dimecres, de febrer 09, 2011

PENSO, DONCS EXISTEIXO



La celebre frase de Descartes, on evidencia la seva existència en evidenciar el seu pensament, ha estat multiples vegades replicada en altres formes: compro, doncs existeixo, consumeixo, doncs existeixo, estimo, doncs existeixo...
Quina seria la vostra versió? Què és allò que us dona la màxima evidència de la vostra existència: parlar per telèfon, escriure al facebook, jugar a fútbol, abraçar els altres, estudiar...

46 comentaris:

Uri ha dit...

Somric, doncs existeixo. Quan em sento ple i experimento sensacions es quan em dono compte de la meva vertadera existència. També podria ser m'immuto, doncs existeixo, ja que quan sents algo que no és mental només, és a dir, que pots tocar, quan reacciones per certes coses o t'afecta alguna cosa, algun comentari et dones compte i el perceps llavors reacciones a la teva manera.

Yasmina ha dit...

Experimento, doncs existeixo.
Per mi quan començo a sentir alguna cosa dintre de mi se realment que allò viscut ha sigut veritat. Toques, notes, sents interiorment, penses,..
i altres coses que acaven fent de mi la meva existència. Només em sento satisfeta i feliç quan allò que no sé el que és, ni si és cert o no, acabo per provar-ho i aleshores puc acavar afirmant l'evidència, que existeixo.

Markel ha dit...

reacciono, doncs existeixo.

Quan estic actiu responent a diversos estímuls sento que existeixo més que mai, sobretot si descarrego molta adrenalina amb la accio. És diferent estar-se sentat i relaxat casi sense notar que tens cos que estar per exemple enmig d'una baralla, on tot depén de tu. Quan estàs actiu et sents viu per força.

ERIC D. ha dit...

Sento, doncs existeixo. Sentir és la principal funció de l'individu i una persona sense sentiments, no és persona. Per a mi l'expressar els meus sentiments em dóna la certessa de la meva existència. En cada moment de la teva vida, amb els teus moviments o accions, reflexes els teus sentiments, ja pot ser felicitat, por, inquietud, nerviossisme...
Llavors, és quan notes la teva existència.

Sara.E ha dit...

Sento, doncs existeixo. Quan sento es quan me n'adono de que realment estic en aquest món. Sentir alegria, tristessa, fàstic, felicitat, indiferència ... però sento. Aquestes són algunes de les sensacions que em fan sentir i quan em fan sentir me n'adono de que existeixo.
Sentir els altres també em fa veure que existeixo. Són els altres els que em fan sentir les sensacions. Quan sento és quan me n'andono de tot. Igual que quan adormen una boca i aquesta no sent ni dolor ni plaer es com si no existis. Quan sentim es aleshores quan notem l'existència. Si nosaltres no sentissim les coses tampoc notariem la nostra existència.

Sara Saez ha dit...

Perceveixo, doncs existeixo.
Quan perceveixo alguna cosa, ja sigui alguna acció, algún sentimient, algún acte... és perque noto que existeixo y gràcies a aquesta existència puc reaccionar a la percepció y existir

Andrea ha dit...

Estimo, doncs existeixo.
Per mi, estimar és un dels actes que més et fa sentir que existeixes. Quan estimes a algu inconcientment comences a viure perquè tens coses per les que lluitar, somriure, plorar, parlar... L'amor entre les persones és un punt clau que marca la nostre existencia. Si estimes i t'estimen, existeixes.

M.Sonet ha dit...

Em molesto, doncs existeixo. Quan alguna cosa em disgusta o em molesta és quan me n'adono de la meva existència, de la mateixa manera que es diu que per a saber si estàs somniant o no, t'has de pessigar i sentir dolor. Jo crec que ressentir-se/ molestar-se és una acció molt humana i quan l'experimento me n'adono de la meva existència.

Nicolás S. ha dit...

