Una de les qüestions de la filosofia moderna és la recerca de criteris de fiabilitat per saber distinguir els coneixements vertaders dels falsos. Descartes proposa des del seu racionalisme el criteri de l'EVIDÈNCIA: quna un coneixement es presenta a la meva ment de manera clara i distinta és vertader (i recordem que ho és perquè Déu m'ha donat aquest criteri). Hume, des del seu empirisme, proposa el principi de còpia: intentar examinar si el coneixement prové d'alguna experiència concreta personal o si és un barreja d'experiències que la meva imaginació ha format.Ambdós tenen dificultats: com puc saber que la meva evidència és evident? Com puc confiar en la meva memòria per recordar les experiències passades?
Quins criteris fem servir quan volem saber si un coneixement és cert? Tenim diferents criteris depenent dels tipus de "veritats"? Quins són els tipus de veritats i els criteris que feu servir?
43 comentaris:
Els criteris per escollir alló que es vertader o fals que crec que utilitzo són:
-veure que és probable el fet o teoria.
-comprovar la teoria o el fet amb altres (verificar-ho).
-aplicar el raonament personal per a cada tipus de explicació.
Per a cada tipus de "veritats" crec que s'utilitzen els mateixos criteris o almenys així s'hauria de fer.
jo crec que els criteris a seguir per poder arrribar a diferenciar allò vertader d'allò fals consisteix en:
en primer lloc, analitzar personalment la idea,posteriorment comparar-la amb la dels altres, seguidament verificar-la i finlament triar-ne aquella correcte
Quant "al tipus de veritats", penso que hi ha diferents mètodes per arribar a concretar la veritat, pero aquests criteris han de segueir sempre un ordre establert, i si es dubte en algun d'aquests passos, llavors la questió pot ser falsa.
Penso que els criteris a seguir per saber si alguna cosa es vertadera o falsa són:
-analitzar si es bo per tu mateix i si les impressions que arriben a la teva ment són agradables o no.
-analitzar si causen algun efecte en altres persones i de quina manera.
-Analitzar i comprar com et sentiries tu mateix i els que et rodeixen si no hagués passat aquest fet en qüestió.
S'haurien d'analitzar*(procès d'investigació per arribar a conclusions)* i veure totes les repercusions que pot causar.
Per a mi per saber si una cosa es vertadera o no és a partir de l'experiència. Una cosa que mai has vist no pots dir que és vertadera però tampoc pots dir que és falsa i, per saber que és has d'haver presenciat allò que és vertader o fals. Les experiències es poden saber a traves dels sentits però, els sentits no sempre del tot correctes ja que ens podem enganyar fàcilment, com per exemple fen magia, a traves de veure tot el rato el truc de màgia, si no y'ho expliquen mai sabràs com ho està fent.
Jo als tres comentaris anteriors als meus voldria dir que s'obliden dels sentits, perquè per saber si alguna cosa es vertadera o falsa em de comprovar-ho amb els sentits encara que aquests ens enganyen en moltes ocasions.
Per saber si un coneixement és vertader o fals primer has d'analitzar-ho mitjançant el teu criteri personal, després comparar-ho amb altres teories o criteris (ja que totes poden tenir la seva part de veritat), i finalment extreure les teves conclusions que seràn les que per a tu son més exactes amb la realitat. També vull dir que estic d'acord amb el que diu el Joey, amb lo dels sentits, perquè aquests són una gran ajuda per a distingir el que és real del que no, encara que a vegades ens facin dubtar, i quan dubtes és perque no estàs del tot segur.
No estic d'acord amb el que diu la Yolanda, perquè una cosa que sigui bona o dolenta per a un mateix no té cap relació amb que sigui vertadera o no. Per exemple: Si veus una taula, en teoria aquesta no et transmet ni res bo ni res dolent, per tant, que passa que és una cosa falsa? Perque la taula no et transmet cap impressió, ni bona ni dolenta, a la teva ment.
O potser és que no ho he entés del tot bé...
Jo per saber si una cosa es vertadera utilitzo la meva experiència com diu Hume; per exemple una cosa que mai has vist no es pot saber si realment existeix, si es falsa o vertadera, pero si has experimentat alguna cosa si que ho pots saber.
per a poder distingir les coses vertaderes de les falces crec que utilitzo el metode de l'experiencia. és a dir, si jo mai he vist alguna cosa no podré saber del cert si es vertadera o falsa, en canvi quan ja l'has vist alguna vegada pots dir que es verdadera.
