dilluns, de febrer 25, 2013

És això una pipa?

La filosofia moderna inaugura la teoria del coneixement en Filosofia, es a dir aquella àrea que estudia de forma separada la realitat i com l'ésser humà la coneix. Quan reflexionem sobre com coneixem la realitat acaba sortint la pregunta ¿com podem saber que existeix? Els empiristes, que pensen que tot coneixement parteix de l'experiència, es reparteixen en 3 postures:

1.Berkeley nega l'existència de les coses ja que pensa que només existeixen ments, idees i Déu que col·loca les idees en les ments.
2.Locke, que no nega les coses, però pensa que  no les coneixem tal i com són perquè per exemple els colors, la temperatura, etc no són coses pròpies de les coses.
3. Hume que pensa que és impossible saber amb certesa si hi ha coses o no perquè el que sabem ho sabem a través de la ment i és impossible sortir de la nostra ment per comprovar que hi ha "fora".

El pintor René Magritte vol provocar-nos aquesta reflexió amb la seva obra "Això no és una pipa". Berkeley diria que no ho és perquè és una idea que Déu ens col·loca a la ment. Locke diria que no ho és perquè el que tenim davant és un objecte que ens transmet qualitats com la forma i el color que en la nostra ment formen la idea de pipa. Hume diria que no ho és perquè no sabem realment què pot ser.

Digues amb quina de les postures et trobes més còmode i intenta raonar per què creus que les altres dues són inviables. Després intentar demostrar que els arguments dels altres companys no són prou forts, tot i que estiguis d'acord amb les seves postures.

31 comentaris:

Patricia Garcia ha dit...

Jo personalment amb la postura que hi estic més d'acord és la de Locke.

Per començar de les tres postures, la que menys em convenç és la de Berkeley ja que ell diu que només existeixen les idees, les ments i Déu. Però esque realment no podem saber amb seguretat, al 100% que existeixi Déu. Podríem dir que és una teoria que podria ser vàlida per a una persona creient, però no ho pot ser per a una persona atea.
Per altra banda tant les idees de Locke com les de Hume em semblen bastant bones ambdues, però opino que Hume arriba a ser molt extremista, ja que diu que no podem saber res amb certesa. Per altra banda diu que el que sabem ho sabem a travès de la ment, però realment la ment pertany a l'èsser humà, i no és l'èsseu huma un èsser que s'equivoca? Per tant, sempre podem pensar que les coses que sabem podrien estar errònies i per tant mai podem saber res amb certesa. Per tant adoptariem una postura totalment escèptica.

Per això crec que la postura que més m'agrada és la de Locke, perquè no és extremista com Hume, ja que no nega l'existència de les coses, nomès diu que no sap del cert si són tal com les coneixem i, per altra banda tampoc implica a Déu en l'explicació de les coses. Per tant podem dir que és una teoria que es pot adaptar a diferents tipus de pensament.

Anònim ha dit...

Jo em situaria junt amb Locke.

Primer de tot, descartaria l'opció de Berkeley perque no crec que esxisteix Deu, pero es una d'aquestes coses que no es poden demostrar si existeixen o no (de moment).

Després, entre Locke i Hume no hi ha molt per diferenciar-los, però jo descarto l'opció de Hume. Això es degut a que segons ell no podem sortir de la ment, pero jo diria que els nostres ulls, orelles, nas i altres sentits, són les vies per poder percebre que hi ha a fora.

En conclusio, la postura més pròxima a la meva és la de Locke perque les sensacións que ens provoquen com la calor o el fret, o els colors, són diferents per a cada persona, ja que, per exemple, a 15ºC una persona pot passar fred i una altre calor, pero el tamany i la forna, per a tots són iguals.

Carlo Duffett

Noelia Mérida ha dit...

Jo em trobo més còmode amb la postura de Locke.

La postura de Locke diu que, no pot negar les coses, però pensa que no les coneixem veritablement com són, i jo crec que això que diu es veriat perquè nosaltres veiem les coses en un ambient determinat, és a dir, tot el que ens envolta ens condiciona a veure les coses de maneres diferents. I també podem demostrar que no tothom pot veure les coses com un mateix les veu, com per exemple els daltonics, que veuen colors diferents.

