Alguns pensen que, per viure bé, és millor tenir somnis i projectes de futur. Així és com sentim que controlem la nostra vida i no que la vida ens controla. Les persones que creuen això es planifiquen el futur i es concentren en aconseguir els seus somnis. Altres pensen que és millor viure el moment i tot allò que la vida ens posi davant, perquè al final sempre passa el que hagi de passar.
Filosòficament també existeixen aquestes postures. Spinoza (filòsof holandès del segle XVII) pensava que la natura té la seva inèrcia i el que hagi de passar passarà. Pensava que tot està determinat i que "anomenem llibertat al desconeixement de les causes dels nostres actes". Sartre (filòsof francès del segle XX) pensava que tota la nostra vida depen de nosaltres i que estem contínuament prenent decisions. Fins i tot quan decidim no fer alguna cosa o no decidir, estem decidir. Com ell ho diu: "estem condemnats a ser lliures". Això ens fa responsables del que ens passi.
I tu, que en penses? Determinisme o indeterminisme? Planificar-se la vida o viure-la com es presenti?
25 comentaris:
Tal i com diu el text, a l’hora que decidim no planificar-nos la vida i viure-la com vingui, ja estem decidint sobre aquesta. És a dir, fem el que fem, els únics capaços de dirigir la nostra vida som nosaltres, perquè tot i que podem englobar el conjunt de vides del món en una vida globalitzada, cadascú disposa de una vida propia on ell és l’unic protagonista. Si bé és cert que també hi poden influïr efectes externs, però nosaltres decidirem si els hi obrirem la porta o aquesta restarà tancada. Per tant, decidint no decidir i viure les coses tal com es presentin, decidirem en aquell precís moment, i una vegada i una altra estarem prenent decisions.
No obstant, és inebitable somiar, tenir il•lusions per complir i esperançes de futur, però malgrat planificar tot això, fins que no se’ns presentin oportunitats, és a dir, fins que no arribin a la nostra vida el que necessitem per a que es realitzin aquests somnis, no podrem assolir la nostra necessitat d’autosatisfacció.
Per altra banda, si ens parem a fer plans i a crear somnis impossibles, la vida va passant pel davant sense que nosaltres la poguem disfrutar plenament pensant que ens manca alguna cosa. Si centrem la nostra vida en els nostres somnis, tan sols aconseguim limitar les nostres accions a aconseguir certs objectius. Però, per què no pensar que al decidir aconseguir els somnis estem deixant de viure la realitat? Així, potser millor que vivim el dia a dia sense capficar-nos en el futur, però tampoc sense olvidar que el que fem en el present, crearà el nostre demà.
D’aquesta manera, podem arribar a la conclusió de que tota la nostra vida depén exclusivament de nosaltres i del que decidim fer en cada moment, doncs tot i decidir no decidir, decidim fer alguna cosa.
Aida Lagunas Artigas, 1r B
Primer voldria aclarir que no estic gens d’acord amb la teoria del filòsof Sartre que afirma que tota la nostra vida depèn de nosaltres i que nosaltres prenem les decisions que ens afectaran a la nostra vida, ja que també depèn dels altres. Si ami m’atropellen i hem quedo paraplègic no ho he decidit jo, i això ho puc fer amb tants exemples com vulgui.
I respecte a la altra teoria, la del filòsof Spinoza crec que l’ho únic que esta predestinat en tot els éssers vius es la mort. I no crec que el nostre destí ja estigui escrit i que no el puguem canviar.
Desprès sobre l’ho de viure el moment o planifica la vida. Jo no crec en cap dels dos punts de vista, sinó en un intermig, viure la vida però planificar-la una mica.
Un clar exemple son els estudis:
- Pots planificar-te la vida i quedar-te tot el dia estudiant a casa, per poder treure una carrera y de gran tenir un bon treball.
- Ho pots passar dels estudis, sortir amb els teus amics cada dia, i treure roscos als exàmens.
