Segons Plató L'ànima és eterna i és obligada a viure en el món de les coses lligada a un cos que li fa de suport material. L'ànima ha de comportar-se tendint sempre cap al Bé, la Justícia i la Bellesa per assolir la felicitat i deslliurar-se de les reencarnacions. Per Plató així s'explica la tendència natural a ser bons. Quan no ho som és perquè ens deixem dominar per la part dolenta de nosaltres mateixos.
Què en penseu? Existeix l'ànima com a font de vida del cos? Tendim al Bé si no estem dominats per la pitjor part de nosaltres? Com aconseguir la felicitat si no és amb la moderació, la fortalesa i la prudència, virtuts de l'ànima?
47 comentaris:
Igual que Plató, crec que existeix l'ànima i que té diferents facultats. Jo justifico això basant-me en la diferència entre ment i cervell: no crec que la ment sigui part del cervell, perquè – entre altres coses – si ho fos, una persona amb un cervell més gran hauria de ser més intel·ligent que aquells amb un de més petit, i no és el cas. Així, la ment es trobaria inclosa en aquella part intangible i invisible de nosaltres, l'ànima.
Que l'ànima sigui font de vida del cos ho crec possible, però amb diferències respecte les teories de Plató: veig la relació ànima-cos com una mena de simbiosis, és a dir, l'un no pot funcionar sense l'altre. Sense ànima, el cos podria percebre coses, però no les podria interpretar; si l'ànima no tingués el cos, en no ésser ella mateixa física, no podria percebre res i per tant no tindria res per interpretar. No sé si dir que l'ànima deixa de funcionar equival a dir que deixa d'existir, però jo ho veig més com una energia o una força que no té res al que aplicar-se, és a dir, que no ha deixat d'existir però és quasi com si s'hagués mort.
El problema que veig en la teoria de Plató que tendim al Bé si estem dominats per la millor part de nosaltres està en el fonament de l'argument: que hi ha una única veritat. Les Idees són úniques, i el que jo he entès és que són o blanques o negres, no hi ha grisos. Coincideix que les Idees més supremes i importants són conceptes purament humanes, i no naturals (el Bé, la Justícia). Entenc que Plató creïa la realitat intel·ligible com a més real que el natural o sensible, però si aquesta realitat d'Idees està composta i fonamentada en conceptes provinents d'un ésser, conceptes que no són omnipresents, aquesta realitat sembla restringir-se, i si no és universal no pot ser la vertadera. Plató segurament em diria que si el Bé i la Justícia són conceptes humans, és perquè les ànimes humanes han arribat més lluny que les animals en la cursa al món de les Idees. Però jo em refereixo a tot el funcionament de la naturalesa, en què just, injust, bo o dolent no entren a l'equació, són conceptes només sorgeixen entre aquells éssers conscients que tenen temps de preocupar-s'hi. Resumint, no sé si tendim cap el Bé perquè el bé és un terme subjectiu i humà, i per tant hi entren masses variables com per afirma que existeix el Bé.
Doncs això m'ha sortit més llarg del que pretenia, i em sembla que m'he anat desviant del tema, i m'he explicat bastant malament, però mira, si algú l'entén segurament no hi estarà d'acord igualment!
-Xaali
be jo crec que l'anima nèix i mort junt amb el nostre cos. Estic d'acort amb tot el que diu Plató i les seves demostracions. però si existisin les animes com a alguna cosa més.. on es aquest món on estan? a on es fa aquesta cursa per arriba a el món de les idees?..
En la meva opinió, penso que l'ànima, quan nosaltres morim, s'introdueix en el cos d'una altra persona, que acava de nèixer.
Ès a dir, tots nosaltres anteriorment èram altres persones, possiblement amb diferents sexe, nacionalitat, raça...¨
Crec que la religió budista tè molta lógica respecte a aquest tema, ya que creuen el la reencarnació i pensen (al igual que jo) que lànima no mor mai.
Bé, jo s'estic d'acord amb Plató.
crec que tot som un cos i un anima, el cos ens el dóna "la unió entre el nostre pare i la nostra mare" i l'ànima realamnet nose d'on ve, peró crec que abans de estar al meu cos a viscut en un altre, i per tant, crec que ella ja tenia coneixements i el va oblidar el dia que l'últim cos va morir, és a dir, que l'únic que fa ara al meu cos és recordar i segurament apendre altres coses que el dia que jo no estegui aqui, també oblidarà.
Amancay
Quan vaig començar a conéixer el que pensava Plató, vaig pensar que tot eren un munt de paranoies. Però a mesura que vaig aprenent, m'he adonat de que per molt rebuscades que siguin les seves idees, no puc negar que són completament coherents. Els mites, el símil de la línia, tot está relacionat.
Per altra banda, per molta coherència que tingui la seva teoria, no em sembla que quedi demostrada. Estic d'acord amb que som cos i ànima i que la darrera té tres parts. També estic d'acord amb que vivim en una "caverna" i no sabem gairebé res. Però tota la historia del món de les Idees em costa més.
En conclusió, he de reconeixer que amb Plató no m'ha passat com amb Descartes, estic a un pas de estar d'acord amb ell.