Per altra banda,caldria fixar-nos bé en tot perquè més d'una vegada la nostre ment ens pot fer il.lusions òptiques i veure coses que són falses
No crec que el que diu la Yolanda de que em d'analitzar si es bo per un mateix i si les impressions son bones ja que tant sigui falsa o vertadera una idea no ha d'estar reflectida en el que un pensa.
Per saber si un fet es verteder o no, el que faig s'assemla més al criteri de Hume que al de Descartes, bàsicament perquè no crec en l'existència de "Déu" i crec en el que veig, en el que puc experimentar i en el que sento.
Doncs, per decidirme sobre la veracitat d'un fet reflexiono sobre el que sento, experimento i veig sobre d'aquest i a partir d'això decideixo si es fals o veritat.
Crec que per saber si algun coneixement que tenim és verdader o no, primer de tot haurien d' analitzar-lo seguint uns criteris, com:
Saber d' on prové aquell coneixement, si prové un font fiable per nosaltres o simplement és un coneixement general.
Si prové d' una font fiable és més fàcil determinar si es verdader o no, ja que podrem confiar i reconèixer com verdader el coneixement.
En canvi si no prové d' una font fiable, serà molt més difícil determinar si és verdader o fals, hauríem de raonar basant-nos en tots els coneixements adquirits per determinar-ho.
També si una gran majoria creu que aquell coneixement és verdader, el més possible és que ho sigui.
Per últim, hem de recordar les experiències viscudes (si es tenen) per saber-ho, ja que si tenim un coneixement previ de la situació, ens serà més fàcil determinar-ho, i es clar, és més fàcil si es coneix el context en que es produeix allò.
Alejandra Q.L
Jo també crec que els criteris per escollir alló que es vertader o fals són més o menys els que ha mencionat en Gaugeric, però no estic d'acord en que utilitzem els matexos criteris per cada veritat. Ja que depen molt de la gent la qual t'ho digui, és a dir, no ho creuràs de la mateixa manera una teoria que t'expliqui un científic amb una explicada per alguna persona sense estudis. O sense anar més lluny, no és el mateix una veritat dita per un amic, per molt esbojarrada que sembli, que una dita per una persona amb la que no et portes bé.
El criteri que utilitzo per saber si alguna cosa és certa o falsa és, sobretot, comparar-la amb un fet anterior. D'aquesta manera si anteriorment, vaig anal·litzar aquesta idea i va resultar ser una idea vertadera o bé falsa això em servirà d'eina per saber si ara algo és cert o fals. Així doncs, com Hume em baso en l'experiència encara que crec que no podem saber realment si alguna cosa es vertadera realment.
Jo crec que en un principi hauria de creure tot allò que em diuen, i a partir d'aquí, anar analitzant si és possible que això que m'han dit sigui real. Si no em convenç, m'haurien d'argumentar bé per tal de que jo ho pugui entendre bé i arribar a la conclusió de que allò que m'han dit és veritat; aquest és el procés que crec que hauria de fer, però personalment només em crec els fets que he pogut percebre en primera persona i tenir experiència.
No estic d'acord amb la Neus quan diu que no és el mateix una veritat dita per un amic, per molt esbojarrada que sembli, que una dita per una persona amb la que no et portes bé, ja que si un amic amb el que et protes molt bé i tho passes bé t'ha enganyat alguna vegada no te'l creuràs tant com a una persona que mai t'hagi enganyat, ni a tu ni a una altra persona, encara que no hi tinguis tanta relació. (No et pensis que a tu no et crec, eh Neus!)
Jo estic d'acord amb el que diu l'Alejandra Q. crec que hauriem d'esbrinar d'on prové la informació per determinar si allò és o no és vertader.
Però en el que no estic d'acord és en el que diu que si una majoria pensa que quelcom és cert, segurament ho serà; perquè el grup pot haver estat enganyat i per tant pensar que és vertader allò que no ho és.
En la meva opinió els criteris per escollir alló que és vertader o fals crec que són:
-tenir una prova clara de que es pugui verificar si és vertader o no.
-tenir una raonable opinió del que és per tu la veracitat i la falsetat.
-fer les teves conclusions i aplicar-les en els fets.
Considero que en cada tipus de veritat s'utilitzen més o menys aquests criteris perquè realment per saber si és cert necessites proves per sentir-te bé a tu mateix.