Però la majoria de la gent esta en un punt intermig, estudia per els exàmens, però també tenen temps per els amics.
I respecte a la gent que es planifica tant la vida... Una mica de “Carpe Diem” que mai se sap quin serà el últim dia.
doncs bé,jo penso que la nostra vida depen de nosaltres mateixos,i que la vida està plena de decisions,sempre has d'agafar un camí,encara que no sigui el correcte,ja que moltes vegades no ho és,però també et pot ajudar per una altre decisió.
no hi estic d'acord amb el que pensa Spinoza,ja que no crec que la nostra vida ja estigui planejada,ni que s'hagi de planejar tot el futur,l'únic que sabem es que tots morim,això és l'únic que sabem que pasarà.
soc una persona que creu que s'ha de viure la vida dia a dia,cada moment,cada segon..encara que moltes vegades no ho valori lo suficient,i pensi en el futur,intentu viure cada moment especial com si fos l'últim.
Carla Sòria 1er B
Jo crec que el que tingui que passar passarà, tots tenim un destí i aquest es el que seguim dia a dia. Però crec també que esta unit a les nostres accions.
Es a dir; jo crec que el nostre futur està determinat però les nostres accions provocant canvis en el nostre futur. Una persona que te un futur determinat per exemple ser bomber, però segueix un mal camí perquè ell no ha sigut caute de anar amb males influencies o no s´ha adonat de que es dolent per ell, ja molt segurament no serà bomber. Ell serà alguna altre cosa a la seva vida o cavarà malament.
Estic una mica de les dues bandes.
David Luque 1ºBatx.C
Estic totalment d'acord amb el Roger res en la vida esta predestinat.
Cadascu es lliure de fer el que vulgui amb la seva vida, pero, tenim que pensar que moltes vegades aleshores de decidir alguna cosa sempre influira el context (el nostre entorn, familia, amics,...).
Però, no hi ha mai un desti predeterminat, per que si hi hagues, qui seria o que seria el que ens implanta el nostre desti? I si exsistis no el podriem modificar ja que la mateixa paraula ho diu (predeterminat a alguina cosa)
Tot depen de nosaltres mateixos a partir de les experiencies obtingudes, que el context pot modificar.
Penso que cada persona controla la seva pròpia vida, però no obstant s'ha de adaptar a tot el que l'envolta. Tu pots fer plans, tenir somnis, propòsits i planejar la teva vida, però tot això només pot realitzar-se si no hi ha alguna cosa al teu entorn que t'ho impedeixi.
Tal com al principi ho ha esmentat l'Aida, quan decideixes viure la vida tal i com arriba, gaudint al màxim del moment (Carpe diem), ja estàs fent una elecció, ja has escollit quin camí seguir.
Personalment penso que somiar és gratis, i que la imaginació té una amplitud desmesurable, planificar i tenir projectes t'ajuda a tirar cap endavant amb més il•lusió i entusiasme, o almenys en el meu cas succeeix així.
Pensar en el que vindrà, en el que jo vull ser, i perquè no, en el que m'agradaria que passes per molt impossible que sigui, m'anima i m'ajuda a créixer com a persona que sóc.
Jo em decanto cap al determinisme, encara que reconec que molts cops, quan tens unes ganes increïbles de fer una cosa, sense pensar-t’ho dos cops, trio el indeterminisme per tal de viure aquell moment al límit.
Claudia Castells, 1B de Batx.
És curiós lo sovint que he pensat en això.
Pensem-ho detingudament. La vida és un camí que te'l vas elaborant tú i nomès tú, però dintre d'aquest camí hi haurán molts factors que influirán en les teves decisions i això farà que aquestes canviin, per tant, podem tenir plans de vida, de futur però que poden canviar radicalment, amb això vui dir que, no podem organitzar la nostra vida, no podem fer plans de futur perque sempre hi ha algun que altre factor que farà que la vida doni un gir.
La meva postura és viure la vida com es presenti.