Estic d'acord amb les teories que Plató va formular sobre el cos, l'ànima i la reencarnació, i com a dit el Nico es el que pensen els budistes: l'ànima es va reencarnant i no arriba al nirvana(món de les Idees) fins que no ha fet una vida bona i justa.
Tot i així no estic gaire d'acord amb Plató perquè tinc la sensació de que es contradiu. Plató vol buscar un món just i la felicitat per tant hauríem d'arribar al Bé i a la Justícia, però aquests conceptes són Idees, això significa que les coses, és a dir, els homes no podríem conèixer ni el Bé ni la Justícia, ja que són idees. Amb això vull dir que no podríem tenir una societat justa perquè segons les teories de Plató les coses no poden ser una Idea només participar-hi o assemblar-se, per això penso que no podríem trobar-ho degut a que la Justícia i el Bé són unes Idees.
Potser la meva justificació no s'enten gaire bé, però és una cosa que em rondava pel cap i crec que és interessant pensar-ho.
Caterina del Cerro, 2B
Cada vegada que en qüestionem un problema, dubtem entre dues o més opcions a escollir.
Crec que per una part volem fer lo correcte i el que seria admirable per la societat, i per una altra part, volem fer el que ens agradaria realment, i ens porti plaer i satisfacció carnal (no literalment). Ens “pica” la curiositat de què passaria si anéssim en contra les regles establertes i cometéssim qualsevol bogeria.
Aquí estan entrant en discussió les nostres dues parts; la de l’anima (conscient) i la del cos (desitjos terrenals).
Un exemple clar es el dels estudis. Molts, per una part sabem que és “bo” estudiar i finalment ens portarà un resultat positiu. Però d’altra banda ens agradaria deixar-ho i gastar hores en altres coses que ens omplissin (només instantàneament ja que a la llarga s’obliden) sense tenir que “perdre el temps” estudiant.
Sempre hem d’escollir i per sort o per desgràcia moltes vegades ens domina el cos i els seus desitjos.
Si fóssim perfectes, ja no caldria prescindir d’un cos, per tant hauríem de desfer-nos d’ell, i... ningú vol morir encara, dic jo.
La teoria que ens exposa Plató, sobre que el nostre coneixement be predeterminat per abans del nostre neixement, per tant de una vida anterior que va poder tindre la nostre anima no la trobo coherent, potser perque hem considero una persona esceptica i no trobo base cientifica o cap intuició que hem porti a pensar que la teoria de la reencarnació pot ser veritable
Calan Frame 2BATX_B
des del punt de vista filosòfic, puc dir el mateix que Plató, el cos està regit per l'ànima, l'ànima és perfecte i no el nostre cos que va canviant al llarg del temps.
Però des d'un punt de vista més científic, em costa creure que existeix l'ànima, que és immortal i que quan nosaltres desapareixem, l'ànima se'n va al mòn de les idees per tornar a un altre cos.
Per això estic dacord amb la Imma, on està aquest mòn?
Avui en dia gairabé tots pensem: si no ho veig no ho crec.
Una altre cosa es que crec que lànima no te forma, l'anima...no sé explicar-hoo, però penso que és un refugi per a la gent creient i que pensa que encara que el seu cos vagi envellint, i es mori, la seva ànima és indestructible,immortal i per això passaran a "millor vida"
Tot i així m'agraden els raonaments que dona Plató per explicar la dualitat de la realitat ànima-cos ja que són força convincents des del punt de vista d'un Filòsof
Jo estic dacord amb la Miriam, per que al igual que la religió intenta donar respostes a tot allò que considerem sobrenatural o que no podem explicar amb el raonament humà, com per exemple: com va apareixer la vida a la Terra?,en cada religió trobem una explicació diferent ja sigui mitjançant mites o histories o cualsevol cosa que le li asembli. Per tant Plató no fa res més que una espécie de nova religió pero amb las sevas propies idees, ja que la intriga i el no saber la esposta el fa pensar que quan mori alguna part d'ell seguirà viva, l'ànima.
Sobre la reencarnació de l'ànima, si l'anima pot anar a qualsevol esser, ¿per què les plantes i els animals no utilitzen la raó si tots tenim les mateixes ánimes, la única diferencia es el cos en que es troba retinguda?, si l'unica cosa que han de fer es recordar, ¿per què llavors els animals no poden estar dotats de raó? i segons això l'anima mai pot conseguir reencarnar-se en un esser millor perque les idees que ha vist no li an servit per a res.
I a més si cada vegada hi ha menys ànimes, per que cada vegada n'hi ha més al món de les idees, no hi haurà un moment en que només quedaràn les ànimes "pitjors" i llavors no podràn recordar casi re del mon de les idees i la vida anirà en retroces, i extingint-se per que cada vegada hi ha menys ànimas?
Rosana
Però l'ànima no ha d'ésser necessàriament un "refugi per la gent creient". Sí que la majoria de religions utilitzen el concepte a la seva manera, però religions com el christianisme per exemple s'alimentaren de les idees d'antics filòsofs com Plató.