Després també seria una mica escèptica com Hume perquè també penso que hi ha coses que no hi podem saber amb certesa mai, i com diu ell és imposible sortir de les nostres ments i veure el món des de un altre punt de vista que no sigui el nostre.

En canvi, penso que la postura de Berkeley la qual nega l'existència de les coses ja que pensa que només existeixen ments, idees i Déu, i que Déu col·loca les idees en les nostres ments, és la més errònia pels meus pensaments. Perquè jo estic segura de que les idees innates no existeixen i que totes ens provenen de les experiències encara que aquestes ens poguin fallar.

Per tant, penso que la teoria més apropiada pels meus pensaments i com veig també d'alguns dels meus companys és la de Locke.

Unknown ha dit...

Jo estic d'acord amb la postura de Lock.

No estic GENS d'acord amb Berkeley, ja que segons ell sol existeix la ment, les idees i Déu,i que aquest últim ens col•loca les idees a la nostra ment. Jo al dubtar de l'existència de Déu, ja no puc acceptar aquesta teoria ja que es basa amb que Déu ens fica les idees al cap i si no hi crec amb ell doncs la teoria aquesta no serveix.

Per altre banda, Hume té una idea molt escèptica, ja que no creu en res. Diu que no podem sortir de la nostre ment i per tant no podem comprovar que hi ha "fora", però jo crec que si que podem sortir de la nostra ment i que per això tenim els sentits. D’aquesta manera també descarto aquesta teoria.

Per últim em queda la teoria que defenso que és la de Lock. Jo crec que hi coses que podem saber sense cap dubte com la massa de la “cosa” o la forma, en canvi, els colors no, ja que potser per ami una taula és vermella i per a un altre és rosa. També estic d’acord que quan rebem a través dels nostres sentits, aquesta “informació” arriba al cervell i aquest “crea” una idea.

Sergi López

Andrea López ha dit...

Jo suposu que la majoria de nosaltres estarà més a favor de la postura de Locke, i més en contra de la postura de Berkeley.
Jo sóc una d'elles així que haig de reconèixer que la postura de Berkeley per mi és totalment incerta, i per "demostrar" que no és certa, tinc el mateix argument que el Sergi, com jo no crec en l'existència de Déu, i menys que ell és qui ens fica les idees a la nostra ment, haig de dir que aquesta teoria no és vàlida.
Com he descartat aquesta teoria em queden la de Locke i la de Hume.
La veritat és que no estic 100% segura de a quina banda posicionar-me, perquè crec que no hi ha res segur en aquesta vida, i que res es pot saber amb certesa, en aquest cas estaria d'acord amb Hume, però per altra banda, tot el que diu Locke a mi em sembla molt més real, i de vegades diu exactament el que jo penso, ell també dubte de si les coses s´n vertaderes o no però no de la mateixa manera que Hume.
Llavors, encara que no tingui molts arguments, estic a favor de Locke; penso que els objectes tenen el poder de transmetre'ns a nosaltres algunes qualitats que en realitat no hi són dins de l'objecte, i que depèn de la persona, ho rebrà d'una manera o d'una altre, com és el clar exemple dels daltònics, que no perceben les mateixes tonalitats de colors que nosaltres, i també penso que hi ha qualitats que SEMPRE estan a l'objecte, i que tu no te'l pots imaginar sense aquella qualitat.
És per això que em posiciono més cap a la teoria de Locke, que no pas la de Hume, encara que m'ha costat decidir-me. El que no m'ha costat res a sigut descartar la de Berkeley per les raons que he dit abans.

Martin PC ha dit...

Yo personalmente me encuentro mas identificado con la postura de Hume.

Siguiendo el mismo razonamiento que todos mis compañeros, Berkeley queda descalificado por el matiz de la existencia de dios, puesto que es una teoría que se basa en un fundamento que no se puede demostrar al completo.

Por otra parte, no estoy de acuerdo con ninguno de mis compañeros, ya que Locke afirma que son las cosas las que crean impulsos en nuestra mente, y esos impulsos al ser transformados por nuestros sentidos se convierten en la idea de esa cosa. Entonces, al igual que con Berkeley, en vez de Dios yo no creo en las cosas, y como no creo en las cosas no puedo estar de acuerdo con Locke.