Me n'adono, doncs existeixo.
jo me n'adono de moltes coses, a vegades, de coses que no m'agraden i a vegades de coses que m'agraden. Però totes aquestas coses tenen en comú que hem fan sentir, hem fan pensar, hem fan ser tal i com soc.

el fet d'adonar-me'n de coses es la causa de tots els meus actes.

Maria Serrano ha dit...

Ric,doncs existeixo. En el moment que em ric sense parar, que se'm cauen les llàgrimes del riure, quan sento que no puc parar i cada cop és més, sento la meva existència. Sento felicitat, alegria, el so del meu riure, la persona o persones amb qui ho comparteixo. És un momneto molt important, ràpid i espontani que m'aporta un gran sentiment de felicitat i per això sento la meva existència.

Neus ha dit...

Estiuejo, doncs existeixo. A l'estiu és quan realment me n'adono que existeixo, és quan em sento viva i gaudeixo bé de la vida.

Gaugeric ha dit...

Experimento, doncs existeixo.

Crec que és a través de les nostres emocions i experiències que ens adonem de la nostra existència. També podria dir sento, doncs existeixo, que significaria més o menys el que vull expressar textualment.

Gaugeric ha dit...

Markel crec que el que dius no és cert del tot quan dius reacciono, doncs existeixo. Perquè abans de la reacció ha d'haber una causa.

Markel ha dit...

Gauge, és cert que per a reaccionar, ha d'haver-hi primer una acció o causa, però no causada per mi sinò per una altre persona o cosa (normalment).

El que vull dir es que jo em puc trobar en un estat normal fins que reacciono per algun motiu (acció/causa) i em sento més viu o existent, tens raò en que per a reaccionar ha d'haver-hi primer una causa, però qualsevol cosa insignificant pot ser la causa.

Pertant el que jo dic segueix sent cert, tot i que reaccionar no depen solament de mi.

Yolanda Pérez ha dit...

Personalment, basaria la meva existència i la dels demés en l'experiència de viure, de sentir, de pensar i fonamentalment en compartir moments amb altres persones. Per tant, em m'estaria recolzant en els sentits i em fiaria plenament d'ells (descartant que no tinc cap deficiència, comprovant-ho amb la majoria).
L'evidència de l'existència de cada individu és el poder sentir, i com a conseqüència, poder viure lliurement.
Sento, visc i sé que existeixo. (No parteixo de cap primera impressió, simplement jo les percevo com si fossin dos conceptes que no es poden separar, que es complementen l'un a l'altre)

Joey ha dit...

Tinc sentiments, doncs existeixo. Els sentiments els pots sentir de manera física i mental i a causa d'aquest sentiments tenim sensacions i aquestes sensacions et fan pensar que si existeixes

Joey ha dit...

Jo estic d'acord amb el segon comentari del Gaugeric que diu que el Markel no té totala raó perque abans d'haver una reacció hi ha d'haver una causa. És una bona resposta.

ERIC D. ha dit...

M'agradaria preguntar a la Neus quina relació pot tenir l'Estiu amb la pròpia existència perquè jo no la trobo...
Per altre costat voldria dir que alguns comentaris com els de les frases "somric, doncs existeixo; estimo, doncs existeixo..." es podrien relacionar amb el sentiments, per tant, penso que es poden agrupar tots en una mateixa frase que seria: "sento, doncs existeixo"
I per últim vull comentar que estic d'acord amb el que diu el Markel, contradient així els comentaris del Gaugeric i del Joey, ja que tu ets pots donar compta de la teva existència a partir de les teves reaccions, el teu cos reacciona, en canvi, posant l'exemple d'un cadàver, aquest no tindrà cap tipus de reacció i per tant es pot dir que no té existència.

Kelsey ha dit...

rugby, luego existeixo. No me siento más vivo que después de un partido de rugby jugado con mis amigos, de haber luchado con ellos por ganar juntos ese partido.

Neus ha dit...

