Una de les conclusions de les Meditacions Metafísiques de Descartes és que tot el coneixement que ell dona per vertader només és possible que ho sigui perquè Déu existeix. Sinó fos així, ¿per què una idea que ell tingui clara que és veritat hauria de ser-ho?
En filosofia s'entén per "solipsisme" la idea de que cadascú de nosaltres estem sols amb les nostres idees i que no podem saber mai si el que sabem és cert o no, més enllà de que ho pensem nosaltres. Fins i tot el món extern podría ser tot una construcció de la meva ment... Descartes evita aquesta conclusió defensant que si Déu existeix tot el que penso clarament que és veritat ho serà perquè ell no vol que m'enganyi.
Com es pot evitar el solipsisme? Com podem saber que el que pensem que és veritat realment ho és? Feu propostes i buscqueu objeccions en les propostes dels altres.
36 comentaris:
Penso que les coses no son sempre blanques ni negres, certes o falses. És cert que de vegades creiem que existeixen les veritats absolutes, i considerem que tot el que compleix els nostres propis mètodes per saber el que és real i el que deixa de ser-ho, ha de ser completament veritat. Però què passa quan ens adonem que no tot és el que creiem? Quan veiem que ens em equivocat? Com podíem estar tant segurs d'una cosa, i després aquesta ser incorrecta?
Això és a causa de la ment humana. Per a nosaltres hi ha d'haver coses reals, els humans no podem concebre un món en el que tot és mentida. Aquest cas seria inconcebible per a les persones. Per aquesta raó han d'existir veritats, i per això ens agrada tant creure ens les coses, perquè d'aquesta manera sentim protegida la nostra existència. Tant se val creure en Déu, con en la ciència, en el destí o en el atzar. Tots creiem en les coses d'una manera o una altra, amb uns mètodes o uns altres, tots acabem Creient, i és per això que les veritats han d'existir.
Ara bé, les veritats existeixen, i les veritats són creences, però no per aquesta raó hem de creure en tot, no? Descartes va fer el seu propi mètode per saber la certesa de les coses, però perquè unificar una metodologia per a tot el món, si aquest mai es posarà d'acord? Sempre hi haurà gent que no comparteixi les opinions i que inutilitzi la teva metodologia, per tant, seria útil que cada persona en fabriqués la seva pròpia manera de saber les coses, i, al tenir-la clara, la compartís amb les demes persones, ajuntant únicament aquella part en els que tothom estigues d'acord, i deixant obertes qüestions d'opinions diverses.
Per aquesta raó proposo; una metodologia conjunta constituïda únicament amb tot allò que estiguem tots d’acord. Què us sembla, alguna proposta?
Pienso que el solipsismo no se puede evitar, siempre nos podemos pensar que el mundo es una contrucción de nuestra mente y no podemos demostrar lo contrario, unicamente lo podemos hacer a través de creencia, por ejemplo, yo no crearía un mundo en mi mente donde lo podria pasar mal, es decir, si yo crearia un mundo propio en mi mente, no crearia un mundo donde la gente muriera ni donde habria guerras,....
Estic d'acord amb tu Sara, ja que no tothom pot creure les mateixes coses ni arribar a les veritats amb la mateixa metodologia. A mida que anava llegint el teu text, proposava la idea de quedar-nos tots només amb la part amb la que coincidiem, però un cop he arribat alfinal ja m'ha quedat tot molt clar.
Ara bé, partint de la teva idea, la qual la comparteixo completament, penso que no es podran ignorar totes aquelles veritats en les que no coincidim, ja que aquestes crearan conflictes el més probablement i d'alguna manera tornarem al principim, és a dir, tornarem al moment en el que ens tornem a plantejar moltes coses i ens trobem en dubte. Per tant, caldria pensar en una solució en la qual ens quedessim amb les coses que estem d'acord però de la mateixa manera que també utilitzessim una metodologia comuna per les que no.
Algú proposa algun tipus de metodologia?
Estic totalment d'acord amb el Rodrigo, car que si jo crees un món a la meva ment, seria idíl·lic i per tant, rebuig ho aquesta idea mitjançant la lògica.
Crec que, en part, la gent abraça algunes religions per poder solucionar dilemes com aquests, com ho fa Descartes, per la meva part, com a naturalista, la forma d'evitar el solipsisme és confiant plenament en els sentits. Confio en els sentits, car que la naturalesa i l'evolució m'els ha proporcionat i no m'enganyaran. Descartes no creu en els sentits, al principi, però després sap que no l'enganyarien; en el naturalisme és el mateix però amb la Natura.
