Una amiga filòsofa diu que reivindica el concepte d'ànima perquè en el món actual hem perdut de vista un aspecte de l'ésser humà que s'explicava molt bé amb aquesta paraula. No som només numeros, clients, consumidors, animals que sacien els seus instints, ni tampoc éssers amb traumes psicològics amb els que ens expliquem tots els nostres defectes. Som una ànima o esperit, diu Plató, i ella és el que ens dona la llibertat d'actuar, la tranquilitat, la identitat i la esperança en un món més enllà del material. ¿Què en penseu?¿El concepte ànima es refereix a alguna cosa que no s'explica amb altres conceptes com ment, intel·ligència, consciència?¿Son el mateix? ¿De què pot servir avui en dia parlar de l'ànima?
dimecres, d’octubre 21, 2009
L'ÀNIMA
Una amiga filòsofa diu que reivindica el concepte d'ànima perquè en el món actual hem perdut de vista un aspecte de l'ésser humà que s'explicava molt bé amb aquesta paraula. No som només numeros, clients, consumidors, animals que sacien els seus instints, ni tampoc éssers amb traumes psicològics amb els que ens expliquem tots els nostres defectes. Som una ànima o esperit, diu Plató, i ella és el que ens dona la llibertat d'actuar, la tranquilitat, la identitat i la esperança en un món més enllà del material. ¿Què en penseu?¿El concepte ànima es refereix a alguna cosa que no s'explica amb altres conceptes com ment, intel·ligència, consciència?¿Son el mateix? ¿De què pot servir avui en dia parlar de l'ànima?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
18 comentaris:
per mi l'anima es el que diu Plató, val mes que les coses materials.
l'anima es una cosa inexplicable
crec que en la societat d'avui en dia no es molt important parlar de l'anima, ya que si parlen del concepte de l'anima con diu Plato, avui en dia no serveix de res, perque en general el que mes importa son les coses materials.
Jo crec en l'ànima, i per tant estic d'acord amb Plató en aquest sentit, som més que cos i ment, si bé, la meva idea d'ànima és diferent a la de Plató.
Per Plató l'ànima és allò inmortal que fa curses al Món intel·ligible intentant arribar a la idea del Bé. Per mi l'ànima ni és inmortal (perquè fora del nostre cos, fora d'una vida, no té cap sentit la seva existència), ni aporta coneixements tal i com Plató ho entenia. Per mi, l'únic coneixement innat, i depén del dia tampoc ho crec, són els sentiments. Ens poden enseñar que es una taula, i podem apendre la funció i els trets generals del seu disseny, però ens poden enseñar a estimar? Jo crec que no, ni que tampoc fa falta, perquè ja en sabem. És innat.
Per mi l'ànima és això, el sentit més abstracte de la vida, el menys material, els sentiments, allò que ens diferencia dels animals i, obviament, crec que "parlar d'ànima, avui en dia, és més que necesari".
Per altra banda, sempre he pensat que una diferencia abismal entre humans i animals -deixant de banda la raó i la cultura-, és que els animals simplement poden sobreviure i nosaltres tenim l'opció de viure. És a dir (i això mai me atrevit a definir-ho com innat, cultural o conseqüencia de l'educació), tot ésser humà, per viure (que no sobreviure), ha de tenir una motivació per fer-ho, allò que suposa la seva evasió i trobança amb ell mateix. Per mi és la literatura, pel meu pare la música i la filosofia, per la meva mare el coneixement de la psique humana, i per cadascú una cosa diferent. No dic que visquem per això, perque l'art de les lletres no conforma tota la meva vida, simplement afirmo que és necessaria una motivació "privada", més enllà del material, que li aporti a la vida un sentit ple. "El vivir en sustitución del sobre llevar la vida", per entendrens. No sé si te gaire sentit, perquè com m'agrada la idea mai me esforçat en buscar-li "peròs", però, d'alguna manera, aquesta hipòtesi també la relacionaria amb l'ànima i, a partir d'aquí, és fàcilment deductible que, per mi, l'ànima és allò que fa de la societat humana una societat pacífica i feliç, perque quan la nostra vida té sentit, resulta més fàcil fer les coses bé; davant d'una societat violenta, i sense interés per gairebé res, que resulta semianimal.
No sé quin filósof era que deia: "sólo deben dársele órdenes al que no sabe obedecerse a sí mismo". L'ànima dicta el que em de fer i ho fa amb una molt alta probabilitat d'acert.
I no sé si he respòs a la pregunta del "filoblog", però m'ha resultat bo d'escriure.
(Iris Borda, 2Btx B)
Justament pel fet de què la nostra societat (com a conjunt general, és clar) sembla haver-se mentalitzat de què són les coses materials les que importen, resulta molt més neccessari parlar d'ànima avui dia que mai abans!
Avui que parlem tant de progrés, de millorar la qualitat de vida, ... fins i tot de l'adquisició de béns, com podríem ignorar el font dels desitjos que inciten la lluita per aquestes coses?