Finalment no estic gens d'acord amb el que diu la Yolanda: analitzar si es bo per tu mateix i si les impressions que arriben a la teva ment són agradables o no, simplement perquè hi ha veritats que no ens agraden gens però és la pura realitat i s'ha d'acceptar vulguis o no.
Jo estic d'acord amb la idea de Hume de què podem saber si una cosa es veritat a travès de l'experiència, quan ho has viscut o ho has vist per tu mateix pots saber que és cert, pero si mai ho has vist per tu mateix, no et pots creure al 100% qualsevol cosa que et digui una persona, encara que per ell sigui del tot certa. També penso que quan tenim una idea vertadera, de totes maneres l'hem de comparar amb la d'altres persones per veure si realment és com pensaves, és a dir, si molta gent mitjançant l'experiència ha arribat a la mateixa conclusió podem dir que allò és vertader.
En quant al comentari de la Yolanda, no estic d'acord en que una cosa vertadera depen del que et faci sentir, si és agradable o no, perque una idea falsa et por fer molt feliç o una cosa per molt que no t'agradi pot ser vertadera, per exemple, si suspens un examen, et pot disgustar a tu i els que t'envolten,pero això no vol dir que sigui fals i no ho pots evitar.
Per saber si alguna cosa es vertadera o falsa, crec que primer hem "d'inventar-nos" un significat de "vertader" o "fals". Desprès d'haver-nos inventat aquest significat, nosaltres mateixos podem dir que es vertader i que no. Perquè jo sóc una mica partidari del esceptisisme, però en la part de que no podem saber si els altres èssers pensants són reals o no. Si no se si els altres són reals, no hem puc fiar d'aquells ni tan sols guiar-me del que diuen. A vegades si, però nomès per conveniència, com són els estudis. No puc pasar-me la vida estudiant tot i corroborant les teories que ja existeixen, sinò que faig expepcions i m'he les crec per que si.
Bé, però també hem de seguir alguns passos per saber que alguna cosa es vertadera, tampoc podem dir que això es vertader perquè jo ho dic i s'ha acabat. Hem d'analitzar el contingut, veure si pot coinsidir amb el nostre significat de veritat, experimentar-lo, sentir-lo i, finalment, creure en aquella cosa, o no.
Per exemple, déu.
Què es déu? es una cosa tot poderosa, infinita, piadosa, etc. Tots els significats que he pogut recollir. Coincideix amb el meu significat de veritat? Si, és una cosa que té totes les característiques per existir i ser real, ha inventat el món i la vida! Però tinc que seguir, aquest camí todavia no s'aclara del tot, he d'experimentar amb ell. (...) Ho he intentat, però no hem fa cas, no he pogut experimentar amb ell, i no sento res. He seguit probant a veure si potser era la hora, però no, no he sentit res ni he pogut comunicar amb ell. Serà que no existeix, o almenys per a mi, no.
Tot i que la Moni no hi estigui d'acord amb el que he dit si que em dona la rao dient que "i un amic amb el que et portes molt bé i tho passes bé t'ha enganyat alguna vegada no te'l creuràs tant com a una persona que mai t'hagi enganyat, ni a tu ni a una altra persona, encara que no hi tinguis tanta relació." Ja que dient això està contrastant que no et creus de la mateixa manera a tothom, ha d'haver-hi un "previ" per creure't o no a la persona la qual t'està dient la veritat (o la mentida), basant-te d'aquesta manera amb l'experiència, com Hume.
En la meva opinio el que diu la neus te raó ja que un cop tan donat la esquena un persona, o podria tornar a fer en cualsevol moment, però jo penso que tambe s'ha de donar altres oportunitats.
-Penso que per diferenciar alló que es verdader de el que es fals, tot be avans d'unes premises on et passen diferents coses, i et porten a un tipos de conclució. I apartir d'aquestes tu decidiras el que vols fer.
Per a mi els criteris per demostrar el que és vertader i el que és fals depèn de cadascú, per a mi és pensar en el que volem saber si es cert o no, informar-me el màxim possible sobre aquesta cosa, fer una valoració lògica i veu-re finalment si és cert o fals i raonar el perquè d'això, treient conclusions.
Estic d'acord amb la reflexió que fa el Dani Egea sobre la subjectivitat de la veritat o la mentida. Com ell diu la veritat o la mentida depenen de cadascú. Pot ser que un fet per a una persona resulti fals i per unaltre sigui cert. Com pot ser això? això indica que la veritat o la mentida és un tema molt subjectiu. Encara que existeixin molts criteris, molt raonables, per descobrir si alguna cosa és certa o no, sempre cadascú tindrà la seva veritat.