Finalmente, la postura de Hume, en la que no podemos saber si realmente existen las cosas o no, es en la que me identifico. Los sentidos no son nuestro medio para salir de la mente, sino un elemento transformador de impulsos.

Ariadna Lopez de Egea ha dit...

Jo no sabria concretar si estic més d’acord amb Hume o amb Locke, ja que fins al moment pensava que estava més d’acord amb Locke però amb l’argumentació del Martin començo a dubtar.

EL que se amb certesa és que amb Berkeley no hi estic d’acord, pel simple fet que no crec en Déu, perquè en cap moment he tingut cap senyal, imatge o demostració lògica de la seva existència, per tant si no crec en ell es impossible que cregui en una teoria que és basa en Déu.
Per altra banda Locke m’agrada de vegades com argumenta ja que intenta demostrar l’existència de les coses, però crec que les explicacions que fa són massa enrevessades però realment acabar dient que no té la certesa del tot, és a dir si que diu que coneixem les coses a través de l’experiència però no m’acaba de convèncer.

Finalment Hume tot hi que acabi responent que no creu o no sap si existeixen les coses exteriors crec que és el més honest, és a dir les altres idees són força irreals en canvi la de Hume és honesta i directe!

En conclusió estic d’acord amb Hume.

Daniel Nieto Yll ha dit...

Jo no sabria dir amb quin filosof compartiria més idees.
En primer lloc a tothom li sembla que lo que proposa Berkley es una idea bastant descabellada, però perquè no podria ser certa? Podria existir un Déu que ens imposes les idees a les nostres ments? perquè no? ningú afirma amb certesa que aquest Déu pugui existir, però ningú nega que no existeixi. Per tant podria ser cert,però tot i així es la postura que menys em convenç.

Aixi que estic entre la posició de Locke i Hume que són bastant semblant però amb matisos.

D'entre les dues em quedaria amb la posició de Locke ja que negar les coses em resulta bastant difícil. Ja que no tindria sentit que tot fos producte de la ment.

Per tant em sento més identificat amb la posició de Locke ja que crce que hi ha idees que resideixen en la cosa com el volum... i altres que es formen en la nostra ment.

Carlo Duffett ha dit...

En la resposta del Daniel Nieto, diu que no és possible demostrar que existeix o que si que existeix, pero en la realitat hi ha més proves de que no existeix de que si. Per exemple, una persona creient diu que ell CREU en deu, mentres una persona atea diria que Deu NO existeix. Es a dir, una persona creu i l'altre afirma. A més a més, abans es deia que casi tot passava per culpa de deu (pluja, sequera, etc) i ara, cada cop es van desmentint més i més coses.

D'altra banda, també diu que "no tindria sentit que tot fos producte de la ment", pero en la pel·lícula de Matrix, quasi tothom viu en un mon que és producte de la seva ment, i qui diu que no és el que esta passant aqui. Per tant aquest argument no es pot aplicar.

Carlo Duffett

Daniel Nieto Yll ha dit...

No es per res Carlo però tu et refereixes a Déu com el Déu del cristianisme. Jo en cap cas he fet referencia a la religió, només he parlat d'un Déu alie a qualsevol religió.

Respecte al tema de matrix podria ser veritat però tu mateix has dit abans que si que podem sortir de la nostra ment a través dels sentits. També diria jo que per la intuïció podrirem saber-ho. La intuïció que jo tinc es que el món exterior existeix, i aquesta serà la veritat per mi.

Unknown ha dit...

Llegint-me tot el que han dit els meus companys i també depenent del meu pensament, també puc dir que el que més em crec és a Locke.

Primer, cal dir que descarto la idea de Berkeley, perquè com jo no crec en Déu, no puc dir que aquests ens ha ficat les idees a les nostres ments. Tot i així, com he dit en publicacions anteriors, tampoc no la descarto completament perquè ningú ha pogut demostrar-me que NO existeix. D’altra banda, també crec que és normal que no l'hagin pogut demostrar perquè com és una idea inventada és molt difícil treure alguna cosa que refuti una imaginació.