Que la gent cregui en l'ànima o no, que li posi un nom o un altre, trobo quasi innegable que hi ha d'haver una part immaterial de nosaltres que ens mou, més enllà dels atributs biològics i els instints, i per suposat més enllà de les coses materials que a vegades sembla que ens arriben a poseïr; al cap i a la fi, d'on ha sorgit la inspiració per crear alguna cosa? D'on la imaginació per millorar-la? Mirant al nostre voltant, veïem que les coses no s'han creat purament de necessitat.
Avui dia pot servir-nos parlar d'ànima per les mateixes raons pel que sempre ha servit: per buscar-li sentit a la vida, per desenvolupar el pensament, etc. I a més a més, per recordar-nos que fora de les cadenes metàl·liques amb què ens subjectem i la pintura amb què ens guarnim, estem fets d'alguna cosa més apart d'un frívol cos amb funcions vitals. No som robots!
PD- Ja sé que ja no soc alumna teva Fèlix, però anava llegint i no em podia resistir! XD Apa vagi bé, filosofeu molt que vaig a estudiar mates ;)
Jo crec que lànima existeix de tal forma que ningú no sap mai el que és. Però jo no estic del tot segura que l'anima sigui inmortal i vagui de cos en cos, sinó que l'anima és una idea que ens transmet una mica de coneixement i ens ajuda a l'hora d'entendre les coses, però tot i així no es pot verificar que sigui immortal, i per tant també pot ser mortal. De totes formes tot allò que aprenem no crec que en ho proporcioni l'ànima com diu Plató, que nosaltres no aprenem, sinó que recordem. Jo crec que una mica de cada cosa, que parenem alhora que recordem i així es barregen les dues idees, la d'apranentatge i la de recordar.
Jo no crec en el concepte d'ànima com una mena de corrent d'aire, és a dir, transparent, inamaterial, immortal, etc. Crec que hi ha una part de nosaltres (personal i intransferible!), m'atreviria a dir que per dins del nostre cos o ment, que forma part de la nostra essència més pura. M'explico; els humans tenim alguna cosa més que un cos i una ment que ens permet raonar i que ens diferencia de la resta d'animals i coses, una part "original" que sempre marca d'alguna forma les nostres decisions i comportaments, encara que molts cops no el suficient. Per què? El meu concepte d'ànima personal consisteix en què la diferència entre tots nosaltres és precisament aquesta;l'ànima, però tinc la sensació de què cada cop ens assemblem més uns als altres i això, només ho sé explicar justificant que cada cop més, deixem la nostra "ànima" més apartada i ens anem convertint en uns èssers més comuns entre nosaltres, menys purs, menys originals, influïts per la societat i per "allò que s'ha de fer" o "allò que la gent espera de tu" en comptes d'"escoltar" el que la nostra ànima sent i necessita fer.
benvinguda xaali, sempre que vulguis escriu aqui les teves opinions!!
i per a tots: a més de dir el que penseu, podríeu fer referència al que diuen els altres (amb que esteu d'acord, amb que no, que no enteneu, etc...)
Doncs, jo crec que en l'època de Plató estàven molt bé els seus raonaments sobre l'anima, ja que gairebé no tenien coneixement de ciència (genètica),i havien de donar l'explicació d'allò que no és el cos. A més a més, aquesta explicació també tenia "l'utilitat" ( i la té per algunes persones) de calmar a la gent i esperançar-la de que després de la mort existia un més enllà on l'ànima anava viatjant de cos en cos fins arribar a l'equilibri. ( I així fins arribar al món de les idees).
Tot i que aquest concepte d'ànima de Plató no m'agradi per la seva inversenblança, tampoc puc asegurar-ne un altre, ja que no ho sé. Per una part crec que genètica ho explica, però per una altra banda encara queden petits detalls inexplicables per la ciència. Com per exemple fins a quin punt dominem els nostres actes? és per aquest motiu que no sé si existeix alguna cosa més que la ment i el cos, que pugui explicar-ho.
Amb moltes coses de les que diu Plató sobre l'anima coincideixo amb ell i comparteixo la seva opinió.Està clar que val més que les coses materials ja que és inexplicable i imposible definir el concepte d'ànima. L'ànima és com les coses abstractes, que no les podem veure pero si sentir-la nosaltres mateixos, perquè sense ànima no tindriem vida. Pel que ens diu Plató, de que l'ànima és inmortal no sabria que dir si estic d'acord o no, pero no crec que existeixi un món de les idees i que les ànimes simplement recorden quan ja fa temps que havien après tots aquells coneixements. No puc negar aixó que afirma Plató, està clar, però crec que cadascú té la seva ànima i que quan ens morim...que pasa amb la nostra pròpia ànima? on va a parar?
Jo segueixo sense creure en l'existencia de l'anima. No crec que quan ens morim la nostra anima vagi cap a l'Hades on alla depenent si hem sigut bons o dolents en la nostra vida va a un lloc millor o a un lloc pitjor. Tampoc crec en allo que Plato diu de coneixer es recordar, ja que si no hi ha una anima no hi ha res que recordi coses de l'altre vida, a mi em sembla absurd pero nomes es el meu punt de vista.