Per tant l'ànima no troba sos arrels solament en la religió. Jo no soc creient ni religiosa ni res d'això, però crec en l'existència de l'ànima, no de la mateixa manera que Plató, però penso que pot existir.
Tampoc trobo que l'ànima sigui una explicació fàcil com proporcionen moltes religions, sinó que més fàcil és ser escèptic o dir que no existeix perquè no la veïem.
M'agrada la idea de la Rosana sobre que només anirien quedant les ànimes pitjors. Segons la teoria de Plató suposo que té la seva lògica, i mirant com van les coses al món avui dia... doncs podria ser veritat, no?
Cada filòsof té la seva concepció de la realitat, la seva manera d'aconseguir-la, per tant que hem de creure?
El què ens diu Paltó està bé, en el cas de que l'ànima existís tot s'ha de dir.
Molts diuen que la felicitat s'aconsegueix trobant una pau inerior amb nosaltres mateixos i amb l'esperit. Aquí podem associar llavors que, el que Plató diu, potser sense saber-ho la gent li dona la raó. L'anima és l'amo del nostre cos, mentre aquesta ànima no estigui equilibrada amb les seves tres virtuts nosaltres no estarem en equilibrats, en pau, nomès si és en el cas de que la nostra ànima s'equilibri, nosaltres tindrem una pau interior i per tant haurem arribat al cim de la felicitat.
Però, si l'anima troba l'ewuilibri, teoricament queda deslliurada, per tant, la felicitat màxima i única dura tan sols uns segons? quan la nostra ànima queda deslliurada se'n va al mòn de les idees? i què passa doncs? un altre ànima ens arriba a nosaltres o com és?
Si a algú se li acudeix alguna resposta que me l'expliqui, putser no estic dacord o putser si!
ADEU!!!
Miriam 2n C
X cert m'he ekivocat, al principi no volia posar realitat, sino que volia posar FELICITAT
Perdo =)
Miriam 2n C
Simple y llanamente , SI existe la cosa llamada alma y el cuerpo,que son dos cosas que estan claramente diferenciadas por muchos atributos, ya sea la mortal/inmortal, mutable/inmutable , etc...
Y pensando en lo que planteó Platón, se hace dificil ver otra posibilidad que no sea la que dijo este señor, porque pensandolo bien, no hay otra alternativa ( que sea mas fiable que la teoria de Platón sobre el cuerpo/alma ) que progonga algo mas acertado sobre la escencia misma.
Si estoy de acuerdo con el señor, e incluso , esto concuerda con otras cosas que has oido hablar...como las vidas anteriores... quisas un poco el karma... bueno , todo esta bastante relacionado ...cosa que lo hace aún mas creible.
Matias S.
Laia 2A
Crec que ens deixem confondre massa pel concepte d'ànima.
És a dir, jo crec que l'ànima no és més que la nostra essència, la nostra manera de fer, de pensar, el conjunt dels nostres actes.
Com bé diu Plató, en aquesta ànima trobem tres parts que em de saber equilibrar de manera coherent per arribar a un punt de tranquilitat i felicitat que de poques maneres més es pot aconseguir; per que com ja vem veure el curs passat és molt difícil explicar què és exactament el que ens fa feliços.
M'estic anat una mica del que he començat dient. I és que, d'acord amb Plató, existeix una diferència entre ànima i cos, que en un total formen la persona. Però no em de prendre l'ànima com un concepte estàtic, sinó més aviat com quelcom metafòric de la part abstracta de la nostra ment i del nostre cos.
No és possible vendre l'ànima o no tenir-n'he, per que no és una cosa material, sinó una idea relacionada amb el nostre pensament i el nostre equilibri interior.
Per tant, tampoc crec en la reencarnació de les ànimes. No per que les justificacions de Plató siguin insuficients (que cal dir que no són suficients per a demostrar-ho a les ments d'avui dia) sino per altres reflexions i creences que no hem fan compartir aquesta idea.
Jo estic completament d'acord amb la Laia.
Jo crec en l’existència de l'ànima, i puc creure el que Plató diu que esta formada per tres facultats però no crec que sigui immortal, en l'aspecte de que abans de que estigues en el meu cos, ja havia estat en altres cossos, crec que tothom te una ànima, única per a ell i que desprès de que el nostre cos mori, aquesta seguirà sent la seva ànima, encara que sigui immortal i estigui passejant-se per el món. Potser això no explica perquè alguns tenen més coneixements que altres, però això ja es un altre tema.
Com alguna ja han dit per aquí, no crec en la reencarnació de l'ànima en un altre cos.
Evidentment, Plató va fer que totes les seves teories i tot el que deia tingues una certa relació perquè no es pogués ficar en dubte ningun dels seus raonaments.
No se si m’explica’t, però avui no estic gaire inspirada.
Llúcia 2B
De tant parlar de les rebuscades teories de Plató, a mi se me n'ha ocorregut una tan rebuscada com les seves.
Mentre buscava una falla en els seus raonaments, vaig pensar que si al principi hi havia un cert número d'ànimes, a mesura que ha passat el temps, aquestes han anat passant de cos en cos, i algunes han aconseguit arribar al Món de les Idees, vol dir que cada vegada hi ha menys ànimes atrapades en cossos. Això sembla impossible, perque cada vegada som més.