Pel que fa a Hume, una part del seu pensament sí que estic d'acord quan diu que el que sabem ho sabem a través de la ment. Tot i així l'altra part del seu pensament que diu que és impossible sortir de la nostra ment, no ho crec. Bàsicament perquè crec que podem sortir de la nostra ment a través de la vista, el tacte, el gust, l'olfacte i l'oïda. Nosaltres vivim en un món on es pot saber que existeix gràcies als nostres sentits. Sense sentits, no sentiríem res i per tant, seríem coses, coses no vives sense ment. Llavors, com la ment podria existir? No podria existir sense els sentits.

I finalment, Locke és la postura amb la que estic completament d'acord. Amb l'exemple que es pot veure més clar és amb el de la vista. Una persona amb hipermetropia, veu malament els objectes que estan a prop d'ell. Aquests objectes els veu ell malament, però una altra persona no el veurà malament perquè no pateix hipermetropia. Per tant, com podem saber que el que té la malaltia, veu malament si pot ser, un altra amb més grau d’hipermetropia veurà l’objecte pitjor que el primer esmentat ? No podem saber quina és la real. Aquesta opció només té la possibilitat de que aquestes característiques no estiguin en l’objecte, sinó en la ment, que està relacionat amb els sentits.

Patricia Garcia ha dit...

Jo respecte al que s'ha dit per aquí dalt de que no podem saber res amb certesa perquè dubten de l'existència de les coses m'agradaria dir que crec que és una postura que té algunes incerteses. Jo puc veure un objecte, amb la vista, el puc tocar, si li dono un cop el puc escoltar, el puc olorar i fins i tot puc llepar-lo i determinar un gust. Desprès de fer això, jo crec que és evident que existeix alguna cosa, és necessari l'existència d'alguna cosa per a que jo pugui notar tot aixó que he sentit. Ara bé, si algú em diu que no existeix, que és fruit de la meva ment, està donant peu a entendre que hi ha una força que no sóc jo que em fa creure que jo estic notant tot el que he sentit i, per tant, estariem donant peu a l'existència d'alguna cosa, un déu, que em controlés.
Per això els arguments de Hume no em convencen i segueixo decantant-me per Locke, que al menys, no descarta l'existència de les coses.

Fernanda Echiburú ha dit...

Yo no estoy 100% de acuerdo con ninguno, aunque diría que con la que más me quedo es con la postura de Locke, sobre todo por su explicación de las cualidades secundarias, en las que explica cómo podemos percibir diferentes colores (x ejemplo) o tonalidades según cómo miremos un objeto, con qué luz, con qué ángulo, etc. Me parece que, al menos en ese aspecto, sus argumentos son muy válidos.

Por otro lado, y siendo muy extremista, en el fondo de todo no podemos saber nada con 100% certeza (según Hume), un ejemplo sería la ciencia. La ciencia es muy aceptada por la mayor parte de la sociedad, y no podemos negar que lo que la ciencia dice nos lo creemos a ojos cerrados, aun sin haber visto nada, sin haber hecho los experimentos nosotros mismos, y aun así, aunque los hiciésemos nosotros, cómo sabemos que podemos fiarnos de nuestros sentidos?. Como cuando se pensaba que la Tierra era redonda (la misma ciencia lo decía) y todos lo creyeron, hasta que se demostró otra cosa (la ciencia estaba equivocada). Es decir, ahora mismo podríamos estar siendo engañados debido a algún error cometido por la ciencia o, simplemente, por cosas que aun no han descubierto.

Sonará esceptico, pero realmente no podemos saber nada.

Ferran Blasco ha dit...