Com a persones, tenim molts tipus de coneixements, tant creats per nosaltres per coses que veiem o creiem, com coses que ens expliquen, que sentim, etc., i no podem valorar cadascún d'ells per igual. El més lògic potser és intentar recordad d'on provenen, a vegades tens imatges, d'altres flaixos, i d'altres no ho saps. En el cas que no recordes res et quedes amb l'intriga de saber si és veritat o producte de la teva imaginació. En els altres casos, al recordar-lo, tindras la prova de la seva existència.
Quant a l'opinió de la Maria Serrano, jo no estic del tot d'acord ja que crec que totes les idees o impressions que es recorden no són del tot veritables ja que la nostra memòria no sempre pot recordar-ho tot amb total perfecció.
Els criteris que segueixo pero saber si una cosa es veritat o no son:
- Saber d'on ve aquest fet.
- Reflexionar sobre el fet.
- Compararlo amb un anterior que sapiga si es vertader o fals.
Per saber si un fet es veritat o no crec que hi han diverses maneres de fer-ho pero aquets exposats crec que son els principals.
Estic d'acord amb el joey que també tenim que pensar que tenim uns sentits que a vegades en fan percebre coses que o son reals i per tant ens fan males pasades. Pero son uns sentis amb els que tenim que jugar juntament amb els criteris que cadscú creu per arribar a la veritat.
no estic d'acord amb la Yolanda ja que crec que si una cosa es dolenta per tu no te perque ser falsa. Per exemple si jo vull fer una carrerra tindre que estudiar, pero això si no estudio, la frase que no estudio no es falsa per el simple fet de que sigui dolent per mi el no estudiar.
Per a saber si un coneixement és cert o fals primer necessito saber si és viable (o creible), desprès, a travès dels sentits, rebre alguna percepció d'aquest i per últim, buscar semblances del coneixement (buscant coneixements semblants)
Aquest procés no determina si una cosa és real, però si tot és positiu, segurament s'aproparà més a la realitat. Si hi trobo un punt negatiu (per exemple que els sentits m'enganyen) seria més probable que fos falsa.
De totes maneres, tot es queda gran per a mi i crec que costa molt saber que és cert i que no i respecte als tipus de veritats que hi ha i quins criteris hi apliquem, he de dir que són diferents perquè no és el mateix intentar verificar l'existència d'un objecte, que creure que algú va fer una determinada acció.
El comentari del Dani Egea és molt reflexionat per la seva part i té una part del que pensa que jo també hi estic d'acord. La veritat i la mentira depent de cadascú i després d'aquesta idea que tu tinguis d'allò investigas informació per aclarar si tens raó o no. Pots crear-te les teves propies conclusions que és exactament el que diu el Dani.
Jo crec que sobretot hauriem de saber la font d'on prové aquesta informació. Aixì, com ha dit la Alejandra, hi ha més facilitat en trobar la solució. Desprès és intentar saber el màxim possible, i buscar arguments a favor, o en contra(si es fals). Recollir opinions també estaria bé, doncs et pot ajudar a reflexionar i a buscar una solució lògica per tu, i segons tot això treure conclusions.
Estic d'acord amb el Michel quan diu que sobretot hauriem de saber de la font d'on prové aquesta informació perquè si ve d'una persona que t'ha enganyat alguna vegada i a més a més no és fiable tendirem a pensar que el que ens diu és fals encara que no estiguem 100% segurs. En canvi, si aquesta font prové d'alguna persona o d'un lloc fiable i que normalment ens diu la veritat tendirem a pensar que allò és cert.
Coincideixo amb el Joey al dir que l’única informació contrastada prové dels sentits, ja que en el moment en que abandonem la nostra percepció per creure una cosa, la veracitat d'aquesta no podrà ser comprovada
Coincideixo amb el Joey al dir que l’única informació contrastada prové dels sentits, ja que en el moment en que abandonem la nostra percepció per creure una cosa, la veracitat d'aquesta no podrà ser comprovada
Per altra banda, crec que hi han certes coses de les que podem estar segurs de la seva existència, anomenades ¨innates¨¨, ja que són idees que formen el món encara que no es pugin veure explícitament.
Alhora de saber si una cosa per mi es veritat o mentida, primer reflexiono sobre la cosa en concret la comparo amb altres coses o situacions fins que finalment arrivo a la meva veritat.