Eric, l'estiu és el que em fa sentir viva, és quan gaudeixo de les coses, quan me n'adono de que realment existeixo, així doncs és el que he escollit com a frase.

Neus ha dit...

Respecte al comentari del Kelsey, crec que és una molt bona frase, perquè ell, com molts altres viuen amb el rugby desde petits, ho porten molt dins, i el fet que ho prengui com una cosa que el fa sentir viu, és la manera de fer-nos veure que un sentiment no només es té per una altre persona, si no també per un esport i tot el que això comporta.

Sandra Ortiz ha dit...

Sento, doncs existeixo.
Quan experimento sensacions siguin agradables o desagradables al meu interior, és quan me n'adono de la meva existència.

Mónica ha dit...

Sento, doncs existeixo. Quan dic sento em refereixo tant mitjançant els sentits com de sentiments, és a dir, quan puc percebre alguna cosa pels meus sentits, la oída, la vista, el tacte, etc. puc saber que existeixo perquè ho estic experimentant, igual que quan m'enamoro, quan m'enfado, quan estic feliç puc saber que sóc viva i estic existint en aquell moment.

Markel ha dit...

Joey, si llegeixes el comentari de l'Eric D. potser et serà més fàcil d'entendre el que vull dir.

Crec que l'exemple que ens ha donat de que els morts no reaccionen, per tant no podem dir que tinguin existència, et servirà tant a tu com al gaugeric per entendre el meu punt de vista.
Merci Eric

Mónica ha dit...

No estic d'acord amb la moni, encara que l'argument que posa és lògic. Molestar-se entra dintre d'un sentiment i no crec que només te n'adonis de la teva existència quan t'enfades sinò quan et sents feliç també existeixes. Un exemple, igual que si et pessiguen i sents dolor te n'adones de la teva existència, quan una persona que estimes, et somriu o et fa una abraçada, es un sentiment totalment contrari al dolor, que també et fa sentir viu, que existeixes.

Andrea ha dit...

Kelsey, el teu comentari m’agrada pel fet de que per vosaltres el rugby es una cosa molt important. Pero mes aviat posaría la frase del markel, que es la de reacciono, perque el rugby en si es una activitat física pero q també engloba altres coses q no tenen res a veure amb el que tu sents (com jugadors professionals, pilotes, tres temps…)

Kelsey ha dit...

Pero Andrea, a lo que me refería con lo del rugby es que cuando estoy en el campo jugando, o en un bar viendo un partido importante con los amigos (y con mucha cerveza!!) siento que la adrenalina circula por mi cuerpo…como si hubiera electricidad en el aire. Con eso es con lo que me siento vivo de verdad. Osea tienes razón en que tendría que decirlo de otra manera, pero no con la de reacciono. A lo mejor, nose ,quizás seria: adrenalina, doncs existeixo…(aunque queda un poco raro)

Andrea ha dit...

Por esa misma razón te he dicho que el rugby en si englobaba demasiadas cosas, ahora con lo de adrenalina sintetizas mas, todo y que si, queda rara, pero te entiendo.

Dani Egea ha dit...

Estimo, doncs existeixo.
Estimar i sentir-te estimat en tots els casos m'omple molt, ja sigui pels amics, per la teva novia, pels teus pares..El fet de sentir-te estimat i estimar és una molt bona sensació que realment necessito per ser feliç.

Sara.E ha dit...

Respecte a la reflexió de la Neus m'agradaria fer-li una pregunta: quan no ens trobem a l'estiu no sents la teva existència? respecto la teva opinió, però crec que les altres estacions de l'any també et poden fer sentir la teva existència.

Maria Serrano ha dit...

Això de la Neus, de que l'estiu la fa sentir viva, crec que la frase està mal estructurada, però potser és el record de l'estiu el que fa que senti la seva existència, en el moment instantani no pot perquè abarca molt de temps, però és el record que guarda de la platja, el bon temps, els amics, les nits etc. No sé si és així però crec que si.