Jo crec que no es pot demostrar que existeix el que hi ha fora, ja que, com ens va insinuar Descartes podriem estar n una especie de somni o estar enganyats per un ésser superior o inclús per la nostra pròpia ment. Dit aixó, el que opino es què sí que hi ha coses fora de la nostra ment, tot i que possiblement no siguin tal i com les coneixem, i perque coneixem les coses a través dels nostres sentits, i qui no ha estat mai víctima d'una il·lusió óptica o d'un truc de màgia? Qui ens garanteix que aquestes il·lusions no són constants?
En la meva opinio, hi ha d'haver un món exterior per força, a que puc distingir -lo perfectament.
A més a més, si diem que tot és dins nostre, quina diferència hi ha entre una persona normal i corrent i un esquizofrènic?
També dic que hi ha d'haver
alguna cosa fora pel simple fet de que si tot estés dns de la nostra ment, a l'hora hi tindriem una sub-ment, una ment dins d'aquesta ment i si que hi hauria una món fora d'aquesta sub-ment tot i que a l'hora estés dins de la ment.
El qe em fa estar en desacord amb la idea de que ha estat Déu qui ens ho ha posat les idees és , proçincipalment, què sóc ateu i , encara que no ho fós, hi estaria en desacord igualment pel fet de que els creients parlen de dós mons, el material(on ens trobem ara) i l'espiritual, on anirem al morir(cel,infern...)i si tot fós una idea introduida per Déu, no hi hauria diferència entre aquests dos.

Anònim ha dit...

GINA RUEDA
Después de leer las posturas en que se encuentra cada alumno, puedo decir que en la postura que me encuentro yo y la que defiendo es la teoría de Hume.
La filosofía de Hume es la que va más de acorde con mi manera de pensar y la manera que tengo de ver el mundo, es una forma de explicar que nunca sabremos las cosas con real certeza, por el simple hecho que los humanos no pueden salir de su mente para poderlo comprobar y así afirma que existe.
No estoy de acuerdo con lo que dice mi compañera Iris, por el motivo de que las personas pueden salir fuera de la mente a través de los cinco sentidos que posee el ser humano, yo no comparto este pensamiento, ya que piensa que con solo los cinco sentidos que tenemos desenvolupados podemos afirmar que algo existe y deja de lado que el ser humano solamente esta utilizando una pequeña parte del cerebro y que la otra parte se encuentra sin funcionamiento. Por eso defiendo a Hume y que los sentidos que tenemos, no bastan para poder salir fuera de la mente y decir que algo existe.

Anònim ha dit...

GINA RUEDA
Yo estoy de acuerdo con lo que dice el comentario anterior, ya que para mis padres serían como un “Dios” a causa de que siempre velan por mi felicidad y me llevan por el buen camino. Y hay que añadir que para mi mis padres no son perfectos, pero aún así desempeñan el papel de Dios y esto me demuestra que Dios no tiene que ser un ser perfecto y que nunca se equivoca, ya que “para ser viejo y sabio, primero hay que joven y estúpido”.
Y también lo que comparto con el comentario anterior es que muchas veces nos arrebatan algo y en ese instante sufrimos, pero es una manera de enseñarnos que de cierta manera somos unos egoístas al no aceptar la realidad y de retener a alguien a nuestro lado.

Daniel Martinez Berdala ha dit...

és realment dificil determinar cap a quina de les teories em podria decantar ja que, mirades desde diferents punts de vista totes tenen una petita pinzellada de veritat.
Com diu el Dani Nieto, la teoria de Berkley no es tan descabellada com sembla, doncs en el cas de existis un Deu per sobre nostre que ens imposes unes idees per tal de crear un món, no seria necessari que existissin les coses, pero, clar estar que es necessaria l'existencia d'aquest per a afirmar la teoria.
La de Locke tot i sembla la més sensata, tambe te les seves petites objeccions, en el meu punt de vista. Segons Locke les coses existeixen pero aquestes venen donades per la fusio d'idees nostres (idees complexes), doncs, si fos aixi, no seria veritat que hi podria haver-hi diferentes coses per a diferentes persones. Amb aixo vui dir aquell que forma idees complexes diferents a una altre persona, aquestes dues observant el mateix objecte, es suposa que tindrien una visio de coses diferents? no seria possible que cadascu, per aquesta regla tingues el seu propi món amb les seves propies coses.
Com diu Locke tot aixo ve donat per l'experiencia, pero per a crear un mon de coses que a tots ens semblesin igual, es necessaria una experiencia comuna, i aixo pot ser que no es doni.
Finalment em decanto per la ideologia de Hume ja que, realment, no pots saber dels cart si hi han coses a l'exterior o no, doncs per a mi, igual que per a Hume, les coses les forma la ment.
se que la ciencia ha demostrat coses hi tambe hi han estudis, etc... pero que no em nega a mi que pots tot aixo que veig, que se, que conect no son coses produides per la meva ment i en una altre ment seran diferents, doncs jo soc dintre de la meva ment i com diu Hume no puc sortir d'aquesta per a comprovar-ho.