Al comentari anterior m'he liat una mica i m'he contradit jajaja
m'explicaré:
vui dir, que podem tenir plans de futur, però que la nostra vida no la podem plantejar del tot, ja que sempre hi haurà factors que facin que la nostra vida i plans puguin tenir un gir inesperat.
I la meva postura s'adequa per tant més a la de viure la vida com es presenti.
Avera si ara m'he explikat, esque estic espesa ultimament XD!
Jo crec que tota persona pren decisions contínuament al llarg de la seva vida, es algo inevitable que tot ésser humà fa. No per això estic a favor del que el filòsof Sartre pensava, perquè sí que la vida depèn de nosaltres, del camí que vulguem prendre, de la direcció cap a la que ens dirigim i que estem prenen decisions contínuament, però el que hagi de passar passarà com diu l’altre filòsof Spinoza que pensava que la natura tenia la seva inèrcia. Per molt que nosaltres tinguem plans i prenem decisions, no sempre surten com tu vols, moltes vegades per algun que altre problema que no has pogut afrontar o evitar, t’espatlla allò que tu tenies planejat i t’obliga a triar un altre camí.
Per tant no podria defendre cap dels pensaments que aquests dos filòsofs pensaven, perquè cadascun té la seva part de raó i part de no raó.
Me llegit alguns comentaris i el text, pero jo encara no estic segura que quina de les dues postures se m'escau millor.
Com ha dit la aida, somia es inevitable i jo crec que vulguis o no tots tenim desitjos i metes, o per si no, jo les tinc. I encara que desitji molt que aquestes metes es fagin realitat la meva vida no es centra 100% a aquestes.
Pero crec que em guio mes per la postura de Sartre, que encara que no ens donem compte o no vulguem semnpre prenem decisions i aixo determina alguns factor de la nostra vida, pero evidentment no tot ho decidim perque fa poc em vaig obrir la cella i jo aixo no ho vaig decidir.
No se, cada cop que entro aqui surtu amb les idees menys clares.
I com ha dit el Roger que m'ha agradat molt...CARPE DIEM!
Diria que el problema no és que volguem o no planejar el nostre futur, sinó, si PODEM fer-ho.
Al igual que tu, tothom pren decisions que contrarrestaràn, anularàn o fins i tot afavoreixeràn la teva, però això no vol dir de cap manera que hagis de deixar de tenir ilusions, de fabricar-te metas, que et faràn arribar a ser com ets, o què millor? SOMINS.
Ja no tan sols es algo per engradir-te espiritualment; el somiar no és només aconseguir algo, sinó que quan ho acosegueixes et sents ple, satisfet amb tu mateix i per lo tant, feliç.
Personalment opino que tothom deuría mentalitzar unes metas a seguir, un patró; no una futura vida idealitzada.
I que si pel que fos no es poguès complir, allò et fes crèixer i reformar-te amb més ganes de lluitar.
Torno a estar d'acord amb el Roger, no es tracta d'escollir entre un dels dos conceptes, sinò de trobar el punt intermig més adient.
Els pares i els professors s'enfaden amb nosaltres perquè diuen que no estudiem prou. Crec que mai els entendré, bueno, el que no entendré és que ells no ens entenguin. I mira que és la mar de simple. Quin sentit té llevar-se per allà les 7 y mitja per anar a classe, sortir a las 3, dinar, tornar a posar-se a estudiar, sopar i ficar-se al llit. Això és el que sembla que volen, i per mi, com suposo que per a tots nosaltres, això no es viure.
Tenim uns quants anys per divertir-nos, no gaires, perquè després ens posem a treballar i com li passa a la majoria, no farem res més. Treballar, menjar i dormir, això és una vida normal. Ja sé que molts cauran en la habitual monotonia de la vida adulta, així que perquè ningú vol deixar-nos aprofitar l'época més estimulant i lliure de la nostra vida? Per quina raó no volen que disfrutem encara que sigui uns pocs anys? Per què no entenen que no volem passar la joventut estdiant per després passar la resta de la vida treballant? No és tan complicat.