Mohamed H. ha dit...

Em desperto, doncs existeixo.
Quan em desperto es quan sento la meva existència ja que quan em trobo adormit no existeixo, encara que si et donen un copet t'anadonis;

Alejandra ha dit...

Sento, doncs existeixo. Ja que sentir inclou diverses percepcions de les coses, cóm gaudir, experimentar, pensar, etc.
Al sentir perceben allò que estem veien, tocant, olorant, escoltant, fins i tot pensant, ja que raonar sobre qualsevol cosa ens produeix diverses sensacions per les quals nosaltres som conscients de la nostra existència.
En conclusió, nosaltres sentim diverses sensacions entre les quals també està inclosa la de raonar, i per la qual som conscients de la nostra existència i la dels altres.

Michel ha dit...

Jugo a futbol, doncs existeixo. És com ha dit el Kelsey, no hi ha res més que em faci sentir viu que estar lluitant per la victòria al costat dels meus amics. També el sentir-se dins d'un equip tant en una victòria com en una derrota és un motiu per aixecar-se i seguir lluitat fins al final. El futbol és una prova viva de la meva existència.

Mohamed H. ha dit...

Quant als comentaris del Kelsey i Michel, jo estic totalment d'acord amb ells, ja que com ells, jo també sento la meva existència d'una manera més viva quan estic realitzant un esforç físic, en aquest cas, quan jugo a futbol.
Per tant, un dels moments en que notem la nostra existència podria ser quan realitzem esforços mitjançant qualsevol esport o exercici.

Ferran Gràcia ha dit...

Quan alguna persona ens diu alguna cosa que ens emociona ens envolta una sensació que no sabem descriure. Aquesta sensació pot ser una ´raó entre moltes que pot confirmar la nostre existència sento, doncs, existeixo.

Alvaro Roca ha dit...

Estic d'acord amb la que ha dit en ferran en la cual diu que sento, doncs existeixo. Perque crec que si un esser viu no sent emocions no esta viu, per tant, no existeix. Una persona pot estar viva, pero si no sent emocions es com un esser inanimat, com un objecte.

Unknown ha dit...

Per començar, JO NO SÉ NI SI EXISTEIXO: fins a aquest moment no he sigut capaç de trobar arguments que m'hagin semblat prou vàlids per a demostrar la meva existència.

En quant als comentaris anteriors, en la meva opinió no podem evidenciar la nostra existència utilitzant com a arguments activitats o sentiments. Crec que somriure, immutar-se, experimentar, estar actiu, sentir, percebre, estimar, molestar-se, adonar-se, riure, estiuejar, pensar, jugar a rugby i jugar a futbol no poden evidenciar l’existència d'una persona perquè crec que són arguments completament subjectius, que no es fonamenten en res per a demostrar-ho i que, per tant, no tenen cap base racional. Crec que no podem demostrar un concepte tant abstracte i complex com és "jo existeixo" amb aquests exemples perquè no trobo cap relació entre dur a terme totes aquestes activitats i existir. A més, no crec que, per exemple, SENTIR evidenciï més la meva existència que ANAR AL LAVABO, en altres paraules jo no sento que existeixo "més" quan faig una cosa que quan faig l'altra cosa.

No obstant això, sí que estaria d'acord amb vosaltres en que tot el que implica VIURE és a dir pensar, anar al cole, anar amb els amics, cagar... ens dóna indicis de que existim. És veritat que jo tinc una idea innata de que existeixo, que és fruit de tots aquest indicis, com tots la tenim (no crec que mai algú hagi demostrat que no existeix). El problema que se'm planteja és que no puc demostrar que existeixo perquè no he trobat cap argument que hem sembli prou lògic per a fer-ho (potser més endavant quan estudiï ontologia sí que el trobaré).