Crec que l'ànima si que existeix, no com diu Platò, pero si d'una manera que fa que estigui dintre el nostre cos, no la veiem, no la sentim ni la notem pero dintre del nostre cos, hi ha un que, que fa que siguem sensibles a certes coses i que desconeixem. No estic d'acord amb la senyoreta Aura quan diu que cada vegada ens assamblem més, tothom es totalment diferent per dintre, una altre cosa es l'aparencia que cada un tingui de certa persona.
Jo crec, que l'ànima pot existir, dic pot ja que es una cosa que no es pot veure, ni tocar, ni olorar ni res, llavors com no es pot fer ninguna de aquestes coses no hi ha ninguna persona al món que pugui afirmar o negar que existeix l'ànima. I per la pregunta, sobre de que serveix perlar de l'ànima, crec que serveix per reflexionar sobre altres coses pero que si existeixen del cert, pero parlar de l'ànima crec que no serveix de gaire.
Javier Sanz Sola
Jo crec que l'ànima és una de les creacions que els humans hem ideat per englobar i relacionar tot allò que pels nostres sentits no poden percebre, ja que la humanitat durant tota la història ha necessitat, explicar-se totes les coses que escapaven al seu enteniment, o refugiar-se en elles. Com per exemple, la religió, el món de les idees, etc.
Ara amb les teories científiques i la modernitat, la gent no té la necessitat de rècorrer a aquestes creacions, per lo que aquests termes queden cada vegada més en desús.
Crec en el concepte d'ànima tot i que es quelcom que no te explicació, que no podem demostrar la seva existència. Pel contrari no crec en el que diu Plató del món dual, i tampoc crec que apendre sigui recordar, cada individu te la seva propia ànima i quan el cos mor l'ànima mor amb ell, per lo tant, des del meu punt de vista l'ànima no es inmortal.
Jo considero que l'ànima si que existeix, no de la mateixa manera que Plató esclar, no crec en la teoria de la reminiscència,però per a mi hi ha algo dintre de cada persona, allò que veritablement ens fa diferents a tots. Alguns pensaran que es més evident la diferència física entre els humans, però si més no, tots estem dotats en unes proporcions mes o menys significatives del mateix. Per sostenir el que acabo de dir, faig referència a que tothom neix per a seguir un model imposat per la natura, encara que per desgràcia hi ha gent que pateix algunes modificacions genètiques.
En canvi, pel que fa la ànima, és algo que no es pot comparar en igualtat a una altra, no tenim un prototip d'ànima, sinò que cadascú té la seva pròpia, i ningú vol tenir la d'una altra.
Per això jo crec que l'ànima si que existeix, i que no n'hi ha cap d'igual i gràcies a això cada persona poseeix unes qualitats inigualables per a cap ésser. Podran ser semblants però mai iguals.
Jo estic d'acord amb Plató en allò que diu que quan el cos mor, la nostra ànima segueix viva, és a dir que és inmortal.
Encara que en aquella època no hi haguèssin avenços científics, penso que aixó no té res a veure.
Els avenços científics d'avui dia no han pogut demostrar que l'ànima no existeix aleshores podem dir que creure-hi o no és bastant personal.
Jo penso que no pot acabar-se tot de la manera que la ciència ho diu: morir i res més. Encara que jo recolço bastant la ciència...en aspectes con aquest crec que existeix l'ànima, o alguna cosa en nosaltres, que al morir el nostre cos...continua com en un altra vida.
A diferència de Plató crec que l'ànima és única per cada cos i no va viatjant de cos a cos.
Crec que l'ànima és única per a cada persona i no és la intell·ligència ni coses racionals ja que no la podem analitzar.
Tot i això, penso que és el que ens mou a ser com som, a sentir com sentim, a actuar com actuem, a ser únics en aquest món. Podem satisfer la nostra ànima mitjançant la música, la lectura, la meditació o la pau interior.
Avui en dia, té sentit parlar de l'ànima en la mesura que ens serveix per parar de la velocitat en la que vivim i aprendre a gaudir de les petites coses per enriquir l'ànima.
Definir l'ànima pot arribar a ser molt difícil, ja que hi ha diverses visions, i pot arribar a ser inesplicable.
Per mi l'ànima és, com diu Plató, el que dóna vida als nostres cosos, i que sense ella nosaltres seriem simples objectes. Però no estic del tot d'acord amb Plató en el fet que l'ànima és inmortal, per mi l'ànima neix i mort amb cada cos, per tant cadascú de nosaltres té una ànima diferent, que va aprenet en el transcurs de les nostres vides, i això és el que fa que ens diferenciem els uns dels altres.
Penso que l'ànima és el JO, el conjunt de totes les sensacions, sentiments, desitjos, etc. És la part que ens fa viure. Sense ànima no seríem res, ja que no podríem gaudir de res; no podríem pensar.
Publica un comentari a l'entrada