És cert que va bé prendre's els estudis seriosament ja que permet un futur millor. No dic que no calgui estudiar, sinò que el que no s'ha de fer és estudiar massa.
No entenc com els pares i professors animen a les poques excepcions que passen els seus dies estudiant, això no és res bo, al contrari, perden uns anys que mai recuperarán, simplement, no valoren la vida.
Sabem que algun dia dinyarem, pero no volem acceptar mai que dema mateix podria passar.
Determinar la teva vida es una assegurança i autoconvenciment de que tu viuras fins que siguis vell, tinguis una familia perfecta i una pensió admirable.
En canvi, la indeterminacio representada pel carpediem, es un reflex de la pressio que exerseix la mort, ja que saps que arribara qualsevol dia i et pillara am les calses a les mans.
Sempre acabem arribant a una postura intermitja, som somiadors improvitzadors.
Individualment prefereixo la indeterminació.
Joan Rue 1A
Crec que hem d'arribar a un punt intermig entre la planificació y vire el moment.
Penso que no sempre hem de esta disposats a viure el moment y no capficarnos en el que passarà al futur, simplement intentar ser el més feliç posible y viuere que de vida només tenim una.
Pero per altra banda jo crec que mai podem i debem deixar totalment de banda el pensar en el futur ja que es inevitable, per lo menys per mi, ni tampoc podem anar sepre a l'aventura sense pensar en el que pot pasar, sembla algo més com irresponsabilitat.
Un altre aspecte es que estic d'acord amb el roger ja que pensu que el nostre futur també depen del nostre entorn. si el món s'acaba al 2030 jo no podre arribar a coneixer el 2031, i aixó evidentment no depen de mi.
(catastrofistaa!!!))
bé en conclusió: sense pensar i vivint només el moment, tendiriem tart o d'hora al fracás. desde el meu punt de vista. pero tampoc podem estar obsesionat al que passara, pot passar, el que dexara de passar, etc. Penso, també, que tendiriem al fracàs.
En fi en aquest món es pot viure sense fracasar? jejejeje
Això diria que si pero penseu:
QUE SI ÉS UN FINAL FELIÇ MAI SERÀ UN FINAL!!!
:)
Adeuu!!
ALBA HUIDOBRO TORRES 1C!!
(la més pesimista)
Podem pensar que la decisió esta a les nostres mans, pero realment no sempre es aixi, ja que per més esforç que fiquem en aconseguir els nostres propis somnis no sempre tenim la possiblitat d'aconsaguir-los.
L'unic que podem fer és lluita per ells encara que en el fons sapiguem que no els podem obtenir ja que sempre és millor viure amb la esperança que no amb la resignació.
Jo també estic d'acord amb el Roger per què a la vida no és tot normes ni està tot determinat, n'hi han coses que te las pots proposar, com a metas però això no et priva de gaudir les coses, de gaudir el moment.
Tal com diu el alex, no ens poden planificar la vida per fer només unes coses determinades com és estudiar, ja que si no, ens pasem tota la vida tractan d'aconseguir algo per res, per què per molt bones notes que treguis si t'has passat tota la vida tractan d'acoseguir-ho de que et serveix?
Bueno encara que n'hi han persones que amb aquest fet ja els hi es suficient.
Suposu que amb això arribo a la postura de la majoria de gent que ha comentat. Que s'ha de trobar un punt intermig entre el determinisme i indeterminisme per poder gaudir de la vida i acosenguir el que ens proposem.
I per cert molt maca la frase de sommiadors improvitzadors... és una frase que explica com som les persones en realitat.
El que esta clar es que tots morirem.. però no sabem quan. De manera que tots nem vivint i a saber quan ens toca...
No pensar en el futur es practicament impissoble.vulguis organitzartel o no, perque qui no a pensat mai.. que serà de la meva vida l'any 2.030? dons es una de les moltas vegades que voluntaria o involuntariament penses en el futur,jo crec que tot i que pensis en el futur no estás predestinan res,si no es que et proposes uns objetius.
