freda. Crec que, com ha dit la Paula López, has de veure o sentir les coses per imaginar-les, almenys una vegada a la teva vida. Ella diu "si mai has vist el color vermell, mai sabràs com és perqué necessites veure-ho per saber-ho", estic totalment d'acord. Ara bé, una vegada has vist el color vermell, ja pots imaginar-te'l i atribuir-li a altres objectes a la teva imaginació. Per exemple, si jo et dic que una cadira és vermella i tu has vist una cadira i el color vermell, podràs fer-te la idea de cadira vermella, però si no has vist mai el material, no podràs fer-te la idea. Això mateix passa amb els que abans tenien tacte i l'han perdut, aquests, a diferència dels que mai han tingut tacte, sí que podràn atribuir-li la qualitat de fredor a la bola de neu, perque ho han sentit, però els que mai han percebut la temperatura (el material) mai poden imarinar-s'ho (la idea). Per tant, tot va lligat, i per tant, el dualisme és la teoria que més em convenç.

Marc Martinez Barnes ha dit...

Yo defendería la postura que tenía Locke, el dualismo. Ya que como dijo un día en clase el gran filósofo Felix de Castro no sabríamos que es una mesa si nunca nos han hablado de ella o no hemos tenido la oportunidad de verla. No puedes saber que es una mesa si no tienes un conocimiento de ella anteriormente. Además, pienso que lo que nos hace ver son los sentidos, por lo tanto necesitamos su existencia.

Pol Roch tintore ha dit...

Jo em considero dualista, per què per tenir la percepció i idea d'un objecte, aquest objecte ha d'ocupar un lloc en l'espai i tenir una extensió, per què no pots saber que és un objecte sense saber res d'ell ni haver-lo percebut mai.

Bàrbara Xalabarder ha dit...

Sóc partidària del dualisme. Per a mi és evident que existeixen objectes, més enllpà del nostre coneixement. és a dir, si no spa el que és una espelma, no podras percebre-la, passarà desapercebuda per tu i per tant no podràs tenir la idea d'espelma a la teva ment, si et parlen doncs de espelmes i tu no saps el que és, per a tu no existeix, però en l'epai si que n'ocupa un lloc. Per altre banda és evident també, que quan veiem dos objectes rodons, hi veiem una semblança, per tant tenim una qualitat compartida en dos objectes totalment diferents. si ens pensem en l'exemple exposat anteriorment, una bola de neu es rodona, i té una extensió en concret, ara bé, freda no és ja que és la sensació que tens tu o ¿a cas és freda per a un ós polar? doncs si no es freda per tots, no és freda, només que tu ho percebs com a tal. Per tant considero que cada objecte si tedos tipus de qualitats, així doncs comparteixo la idea amb Locke.

Oscar Rodriguez ha dit...

Com alguns companys meus han dit, crec que el dualisme és el més adequat per considerar que hi ha coses materials que tots podem percebre però després, cadascú amb les seves idees, pensarà com en el cas de la bola de neu que té un grau de fredor diferent.

Nuria Piñol Rodriguez ha dit...

Jo penso com Locke i que el dualisme és la més correcta, ja que nosaltres diem que els objectes existeixen perque a partir de les seves qualitats ja siguin primaries o secundaries ens transmeten una informació de que al existir la matéria també ha d'existir un pensament(idea) que ens relaciona lo que estem veient i sentint. Per mi els dos conceptes van junts, perque amb l'exemple que proposa de la bola de neu: la bola de neu no es freda sino que te la qualitat, el poder, de que jo senti fred quan la toco a través dels sentits, i aquest provoca una idea en la meva ment, en aquest cas la fredor.

Marina Lopez ha dit...

Estic d'acord amb que el dualisme és l'opció més correcta, ja que necessitem de la matèria per a poder percebre qualitats. Locke posa un exemple que considero molt acertat, el qual és la bola de neu, degut a que ens permet visualitzar de forma clara el que ell ens vol explicar. Locke diu que hi ha una substància i, aquesta, ens transmet unes qualitats (fred, blanc, tou, rodó...) que la nostra ment relaciona i així és com es crea la idea de bola de neu.