Quan vaig arribar a aquesta conclusió, vaig cantar victòria pensant que ja havia trobat l'element que ho trenca tot, però poc després em va venir al cap una paranoia, i encara no he trobat res que demostri que no pot ser certa. A veure si aconsegueixo explicarme.
L'altre dia, mentre feiem una rotllana filosòfica (es trovaven a faltar), vam estar discutint si els animals i les plantes ténen ànima o no, i algú va dir que sí, però que les seves ànimes estàn menys desenvolupades. Això em va fer un "click" (la dialèctica funciona), i vaig pensar: i si hi ha una relació entre la teoria de Darwin i la de Plató? No podria ser que a mesura que els micro-organismes es van transformar en organismes més complexos, passant pels simis, fins arribar a l'ésser humà, les ànimes es van anar apropant poc a poc al Món de les Idees? És a dir, que si això fos així, al món sensible hi hauria un nombre d'ànimes que decreixeria suaument, i que estaria format per humans, animals, plantes i insectes, tot allò que té vida. Per tant, per exemple, si una ànima evoluciona suficientment dins d'una planta, potser passarà la seguent vida com un insecte, fins que algun día potser passarà a ser un gos i, finalment, després de moltes vides, arribarà a ser un home. Aquesta teoria pot explicar perque hi ha cada vegada més éssers humans, ja que a mesura que la humanitat creix, va destruint tot el que li envolta. Mentre els món dels homes va devorant el món natural, el nombre d'ànimes es manté equilibrat, perque l'ésser humà es carrega consantment els boscos i els mars, llar de milions d'éssers vius.
Per mi, abans de que l'Home ho desequilibrés tot, el món funcionaba com un ecosistema perfecte, però segons aquesta teoria, això és necessari, ja que per que hi pugui haver més éssers humans, que están més a prop de conéixer les Idees, han de desapareixer altres éssers vius, i això és el que no m'agrada d'aquesta teoria.
No dic que sigui així, pero tampoc ho nego. M'ha semblat una idea interessant perquè por servir com argument per demostrar que no es pot negar les teories de Plató, encara que no sé si ell estaria d'acord ni tampoc el que pensa sobre si els animals i les plantes ténen ànima o no.
P.S: Em sembla que el comentari és massa llarg, però no he pogut explicar més brument una idea tan estranya.
Alex Meyer 2A
Aquí no responc res, mes tinc alguns dubtes sobre les teories de Plató (no en el sentit de no estar-hi d'acord, això ja ho he expressat en comentaris anteriors, sinó que no sé què diu sobre certes coses, perquè no ho haurè entés bé).
Segons Plató, les ànimes cauen tots de cop al món de les coses? O el món sensible rep un influx continu d'ànimes?
Després de què les ànimes hagin tornat al món de les Idees i tornen al seu lloc on poden contemplar tot allò vertader, què passa? Les ànimes es queden allà per sempre? Fan alguna cosa?
Si només estan allà sense fer res, a més a més no són perceptibles de cap manera, com és que Plató afirma que existeixen eternament? En el cas de les Idees ho entenc més, perquè - encara que no estigui d'acord amb les idees de Plató tot i ser tan plausibles com altres teories tan rigorosament argumentades - per Plató les coses imiten o participen de les Idees, llavors són presents tot i que en una altra dimensió de la Realitat. Però les ànimes?
Què passa després de què aconsegueixen ésser completes i troben son lloc en el món intel·ligible?
-Xaali
M’agradaria intervenir per resumir el que dieu i fer alguns comentaris
-Xaali creu que l’ànima és semblant a la ment i per tant és alguna cosa diferent del cos.
D’altra banda creu que cos i ànima s’ajuden mútuament, i per tant que són igual d’important.
Critica la teoria de Plató perquè implica que la veritat és absoluta. Dubto que sigui tant absoluta quan les Idees més importants son el Bé o la Justícia que son concretes purament humans i no objectius.
-Imma diu que està d’acord amb Plató però pensa que l’ànima mor amb el cos. (El que diu és contradictori).
-Nico afirma que creu en la reencarnació com els budistes i la raó que dóna és que és lògic. (que ñes una raó poc clara)
-Amancay diu que està d’acord amb Plató. (però no diu per què)
-Alex Meyer: destaca que tot i semblar paranoies les idees de Plató són coherents.
-Caterina creu que Plató es contradiu perquè si la Justícia i el Bé son Idees, els homes, que són coses, no podríem conèixer-les mai.
-Valery posa èmfasi en la dualitat del cos (desitjos) i l’ànima (seny) que creu que es quelcom natural.
-Calan, com a escèptic i des d’una postura científica no accepta que conèixer sigui recordar.
-Míríam: també creu que científicament no es pot creu ni en l’ànima ni en el món de les idees. Està d’acord amb Imma i Calan.
-Rosana creu que la filosofia platònica es com una creença religiosa que intenta solucionar l’angoixa de la mort. Planteja un dubte: si les ànimes que evolucionen no tornen al món sensible, les que queden deuen ser les pitjors. (veurem que Alex té una altre teoria al respecte)
-Xaali respon a Rosana que la creença en l’ànima no és un refugi religiós, ni una explicació fàcil, ja que segon com és més simple i fàcil ser escèptic.