Les persones estem contínuament prenen decisions de tot tipus, i d'alguna manera poc a poc nem fen el nostre camí,peró el que es creui en aquest ja no depen de nosaltres,pasa parque ha de pasar,axí que no considero estar d'acord amb ningún dels dos filòsofs.Si tpt sortis com un vol la vida seria massa fácil i potser no valdria la pena viurela.
No només tenim que planificar-nos la vida, també tenim que deixar fer, es a dir, que els detalls i que els moments passin sols, sense estress i sense masses preocupacions, que ja en tenim suficients!
hi ha coses que tenim que planejar per nassos com els estudis, el treball....pero altres coses no, com els amics, l'amor...
el nostre futur está clar que el creem nosaltres, pero també esta clar que la major part no. la gent que ens envolta i altres fonómens també influeixen moltíssim.
i estic en molt acord amb la alba amb una cosa: SIGUEU FELIÇOS :D
la vida no stá feta per planejar-la minut a minut, disfruteu-la, deixeu-vos guiar per el vostre cor.
Desirée, 1C batx
La vida és un camí de pedres que anem construïm: És continua fins al seu fi, però no és ni recta ni llisa, sinó que presenta numerosos irreguliaritats. Hem de planificar, DECIDIR quines pedres utilitzar i quines no, quines ens agraden més, o quines són més útils, ... Però no sempre estan disponibles – algú altre els pot haver agafat abans – o existeixen les pedres que voldríem.
És inevitable planificar coses i prendre decisions, però no és possible que tot sempre funcioni tal com havíem configurat en els nostres plans – tant si és pels factors abiòtics com pels éssers (incluïts altres humans) que ens envolten–. Per tant, o no estic d'acord amb Spinoza ni Sartre, o sinó estic d'acord amb els dos.
Si definim el destí com aquells fets que, inalterablement succeiran a la nostra vida, només hi ha una cosa segura com ha dit el senyor Rué, palmar-la.
És la única cosa que succeirà de ben segur, a partir d'aquí podem modificar la resta, més o menys.
Jo puc decidir tirar-me pel balcó ara o demà o agafar una moto i estampar-me contra un mur anant sense casc. Un optimista del destí diria: el teu destí era desafiar l'existència del destí i matar-te, però és que el teu destí ja ho era de matar-te així.
Amb tot aquest rotllo el que vull dir és que el destí és com l'existència de Déu: per un costat trobaràs els que creuen que existeix i els que no ho creuen.
Personalment, sempre he dit que cadascú té el que es mereix, el que es guanya i allò per què lluita. Si succeeix algun fet que no volies que passes és perquè has permés que passes(no m'estic contradient, simplement tu no vols una cosa però tampoc o dones tot per evitar-la). L'únic que no pots canviar és la mort. Amb la mort també em refereixo a la mort dels sentiments, no pots escollir que l'amor sacabi si s'ha d'acabar.
És un punt de vista, res més. Sempre m'he dedicat a pensar molt en coses filosòfiques, no tant en això com en finalitats de la meva existència, sentiments eterns, la mort igual que sempre m'he fet preguntes com: braç o cama?, pare o mare?, fill o dona?, amic o novia?
També he de dir que els punts de vista varien constantment i pots passar de blanc a negre sense motiu.
Apa, vagi bé.
desde el meu punt de vista totes dues teories ens influencien.
Jo crec que la nostra vida no esta programada i al mateix temps que tampoc només esta controla per nosaltres mateixos.
Jo soc la protagonista del meu joc, de la meva partida i de la meva vida.
Qualsevol en veritat pot capficar-s'hi però la meva reacció i funció dependrà del context i la situació.
Crec sobretot que ho més important ens viure el moment, gaudir d'un bon "Carpe diem" i evadir-nos de sensacions alegres.
Sigui com sigui, algun dia questa partida s'esgota i cadascún mira endavant algun cop i es planteja una vida igual que un conte. .