En resum jo crec que existeixo, però com que fins ara no he sigut capaç de demostrar la meva existència amb uns arguments prou sòlids com per a que em convencin no puc dir si existeixo o no amb certesa absoluta. I encara menys basar la meva existència en un d'aquells arguments que trobo tant subjectius i mancats de base racional. Per tant, jo diria PIENSO, LUEGO SIGO PENSANDO (fins que trobi uns arguments que em semblin prou lògics per demostrar la meva existència).

PD: si no m'he explicat prou bé -que és molt probable- podeu fer-me preguntes o també criticar-me directament.

Sunil Guijarro i Castellino

Gaugeric ha dit...

Sunil limitat a respondre la pregunta perquè no he entes bé el que volies dir. Jo crec que les nostres respostes tenen prous indicis per ser correctes ja que saps tu mateix que estas fent una cosa. Però tens raó al dir que ningú ha demostrat que no existeixo, això m'ha fet formular-me moltes hipotesis

Unknown ha dit...

Gaugeric, entenc el que vols dir amb "quan algú fa una cosa sap que existeix", però em sembla que estem parlant de "nivells d'existència" diferents. Jo estic parlant a un nivell una mica més metafísic, és a dir, tractant l'essència de l'existència i anant més enllà del que perceben els nostres sentits, i en canvi, tu em sembla que et guies més pels sentits quan dius: jo veig, sento i noto que estic fent una activitat i, per tant, existeixo. Per tant, potser no ens posem d'acord perquè no parlem el mateix idioma.

Melanie ha dit...

Viatjo, doncs existeixo.

El verb de viatjar es la causa d'existir. Quan una persona viatja pot demostrar la seva existència. Ja que quan algú esta viatjant té unes sensacions de estar viu que no es poden produir en un somni. A més, ninguna persona que no existeixi podria viatjar.
Si que es veritat que una persona pot somiar que esta viatjant, però aquesta no obtindrà les mateixes sensacions, ni recordarà tot d'aquell viatge dels seus somnis. En canvi, aquella persona que viatja realment si que recordarà més detalls d'aquell viatge i podrà distinguir si el seu viatge és un somni o s'ha produït realment. Les seves experiències personals també ajuden a saber que el seu viatge és real i que, per tant, ell exiteix pel fet de viatjar.

Uri ha dit...

Jo penso que experimentat és a dir, sentint... somrient, jugant, gaudint,estudiant, estiuejant... és quan ens donem compte de la nostra existència, ja que, posem a proba el nostre mecanisme, el cervell gira i fem el que ens dicta però en el moment que nosaltres podem guiar el nostre cervell ens donem compte que no som màquines i que estem aquí per alguna cosa. Parlo des d'un punt de vista subjectiu i tothom pot anar en contra del que dic però l'existència no es pot demostrar i la pregunta és quina seria la nostra versió i quan ens sentim més vius i ens adonem més de la nostra existència. Uri Pedro

Guillem Marchessi ha dit...

descobreixo, doncs existeixo.
Quan surto de la monotonia diària és quan els meus sentits s'aguditzen i el meu cervell pensa sense cap lligadura.

Xaali ha dit...

Jo en aquest aspecte haig d'estar d'acord amb René - Penso, doncs existeixo! :)

(Hehe, ja sé que no pinto res aquí, Fèlix, però m'alegra veure que el filoblog segueix tan viu com sempre! Que continuï així!)

el pensador ha dit...

je,je xaaliiiiiii!!
sempre ets benvinguda!!!
què bé que et passi per qui de tant en tant!!
la vida és una xarxa!

fèlix

Adriana G-R M ha dit...

Sento, doncs existeixo. Per mi, el fet de sentir ho es tot, ja que tot i que pasen moltes coses al meu voltant, tot no es res fins que no sents algo, sigui bo, dolent ... quan sentim es quan ens adonem que som persones, que vivim que tenim experiencies bones o dolentes que somriem de felicitat o plorem de tristessa, tot el que pasa ens causa una sensació que mes tard convertim en un sentiment.
Per mi sentir, es importantisim.