-Míriam explica que la teoria de Plató és coherent i que seria verdadera si realment existís l’ànima. Fa una pregunta: què passa amb el cos quan una ànima “equilibrada” se’n va al món de les idees? (Cal dir Míriam que segon Plató, el fet que una ànima evolucioni tant que no torni a reencarnar-se passa sempre després de la mort del cos)
-Matías creu que, partint de la idea que existeix cos i ànima, tot el que diu Plató és coherent i a més creu que li recorda altres teories semblants.
-Laia diu que l’ànima és l’essència de la persona i que és un concepte abstracte que metafòricament parla del que som però no és res que existeixi realment.
-Llúcia creu que existeix l’ànima però que es personal i que per tant és mortal. No dona raons.
-Alex proposa una teoria curiosa que ve a justificar la teoria de Plató i a respondre la pregunta de Rosana. Si le splante si els animals tenen ànima i les ànimes evolucionen, llavors moltes ànimes d’animals passen a ser d’humans. Però com que els humans destruïm animals, per això el nombre d’ànimes es manté. (He pensat en 2001: l’evolució de l’home comença quan es mata a algú, fins i tot quan la màquina assassina.)
-Xaali planteja un dubte: què passa amb les ànimes que superen les reencarnacions? On es queden? i que fan? (si ho penses el desig de les ànimes es pensar; el destí etern seria ser pur pensament; Aristòtil dirà que Déu és el ser més perfecte i pur i que és pensament pur per això).
Sembla que tenim dos postures clares: des d’una perspectiva científica no podem estar d’acord amb Plató; des d’una perspectiva filosòfica podem fer un anàlisi per comprendre i buscar la coherència o els punts febles de la seva filosofia.
ALGÚ MÉS S'ANIMA?
Més que dir que l'ànima és semblant a la ment volia dir que la ment formaria part de l'ànima.
Però si les ànimes volen pensar, què pensen? Si tenen davant seu la veritat, en què pensen si han acabat el camí cap el coneixement, no han de dubtar de res, perquè res canvia ni han de saber separar perceptions i conotacions de raó i denotacions? O vol dir que per continuar tenint davant seu la vertadera realitat han de continuar pensant, i és llavors - quan paren de pensar - quan poden tornar a caure al món de les coses (osigui que tenir davant seu aquesta realitat és pensar contínuament)? I poden TORNAR a caure al món de les coses o només hi poden estar un cop?
He tornat a preguntar bàsicament el mateix. Només pregunto perquè no ho sé, en realitat no ho estic plantejant com a punt feble de la teoria de Plató, sinó com a un punt que desconec.
Marc Gràcia 2 A
Jo també estic d'acord amb la Miriam, ja que em costa creure que siguem cos i ànima i l'ànima existeixi, ni tan sols s'ha comprovat científicament.
També penso que moltes persones creients es recolzen en el fet de que existeixi l'ànima.
Llúcia 2B
Pensador jo no crec que l'ànima sigui mortal, es immortal però que neix amb mi i un cop el meu cos mort, la meva ànima segueix passejant per el món.
He llegit la Teoria de l'Alex, i té bastant raó, si les ànimes son immortals com diu Plató i poc a poc van aconseguint la perfecció, l'equilibri entre les seves tres facultats i s'alliberen totalment de la presó del cos humà, poc a poc no quedarien ànimes.
En l'argument de l’immortalitzat de l'ànima, el primer que hem vist avui (el cicle de la vida), tinc dubte sobre que les coses surtin del seu contrari, es poden ficar fàcils exemples d'aquesta teoria, com has explicat Fèlix, però si totes les coses neixen del seu contrari, en el fons no són el contrari i així una mateixa cosa?
Bé doncs, no se si m'explico, però principalment volia aclarir l’idea del comentari anterior.
Que algú em recordi com es feia perquè sortís el meu nom dalt. Gràcies!
Felix tinc una qüestió per fer-te que no entenc del Fedó.
Plató, proposa una teoria sobre la immortalitat de l'ànima, diu que les persones tenim una ànima immortal, però vol saber si els animals i les plantes també ho tenen i per això fa la teoria de que les coses neiexn dels seus contraris i així arriba a la onclusió de que la mort neix la vida ja que de la vida neix el mort, però llavors que? tot ésser viu que mort, torna a reneixer reencarnat? segons tu, en una de les teves activitats de fer una carta al filòsof d'anys anteriors uns alumnes qüestionaven que si tot ésser viu tenia ànima i tal, i que això era el que deia Plató, però tu els vas respondre (suposu que erats tú passante per Plató) els deies que Plató mai habia dit que les plantes i els animals tenien ànima, en tot això, recordo que al principi, el dialeg del Fedó, com ja he dit abans, vol saber si les plantes i els animals també es reencarnen i fa la teoria que he explicat breument, però no sé si arriba a la conclusió de que les plantes i els animals es rencarnen...
M'ho podríes explicar? perque no m'aclaru!!!