Nathalia Quipuzco ha dit...

Em decantaria per el dualisme, estic completament segura que les coses existeixen i també les percepcions que tenim d'elles en la nostra ment. Per què hauria de dubtar de la existencia d'alguna d'aquests elements? Jo sé que existeixo físicament i també que el que penso és real, no tinc cap raó per dubtar d'això, Déu m'ha creat així i ell em dona la certesa de que així és.

Melina Olvera ha dit...

En base a lo que ha comentado mi compañera Nathalia Quipuzco:

Estoy totalmente de acuerdo con su intervención, si creo en Dios y tengo una gran fe en el y se que para mi es como un padre espiritual el cual me ha creado, porque tengo que dudar de algo de lo que el ya me ha dado su verdad.

giulianna bianco ha dit...

Crec que defensaria el dualisme, ja que podem percebre amb la ment i veure la materia.

Podem veure la materia amb els sentits com la vista o el tacte, després amb la.ment perfeccionem el que veiem. Tot això és fa en fraccions de segons per això molts no saben que el vertader es el dualisme.

Peiyu Zheng ha dit...

Jo crec en el dualisme igual que Locke, pero a la vegada diferent. Ell raona que la bola de neu te la qualitat de provocarnos fred, i jo crec que la bola de neu és freda ergo nosaltres la sentim. Si la bola de neu no es freda pero te la qualitat de provocarnos fredor, vol dir que aparenta alguna cosa que no és, i no crec que les coses inanimades ( en aquest cas vull dir que no son éssers vius) puguin aparentar tan complexament. Un exemple per entendre millor la meva hiipòtesi potser: L'aigua del mar és salada perque té sal. Si no tingués sal, no seria salada. El mateix pasa amb la bola de neu. Si no es freda, no causa la sensació de fredor.

Camila Alonso ha dit...

Yo claramente, defiendo la postura del dualismo, ya que per que algo realmente exista tiene que tener materia y que nosotros al percibirla tengamos una idea de lo que es, por ejemplo, un especie animal nueva que aun no han descubierto, realmente, hasta que alguien no la descubra y tenga una idea de lo que es, no existirá.

Marc Ordaya ha dit...

Penso que la idea més assentada és la de dualisme, ja que no crec que només amb el materialisme o l'idealisme, percebéssim el món com el percebem. Ja que per exemple, una persona que ha sigut de naixement cega, pot percebre una taula gràcies a la matèria (materialisme), i immediatament recull una idea del que és (idealisme), de tal forma que si li parles sobre una taula, com anteriorment ja ha percebut de manera material, és conscient que existeix i de quina utilitat té.

Peiyu Zheng ha dit...

En resposta a Marc:

El teu exemple seria mes per defensar el idealisme, ja que tu no pots veure la taula i el sentit que predomina seria la vista. Al ser una persona cega de naixament, no te ninguna idea que prove de la vista i dubto que pugui imaginar-se-la nomes tocant-la i sentint descripcions de paraules que mai ha experimentat com rectangular. Si ho aconseguis, jo crec que seria nomes gracies a la seva ment.

Lluc Lopez ha dit...

Jo em veig més dualista deguat a que per tenir la percepció i idea d'un objecte, aquest objecte ha d'ocupar un lloc en l'espai i tenir una extensió, per què no pots saber que és un objecte sense saber res d'ell ni haver-lo percebut mai.

Lluc Lopez ha dit...

Encara que considero que el dualisme és una manera de pensar molt materialista i amb poca base tant filosofica com científica.

Imma Caballero ha dit...

Jo crec que la postura més correcte es el dualisme, ja que, es cert que les coses tenen una extenciò i ens provoquen els sentits de manera que les veiem i les podem sentir pero a la vegada activen el nostre enteniment per a provocar-nos sensacions.