Alexandra Cuesta ha dit...

A mi m'agradaria creure a Hume però no puc. No puc fer-me la idea de que res existeix ni tampoc la de que jo soc la que s'ho " inventa" tot perquè jo no puc inventar un món sencer. Llavors algú m'hauria d'haver ficat les idees al cap perquè jo fos capas d'imaginar coses que no sé ni si existeixen i això em.porta a la teoria de Berkeley però no crec al 100% amb un Déu en canvi sí que crec al contrari que el Martin en les coses. No estic d'acords amb Locke quan diu que la forma és una qualitat de l'objecte perquè en veritat jo veig la forma als meus ulls és a dir, la reacció succeeix en mi. Però sí que crec quan parla de l'extensió d' un objecte. Per altra banda si el color o el so no succeissin en nosaltres, no hi hauria gent cega ni sorda ja que seria culpa fe l'objecte i ningu seria capas de veure'l o escoltar-lo. és per això que m'inclino.per Locke: veiem un tros de la realitat que existeix però pot ser que no la veiem tal com és.

Unknown ha dit...

Yo, si empiezo a filosofar y ir pensar demasiado en este tema(si las cosas externas son reales),siempre me deparo con tantas dudas que podría decir que por un momento llego a pensar que no tengo como creer absolutamente en la real existencia de las cosas materiales, así como Hume. Pero, por otro lado, yo me decanto por las ideas de Locke, ya que creo que por más que sea una incógnita lo que hay fuera de nuestra mente, sería una verdadera "paranoia" no creer que algo sí existe.
Lo que tengo más seguro es que no pudo coincidir de ninguna manera con el punto de vista de Berkeley que Dios es quién nos da les ideas que tenemos en nuestra mente. No estoy de acuerdo en primer lugar, porque no creo en Dios. Y en segundo lugar, porque si existe Dios no le consigo imaginar de ninguna manera como un ser poderoso que nos "manipula" de esta manera. Porque así creo, en mi opinión, debe creer que somos marionetas de Dios.
En conclusión, por más que aún llegue a llamarme atención las ideas de Hume, yo me identifico más con las ideas de Locke.

Anònim ha dit...

Jo crec que em decantaria per la postura de Hume ja que crec que nosaltres podem creure a la nostra ment el que són les coses i després poden no ser així en realitat i podem nosaltres estar del tot equivocats, per això jo crec que no es pot saber amb certesa absoluta el que són les coses. Crec que Locke en el fons té un pensament si més no semblant al de Hume d'alguna manera però ell creu que no sabem amb cretesa el que són les coses perque depen d'on les veiem i com les veiem poden canviar les seves qualitats com el color o la temperatura. Per altra banda no estic molt convençuda com molts dels meus companys amb la postura de Berkeley ja que diu que les idees que nosaltres tenim a la ment són posdes per Déu únicament i ell seria l'encarregat de posar certes coses a la nostra ment i no unes altres, llavors el nostre coneixement de les coses estaria controlat per aquest suposat Déu.
Maria Morillas

Eva Vendrell ha dit...

Primerament com els meus companys descarto Berkeley perquè no sóc creient, per tant, un menys.

Entre Locke i Hume tinc varis dubtes ja que no hi trobo grans diferències. Es cert que Hume segueix una postura més escèptica i que Locke no ho és, sinó que no sap que és (suposant que algú altre ho sabrà).

Després de llegir els comentaris, veig que quasi tots es posen de part de Locke però jo com a mentalitat escèptica que tinc, em decanto per a Hume.

Mai sabrem res del cert.

Eva Vendrell ha dit...

Alexandra no crec que sigui pas el fet de que no existim sinó el fet de que mai sabrem realment com és de certa una cosa.

Dubtu que Hume pensés que no existim i escriguis tot el que va escriure, no creus?