Un cop, encara i que jo no estigui d'acord amb això, em van dir que la vida era un llibre escrit. I que cada pas i cada repte estava escrit allà mateix.
Aquella persona en els seus plors va creure en un destí i al mateix temps va perdre la ilusió.
Per això només crec que hauríem (tot hi que avegades costi) anar caminant poc a poc i mentre avançem en el camí, anant unint les peces dun sencill trencaclosques, per tal de trobar-nos davant al felicitat.
Patricia.
Yo soc dels que penso que ara que estem a la nostre juventut ens tenim que divertir al maxim, ja que quan siguem de veritat adults tindrem moltes preocupacions i per força tindrem que esser mes responsables.
Si no disfrutem de la vida al moment quan disfrutarem?
Per tant en conclusió cal que vivim la via intensament pero en mesura com totes les coses.
CALAN 1BATX
La nostra vida esta predeterminada a una única destinitat, la mort.
Tots arribarem tard o d'hora a desvaneir aixi perquè sí, o perquè s'acabi el viatja del nostre destí.
Doncs ja que crec que tenim una predestinitat, podria pensar que sóc d'aquelles persones que viurien la vida sense pensar en el que ens deparar el demà, aprofitant cada instant de la vida, cada oportunitat i enmagatzemant tots els records, ja que som essencia gràcies a ells.
La experiencia em diu, que no val pensar en un futur, de sobte tot capgira, i el món deixa de tenir sentit.
Determinisme i indeterminise, els dos combinats.
Penso que l'objectiu personal a la vida és ser feliç i que per aconseguir-ho cal viure el present intensament,però sense oblidar-nos del futur.
Per tant, hem d'intentar equilibrar present i futur de manera que un no ens privi de la felicitat l'altre.
Recolzo el indeterminisme de Sartre. Segurament la vida té una inèrcia i un curs natural, però les diferents decisions que prenem cada dia són les que determinen el nostre futur. Totes les accions tenen un efecte en la nostra vida, encara que no en siguem conscients ni els canvis siguin immediats.
A més les decisions que prenem són les que ens fan ser qui som. Tenir un futur escrit voldria dir que no som responsables ni de la nostra pròpia persona.
La idea de que el nostre destí ja està escrit és aterradora. Pensar que l’únic que fem en aquesta vida és esperar i acceptar el nostre destí, sigui quin sigui...
És molt frustrant, conformar-se en acceptar el que la vida et depari. No lluitar per canviar el rumb de la teva vida perquè una força major mou els fils... No és una idea gaire atractiva.
Quin sentit tindria, llavors, aixecar-se del llit cada matí si les teves accions no tinguessin un sentit? si no et conduïssin cap al destí que has decidit perseguir?
La meva vida em pertany i també el meu destí. Hi ha una gran varietat de decisions que el podrien canviar, i totes aquestes depenen de mi. Al final del dia sóc jo qui ha decidit aixecar-me i anar a l’institut, en comptes de quedar-me al llit. Jo, i no cap força major.
És cert que les teves decisions i accions no són l'únic condicionant del teu futur, (ja que hi ha milers de persones al món prenen les seves pròpies decisions), però si tu no ho fas, ningú ho farà per tu. Tens el poder i deure de decidir i prendre les decisions que creus encertades.
Pot ser que estiguem predisposats a un tipus de futur per el lloc on hem nascut, família, educació que em rebut... però deixar-se portar i no fer res per canviar-ho és el que em sembla realment aterrador i covard. Perquè si tu no decideixes, ho farà algú altre per tu, i això vol dir, perdre el control sobre la teva vida. Una altra cosa és que tu decidissin deixar-te portar, això seria una altra cosa, perquè encara que has decidit no fer res, has estat també tu qui ha pres la decisió.
Mireia Martínez
2n A
I respecte a l’actitud que has de tenir envers la vida, penso que és molt important viure el moment, però mai deixar la sort decidir per tu.
Publica un comentari a l'entrada