Jo crec que per diferenciar allo vertder del que de que es fals has de guiar-te per els teus sentits i les teves experiencies personals. Una cosa que no es pot percebre amb els teus sentits i, per tant, no has viscut no es veritable.
Guillem voldria fer-te una pregunta respecte el comentari que has fet. Com saps que les idees innates de les quals parles existeixen realment? Potser es per que algú t'ho diu, però si tu no ho experimentes com pots estar segur de la seva realitat.
La veritat irrefutable és la dels sentits. Ens podem bassar en la memòria per recordar però no per sentir, quan recordem imaginem el record, o la idea que tenim d'allò que vam percebre. Ens poden explicar moltes coses amb molts criteris i vertaderes pero només seràn imaginacions, és a dir idees que nosaltres formem a partir d'allò que ens expliquen. Per escollir lo vertader de lo fals podem basar-nos en teories que ens demostren que és cert però creem la idea i res més
Crec que en la vida quotidiana la gran majoria no utilitzem cap criteri per a saber si un coneixement és cert o no, sinó que quedem satisfets amb un coneixement que ha estat verificat per altres persones. Això vol dir que basem el nostre coneixement en la creença, i és que en molts casos no és possible actuar d'una altra manera. Imagineu-vos que no confiéssim en res que no hem verificat: seria impossible construir cap mena de coneixement. Si ho penseu bé, la creença juga un paper essencial en la formació de les persones: quan algú va a l'escola i adquireix coneixements, el que està fent en realitat és absorbir un seguit de creences (l'estudiant sap tot el que sap perquè li ho ha dit el professor, no perquè ha demostrat cada cosa). És només quan han passat uns anys que la persona va demostrant el que fins aleshores tant sols havien estat creences a través de les experiències a la feina o la vida de cada dia.
En quant a la segona i la tercera pregunta crec que seguim diferents criteris per saber si una cosa és certa o no, però crec que això no depèn del "tipus de veritat", sinó que depèn de l'èmfasi que posem en voler saber si allò és veritat o si no ho és. Jo, personalment, crec que no hi ha diferents "tipus de veritat", si és que la paraula "tipus" es fa servir en el sentit de "graus": crec que una cosa és completament vertadera o és completament falsa. Per tant, depenent de la mesura en que a mi m'interessi saber si una cosa és veritat o no faré servir uns criteris més o menys estrictes: quedar satisfet amb una sola font, consultar diverses fonts i comparar-les o jo mateix analitzar si és veritat o no. (Segueixo al següent comentari).
Ara bé que jo cregui que no hi ha diferents graus de veritat no vol dir que cregui que existeixen les veritats absolutes, és a dir, no crec que una cosa pugui ser completament vertadera o completament falsa en tots els contextos possibles, en altres paraules crec que no podem arribar a veritats universals. Com explico en el comentari de la pregunta anterior, els éssers humans estem condicionats per les limitacions de la nostra capacitat a l'hora d'entendre la realitat. Això vol dir que mai podrem tenir certesa absoluta sobre alguna cosa, perquè només entenem una part de la realitat i, per tant, segur que ens deixem moltes coses de la part que no tenim en compte que anul•larien les nostres "certeses absolutes". Ara bé, a continuació us preguntareu si pensar d'aquesta manera ens definirà com a relativistes. Bé la resposta, en part, seria positiva. Això no vol dir, però que no puguem confiar en res. El que podem fer és utilitzar la creença com a bons humans que som (si ho penseu estem envoltats de dogmes o creences com la ciència o la religió).
En conclusió, crec que mai podem utilitzar el sentit complet de la paraula veritat, és a dir, mai podem tenir certeses absolutes. D'això se'n deriva poder qüestionar-ho tot, que en definitiva és el que fa la filosofia, qüestionar els dogmes que són acceptats per la societat sense ser qüestionats. I si ho penseu bé, si no utilitzéssim la filosofia en aquest sentit (o si voleu anomenem-ho capacitat de qüestionament) encara creuríem que la terra és plana perquè encara no hauríem qüestionat aquest dogma.
Sunil Guijarro i Castellino
Cadascú te una forma de deduir si alguna cosa es vertadera o falsa, jo per saber-ho investigo el que ha pasat abans. Tant si es algo que em diuen ( intento saber qui ho ha dit primer, i per qui a pasat...), com si es algu que m'ha pasat.
Publica un comentari a l'entrada