Miriam 2nC
Certament, no paro de preguntar-me qué som si no tenim ànima. En realitat, abans de començar qualsevol tipus de comentari, voldria deixar clar, que com han comentat ja alguns dels meus companys, jo tampoc crec que necessàriament tinguem que tenir un ànima, es a dir, no crec que tinguem que creure en cap tipus d'idea, en la qual simplement no hi creiem.
Hem estat parlant durant tots aquests dies a classe, sobre l'existència de l'ànima, les creençes de Plató, les seves teories... Però de totes formes, cap explicació m'ha fet creure en el concepte d'ànima.
Es a dir, potser si fóssim capaços d'apreciar-la, de tocar-la, de fins i tot mesurar-la, creuria (com ja he llegit en el resum del Félix) ja que científicament estraria comprovat que existeix, però com no és així, realment hem costa donar peu a una base sòlida, per a formular el meu argument sobre aquesta.
Crec que naixem sense cap més explicació. No crec com així diu Plató, que hi existeixí algun tipus de reencarnació, per tant, crec que naixem i morim, sense cap repercussió més.
Això si, surgeix el punt de “conèixer és recordar” amb el que estic d'acord, però de totes formes, Plató sovint l'atribueix com a una funció de l'ànima i jo l'atribuïria simplement a una funció del cervell.
Per cert, aquesta visió vol dir que tinguem una visió pessimista de la vida?
Bé, suposo que mes endavant parlarem de més filosófs, que es sustentin en altres teories oi?
Soc la Patricia de 2B!
Ciao!
Però Patricia, els pensaments tampoc les veïem ni les podem tocar ni les sentim ni res d'això... És a dir, no s'han demostrat científicament: això vol dir que no existeixen? Mes em sembla que tots estaríem d'acord amb què sí que existeixen!
A més, (ja sé que m'estic desviant del tema una mica) no creure en la reencarnació no necessàriament una visió pessimista de la vida, pot ser tot el contrari, perquè si un creu en la reencarnació o en què una part de nosaltres continuarà vivint després de la mort del cos no seria extrany que aquesta persona veiés la vida com un camí cap a un altre cosa, un pas cap a una cosa millor, que empetiteix la importància – i, per tant, l'apreciació – de la vida en si. El que vull dir és que – siguem ànima i cos com només cos – creure que tota part de nosaltres desapareixerà pot fer que apreciem més la vida i per tant tinguem una visió més optimista d'ella, perquè li donem més importància.
Desprès d'estudiar a Plató me donat compte de les grans veritats, segons la meva opinió, que planteja.
En relació amb les diferents teorias y mites que explica el filòsof mostra molta coherència i estic dacord amb el mite de la caverna ja que el coneixement que obtenim no és completament pur i tot i que no hi hàgin gaires comprovaions sobre la teoria de la reminiscència i la divisió de l'èsser humà del cos i l'ànima, trobo que son idees lògicas amb coherència i amb bones justificacions.
Carlota Díaz 2B
Igual que altres comentaris que he pogut llegir, jo tampoc estic d'acord amb l'idea que tenia Plató de l'existència de l'ànima.Crec que hi ha cos però que no hi ha cap ànima que sigui mortal i que hagi vingut d'un altre cos.Neixem i morim, però sense cap tipus de prova que hagi de superar cap ànima.
Casualment, avuí he caigut sobre una cançó de Nach que es diu Binomio i m'he quedat flipat veient com s'assemblen algunes coses que diu amb les teories de Plató. Poso el link per si a algú li interessa.
http://es.youtube.com/watch?v=mn2I21Csmis
Parla del món sensible d'una manera força semblant a com ho fa Plató. Diu que els extrems no són bons i que, per tant, els plaers en excès tampoc (parts de l'ànima). També diu "bajo esta cúpula azul", que em fa pensar a com concebia Plató el Món de les Idees i que nosaltres estem atrapats a sota, en un món molt imperfecte. Y "sólo nos creemos lo que vemos" que em recorda al mite de la caverna, a més després diu: "desde la oscuridad más densa, hasta la luz intensa, vivir es elegir, así que piensa" que vol dir més o menys que per poder evolucionar s'ha de pensar, per tant, filosofar (símil de la línia).
La resta de la cançó tracta menys això, però tota la estona parla de binomis, igual que Plató quan parla del cos i l'ànima i quan argumenta que cada cosa neix del seu contrari.
No sé si a algú li interessarà el meu comentari, però feia molt de temps que no escoltava aquesta cançó i m'ha semblat molt curiós perque mai l'havia interpretat així (lógicament).
Alex, m'ha impressionat la teva interpretació de la cançó. Potser Nach no era conscient de aquest simbols platònics perquè de fet ja són símbols de la nostra cultura, que s'han barrejat amb altres (igual que el mateix Plató va agafar-ne alguns d'altres tradicions)
Jo crec que l'ànima es immortal,no puc dir que estic segura perque
evidentment no puc estar-ho però hi ha algo dins meu que fa que ni tan sols m'ho plantegi,sempre que penso en aquest tema dono per suposat que l'ànima es immortal.Mort amb nosaltres però no neix,es reencarna en el cos d'un altre ésser viu,en el moment que la nostre ànima mort passa a formar part d'un nou cos, tenint en compte que cada segon que passa neixen i moren milers de persones.