Realment no sé exactament què pensa Hume ja que no l'hem estudiat encara, però penso que és més l'escepticisme i el voler conscienciar-nos de que mai sabrem què és realment alguna cosa que no el fet de que no existeixen les coses, però igualment, qui demostra que les coses existeixen i són com nosaltres ens creiem?





Inés Torres Díaz ha dit...

Per començar descarto la postura de Berkeley ja que ens diu que per ell solament existeixen les idees les ments i Déu però en aquest cas no sabem si Deú existeix amb tota seguretat, en el meu cas com no crec en Déu doncs ja no estic d'acord amb aquesta idea , la persona que si cregui en Déu doncs si ho estara.

Ara amb les postures de Locke i Hume nose molt bé per quina decantar-me. Estic d'acord amb Locke quan diu que les coses no les coneixem tal i com són ja que les coses adquiereixen unes caracteristiques segons el moment no son seves des de un principi. en canvi amb Hume tot i que també estaria d'acord estic en contra d'una cosa que nosaltres gràcies a la nostra ments podem comprovar les coses ja que tenim uns coneixements.

Per tant, la meva postura final es la de Locke.

Inés Torres Díaz

Unknown ha dit...

En primer lloc, com tots els meus companys, Berkeley queda completament descartat, per el fet de que encara no s'ha demostrar l'existència de Déu, aleshores ningú posaria aquestes idees a la nostra ment.

En segon lloc, no se realment quina de les dues altres filosofies em convenç més. Suposo que per una petita majoria guanyaria la de Hume. Qui va dir que aquest objecte era una pipa? i perqué? Potser no ho és i ens enganyen.

Ariadna Lopez de Egea ha dit...

Estic d'acord amb l'Eva a la resposta que li fa a l'Alexandra.

Hume, pel que he pogut entendre, no diu que no existeixi res, sinó que no hi ha cap manera de demostrar que hi ha quelcom fora de la nostra ment.
Per tant si no podem sortir de la nostra ment no podem demostrar que hi hagi quelcom vertaderament fora.

També vull ressaltar una cosa que diu l'Alexandra que és la de que li costa creure que realment no existeix res, però a mi també hem costa de creure que no existeixi res fora, però tampoc puc demostrar-ho amb total certesa que existeixi.

Per aquests motius jo recolzo l’idea de Hume. Perquè crec que existeixi quelcom fora però no puc demostrar-ho.

Kevin Amate Vicente ha dit...

Estic d'acord amb la postura de Locke:

Crec que existeixen les coses, i és l'únic dels tres que més s'apropa a aquest pensament. També crec que no les coneixem al 100%, perquè no podem ser el que no som. Berkeley diu que no existeixen les coses, i que Déu si. No sabem amb certesa que Déu existeix, per tant no pot ser certa aquesta taoria. Hume diu que no es pot saber si existeixen o no, i crec que és clar el fet de que existeixen, ja que tota persona amb vista pot veure un objecte, i aquest motiu el fa existir.

Per tant, la postura més acertada és la de Locke.

Unknown ha dit...

Jo estic dacord amb la postura de Locke.
I en canvi no defenso en absolut la posture de Berkley, ja que ell diu que sol existeixen Déu, les idees i la ment. Com que jo no crec o al menys dubto amb que Déu existeixi no puc estar a favor del que defensa.
Per una altre banda Hume és massa escèptic ja que no creu en res i diu que no podem sortir del que hi ha a la nostra ment, per tant aquesta tampoc la puc defensar.
I per ultim arribem a la que jo si que defenso que es la de Locke ja que ell no nega que les coses no existeixin sinó que diu que no sap amb seguretat si són tal i com nosaltres les percebim.

Noelia Gázquez ha dit...


2.Locke, que no nega les coses, però pensa que no les coneixem tal i com són perquè per exemple els colors, la temperatura, etc no són coses pròpies de les coses.
3. Hume que pensa que és impossible saber amb certesa si hi ha coses o no perquè el que sabem ho sabem a través de la ment i és impossible sortir de la nostra ment per comprovar que hi ha "fora".

El pintor René Magritte vol provocar-nos aquesta reflexió amb la seva obra "Això no és una pipa". Berkeley diria que no ho és perquè és una idea que Déu ens col·loca a la ment. Locke diria que no ho és perquè el que tenim davant és un objecte que ens transmet qualitats com la forma i el color que en la nostra ment formen la idea de pipa. Hume diria que no ho és perquè no sabem realment què pot ser.


Primer de tot, descarto rotundament la postura de Berkeley ja que ell defensa que només existeixen les idees, ments i Déu però jo no estic segura i arribo a negar l'existència de Déu, per tant, com xoca amb els meus pensaments, descartada aquesta postura.

Després, les altres dues, la de Locke i Hume són les que més s'apropen amb la meva manera de pensar. Les dues són bastant semblants però potser em decanto més amb la de Locke ja que en l'exemple de l'obra "Això no és una pipa" doncs, ell diria que no ho és perquè el que tenim davant és un objecte que ens transmet qualitats com la forma i el color que en la nostra ment formen la idea de pipa. Aquest argument significa que nosaltres formem les idees a través de les coses. És a dir, amb les qualitats de les coses, formem les idees a la ment, per tant, la obra és una obra, no una pipa. La pipa és l'objecte de fusta, marró,... (i moltes qualitats més), però no el que hi ha en el dibuix. Imagino que per a Locke a l'obra el que hi ha és una representació de la idea de pipa, només un dibuix.

Per aquest motiu crec que és la postura que més m'agrada, la de Locke. Hume nega que les coses existeixin i això és massa rotund.

Pepe Ruiz ha dit...

Per a mi la postura que més s'apropa a la realitat és la de Locke. Les altres dos les descarto totalment. La postura de Berkeley hem sembla radical, pels que no creuen amb Déu que mai podrien creure en aquesta postura perquè una de les bases de la seva teoria és l'existència de Déu. Però també hem sembla radical pels que creuen amb Déu, perquè dubto que els creients pensin que tot el que fem els éssers humans sigui guiat per Déu.
L'altre postura, la de Hume, ni me la plantejo, perquè primerament crec que tot té un per què i no hem tenco en banda en l'escepticisme.

Per tant, la postura que crec més adequada és la de Locke, perquè jo crec que les coses existeixen però que els sentits ens enganyen i no són tal com pensem que són.

Anònim ha dit...

Mihai Plesca

Personalment descarto les teories de Berkeley i Hume, per una banda Berkeley justifica que Deu col·loca les idees en les ments, per tant si no dona una explicació convincent de que deu existeixi, per a mi la seva explicació no te fonaments.
Per altra banda, la teoria afirmada per Hume la qual suggereix que és impossible saber amb certesa si hi ha coses o no, crec que si no existissin no parlaria de coses que no existeixen a que nosaltres no podem parlar de coses que no hem pogut conèixer, per tant si parlem sobre aquestes coses es perquè les coneixem.
El dubte, no obstant això, es la qüestió que intenta resoldre Locke, i amb el qual estic d’acord a la resposta que planteja. Penso que les coses tenen unes propietats però que no podem demostrar que tenen unes qualitats o unes altres, ja que per exemple, hi ha animals que poden veure més games de colors que els humans, per tant no podem afirmar el color d’una cosa.

Anònim ha dit...

Yo me decanto por la postura de Hume porque, aunque creo que lo más probable es que "lo exterior" exista y me gusta pensar así, es imposible asegurarlo ya que siempre podría ser una imaginación, un sueño o simplemente que tu mente no se comporta de "la manera correcta" y te hace percibir las cosas de manera ligeramente errónea o, incluso, totalmente diferente.

En cuanto al resto de posturas, descarto de primeras a Berkeley porque, igual que es imposible asegurar que las cosas exteriores a nosotros existen, es imposible negarlas a ciencia cierta. En cuanto a Locke, veo bastante lógica su postura, pero como creo que puede ser (hay alguna posibilidad) que esté todo inventado por nosotros mismos, me decanto por Hume.

Eso sí, sea como sea la realidad, personalmente pienso que lo mejor es comportarse pensando que lo que ves es real, porque sí lo es estarás comportándote de la manera correcta para ti, y si es falso pues da todo lo mismo así que da igual como lo hayas hecho.

Pablo Pérez