Per tant pertany al món de les idees per formar part d'un altre cos,així doncs formar la unió que coneixem entre cos i ànima.
romina 2n B
Jo estic d'acord amb l'alex. Per que primer quan comensas a estudiar les idees de plató no tens molt clar si es coherent el que ens vol explicar o no, però entre més coneixes les seves teories tenem cada cop més lógica, és veritat que no podem comprovar cientificament l'existencia de l'anima però llavors que és el que ens dona vida?.
Per una part tot el que ens explica té la seva part lògica però fins que no siguin demostrades seran nomès teories que pots creure o no. Però també penso que si creiem en coses que no veiem com els sentiments, perque no podem creure en l'existencia d'altres vides? en que totes les persones en aquesta vida tenen una funció i quan la aconsegueixen moren?
En realidad aunque alla millones de teorias el alma es aquello que cada uno de nosotros sentimos pero cuesta demasiado aceptar que en verdad existe, miedo quizas de que lo que en verdad vale de nosotros en si es nuestra alma y que nuestro cuerpo es solo un medio de comunicacion con las cosas materiales y con el mundo que nos rodea.
No creo que haya persona que no haya dicho alguna ves las frases: "me duele el alma", "te quiero con toda mi alma" etc.. y es que yo creo que es ahi donde estan todos los sentimientos y que desgraciadamente solo se siente con claridad cuando sentimos en algun momento esos sentimientos.
Definitivamente el alma somos nosotros y no se por que cuesta tanto de admitir si se pueden aser muchas mas cosas con el alma que con el cuerpo..
Vanessa Muñoz 2º b
Respecte a l’existència de l’ànima, no crec que sigui possible ja que és intangible, per tant no ho podem percebre pels sentits. Per mi les demostracions que dona Plató no són fiables, destacant la teoria de la reminiscència, perquè una persona a partir del seu propi raonament i el guiament de les preguntes que algú li doni, arribarà a comprendre allò que la persona que li pregunta vol. Amb això doncs, volia demostrar que nosaltres no recordem sinó que aprenem.
Laura Porras 2C
Jo personalment mai he cregut del tot que tinguèssim ànima, pero en cas de que fos cert, penso que l'ànima neix i mort junt amb el cos, perquè des del meu punt de vista són dues coses que van unides, que es necessiten l'una a l'altre.
la part bona o la part dolenta de nosaltres no crec que depengui o de l'ànima o del cos, sinó són accions nostres que ens surten innates, en depén de quines situacions estiguem sotmesos.
Natàlia Iranzo
Qüestionar-me l'existència de l'ànima em produeix un sentiment d'incertesa ja que si en mi existeix una ànima no crec que aquesta es basi en la teorias de Plató. Estic del tot segura que la meva ànima ha nascut amb i viurà amb mi fins el dia que jo mori, i llavors ella s'esvanirà cap al no-res. Aquest no-res es un món que no és món, és un món intel·ligible que ningú coneix i físicament parlant no existeix.
Si la meva ànima fos la rencarnació d'una altre, no crec que el procés de coneixement (basant-me en la teoria de coneixer es recordar) fos tan etern, ja que si la meva ànima prové d'altres cossos on ja ha pogut aprendre, jo podria tindria un nivell de coneixemnt més assolit que l'altre cos, i això de moment no ho crec, perquè encara em queda molt aprendre. A demés si em plantejo que els contraris neixen l'un de l'altre, allò que neix, després mort, doncs d'allò que no neix i no mort, doncs no existeix. No vull dir que no existeixi l'anima, però si que aquesta no es immortal. No sé exactament si és ànima o què és, però dins de cada un de nosaltres resideix una presència, que ens fa únics i idèntics a nosaltres mateixos; la nostra essència.
La teoria dualista anima-cos de plató crec que està molt ben pensada però no acabo d’estar d’acord amb ell.
Segons Plató les animes busquen el Bé, la Justícia i la Bellesa per arribar a la felicitat i així no tenir que tornar un altre cop a reencarnar-se en un altre cos, però que passaria si totes les animes assolissin la felicitat i no tinguessin que tornar-se a reencarnar-se? Que passaria amb el cos de totes les persones que segueixen neixen? No tindrien anima? Si segons Plató l’esser humà es divideix en anima i cos i ens faltes l’anima ja no seriem essers humans, que seriem?
També estic d’acord amb el que diu la Caterina, de que segons la teoria de les Idees, mai les coses poden arribar a ser les Idees sinó que les imiten i participen d’elles. Si no podrem mai arribar a fer el Bé ni a fer Justícia mai podrem arribar a la Felicitat per tant l’anima mai podrà aconseguir el seu objectiu i haurà de seguir-se reencarnant.
Després de fer una lectura acurada del text he arribat a pensar que puc defensar la postura de Plató pel que això em fa dir que crec en una ànima que és eterna, una ànima inmortal que resideix en un cos.
Per tant ànima i cos estan units. Però no tenen una simbiosi, és a dir, no són necessàries l'una de l'altra estrictament, ja que quan el cos mor, l'ànima no ho fa, sino que ha de canviar d'espai i posteriorment de cos.
L'ànima pot continuar levitant quan aconsegueix la purificació, i per tant ja no necessita de cap cos.
Elisabet Roca 2batx.C
No se exactament si exiteix o no l´anima, no totes les explicacions que fa Plató em comvencen, pero una cosa que explica em fa reflexionar molt y es allò de la justicia. Diu que una persona es justa quant les seves parts de l´ànima:concupiscible, fortalessa i la prudencia. Una persona que tingui aquestes tres part equilibrades, serà una persona que es pot controlar así mateixa, que té autocontrol i poder per a no deixarse anar per els nervis o per ser masa tranquil, per els excesos, o per no pensar o pensar masa... Controlar aquestes tres parts es dificilíssim, poques persones ho aconseguiran, pero si algu ho aconsegueix, jo penso, que arrivarà a un estat de persona equilibrada, de persona perfecta, de persona justa.
David Luque 2n Batx. C
En quan a entendre que l’ànima és la font de la vida per un cos, no acabo d’estar segura.
Perquè el cos pot tenir l’ànima, però la seva font de viure és més material, com la nutrició, el creixement, etc.
El cos viu de l’ànima en quant als conceptes de coneixement, de tendències espirituals (el bé, el mal).
Per tant l’ànima no és la font de vida del cos.
Elisabet Roca 2batx.C
Allò que tinc molt clar és que dintre de nosaltres hi ha alguna cosa, mai podria arribar a pensar que només som un simple cos.
Sempre he pensat que es impossible que dintre de nosaltres no hi hagi res.
Ara bé, no se si puc anomenar a allò que porto dintre, ànima i tampoc se si creure que la meva ànima ha estat de passeig parant-se en altres cossos i deixant-los quan la existència d’aquests s’acaba.
Les meves conclusions, per tant són, que crec evidentment en l’existència del cos, però que no sabria pas com dir-li a allò que forma part de mi i que mai podria explicar amb certesa el que és.
Tendim al Bé si no estem dominats per la pitjor part de nosaltres?
Aquesta qüestió del bé i el mal, de si tendim al bé quan estem dominats per la part "millor" de nosaltres o si tendim al mal quan estem dominats per la part "pitjor" de nosaltres no crec que sigui una qüestió interna estrictament, de l’ànima.
És una qüestió que crec que varia depenent del món que ens envolta i de cada persona. Tenint en conte això podem tenir una perspectiva del bé i el mal diferent.
I per exemple: el que per un grup social està bé, per un altre pot ser que no ho estigui.
I en cap dels dos casos podriem dir que esta malament, ja que això depèn del ambient que t'envolta.
I bé, si l’ànima no distingeix per grups socials sempre hauria de tenir el mateix concepte de bé, no?
Per tant, si l’ànima és considera eterna i el concepte de bé i mal pot variar en el temps, ella no participa del seu concepte.
Elisabet Roca 2batx.C
La primera impresió que vaig tenir de Plató quan deia que estavem formats per l'ànima i el cos, va ser que estava totament d'acord amb ell. Però llavors, va ser quan va aparèixer la concepció de que la primera, és a dir, l'ànima era imortal i per tant venia ja d'uns altres cossos i després de la mort material aquesta seguiría el seu camí fins trobar l'equilibri i arribar al món de les Idees, vaig pensar que això ja era massa per mi.
Sempre he cregut, i segueixo creient que l'ànima (l'esència de mi mateixa),neix juntament amb el cos i mor igual que a nascut. L'ànima d'una persona són els seus coneixements, els seus sentiments, la seva personalitat, el seu caràcter,... tot allò que és troba dins la nostra ment. I esclar que són intangibles! Però, no entenc perquè hem de pensar que seguirà viva després de la mort del nostre cos.
Com bé vam dir un dia a classe, si jo hem cambies la ment amb la d'una altra persona, ja no seria jo (perquè no tinc el que a mi em caracteritza).
En conclusió, crec que són dos coses separades però que aquestes en conjunt ens creen a cada un de nosaltres i ens defineixen en la nostra totalitat.
Anna Rosell
2batx-c
No crec que existeixi cap mena d'ànima lligada al nostre cos, tot això em sona a conte.
El que realment penso és que Plató era un magnífic pensador que feia pensar molt a la gent, perquè exposaba unes idees que dites per un altre serien tonteries o alucinacions, però ell sabia defensar-les i argumentar-les com ningú.
Mentres llegia el Fedó vaig adonar-me que Plató utilitza a personatges molt diferents per representar les seves idees.
Sócrates, el portador de les idees de Plató, és molt més hàbil i intel.ligent que Cebes i Símmies; per tant quan llegeixes el Fedó et dona la sensació que les teories Platóniques són veritat, però el que realment passa es que els altres dos personatges no saben argumentar tant bé.
Mai s'ha pogut demostrar res sobre la teoria de cos i ànima de Plató.
Crec que es important entendre que si s'estudia a Plató és perquè les seves idees destacaben molt en la seva època, no perquè el que deia fos veritat.
Publica un comentari a l'entrada