Penso que cadascú és lliure de creure el que vulgui i que cadascú pot veure real o no real tot allò que ell cregui o vulgui. Per això penso que una persona pot fins i tot arribar a pensar que tot el que ell viu no és real i està en un somni, tot i que una altre creu que està en la vida real i que res canviarà i que no arriba ni a imaginar-se que pugui estar somniant. cadascú és lliure de creure el que vulgui encara que estigui en plena ignorància segons els altres
Estic segura de que thotom s'haurà plantejat alguna vegada si tot el que coneixem existeix o és una il·lusió de la nostra ment. Jo no crec que el soliptisme es pugui evitar, però si el món extern fos una construcció de la meva ment, no crearia un món amb guerres i destrucció. Al contrari, seria un món idíl·lic i paradisíac. Per tant, descarto la opció de que el món extern sigui una construcció meva.
Pel que fa al mètode que hauríem de seguir per saber si el que pensem és realitat o no, no crec que poguem crear cap metodologia conjunta contituïda amb tot allò que estiguem tots d'acord, com han dit les meves companyes anteriorment, ja que mai ens posaríem d'acord i sempre hi hauria algú que discreparia.
Lo único que considera cierto es que las cosas son inciertas de forma que solo se puede fiar de su propia existencia porque piensa, por lo tanto existe. Y ningún ser superior puede negar su existencia.
Pienso que el solipsismo no se puede evitar ya que nunca se puede saber nada con certeza absoluta. No puedes saber si estas soñando o es una realidad...Pero cada uno es libre de ver o pensar lo que quiera.
Nuria Pomares
Estic totalment d'acord amb la idea que ha donat l'Anna doncs, el seu argument és d'una gran solidesa. Perquè si cada un inventem els nostres mons, moltes de les injustícies que hi ha en el seu món, no estarien en el món de cada persona.
La segona pregunta que es fa en el text, és especialment difícil de contestar. Per al que he anat aprenent, d'acord amb la veritat, sempre t'acabaves qüestionat de la seva existència totalitària. Per tant, vaig decidir ja fa anys que la meva veritat en aquesta època en la qual estic, és errònia. Doncs tinc la creença que a mesura que les meves experiències en la vida vagin passant, veure la meva veritat. No obstant això, aquesta veritat seguiré pensant que serà una opinió, però potser més a prop de la veritat absoluta. Se que segueix sent una creença, però com bé ha dit la Sara tot humà necessita creure en una cosa, en el meu cas en poder arribar a una veritat més acceptada.
Després de donar-vos la meva opinió sobre si és realment cert el que pensem, crec que ens hauríem de reflexionar sobre el que deia Sòcrates, o més ben dit el que Plató escrivia de Sòcrates, "Jo només se que no se res" és una de les frases que marca tendència en la meva ideologia escèptica.
Verónica
No considero que el solipsisme s'hagui d'evitar, es bo pensar, i una de les posibles preguntes mes freqüents es que es cert i que no, jo ara mateix crec que es cert que estic comentant aquest blog pero no PUC afirmarho amb total seguretat perque hi ha una mínima posibilitat de que sigui, per exemple un somni.
En canvi si que se segur que, que edtic pensant es cert, potser el contingut del que penso no pero que estic fentho sí. PUC pensar que 2+2=6 i aixo es fals, pero no PUC discutir que no ho estigui pensant.
Mai podem saber res amb certesa, solsament que pensem.
Verónica
Contestando a Rodrigo y a Pau no tiene porque un mundo inventado ser perfecto ya que si así fuera sería un mundo inventado conscientemente y se utilizaría la imaginación para crearlo y modificarlo para que sea idílico en cambio si dudamos de que exista o no debería ser un mundo creado inconscientemente donde la mente no es dominada por nosotros ni por nuestra idea de mundo perfecto e idílico. Como en los sueños donde como no son controlados conscientemente, también existen las pesadillas
Verónica
Discrepo en lo que dice Pau también em que debemos hacer caso sólo a los sentidos y fiarnos 100% de ellos ya que no siempre todo lo que vemos, oímos, saboreamos, olemos o tocamos es cierto y los sentidos pueden engañarnos. A todo el mundo le ha engañado alguna vez algún sentido, seguro que podemos creer haber visto algo que realmente no era asi por ejemplo.
Vero, Igual que Descartes CREE que existe un Dios y no permite que se engañe, por la misma regla de tres yo CREO q en el caso remoto de que el mundo seria fruto de mi mente seria un mundo idílico.
También pienso que a la verdad nunca podremos llegar ya que esta muy lejos de nosotros. Sería un horizonte al que queremos llegar pero que nunca alcanzaremos. Por lo tanto, sería una causa la cual nos ayuda o motiva a avanzar, es decir, progresar, aun sabiendo que es inalcanzable.
Como por ejemplo, en las ciencias no sabes la verdad absoluta, ya que hay cosas que no puedes demostrar 100% pero que tu tienes una teoría sobre ello la cual cosa te ayudara avanzar y a buscar dicha verdad.
Nuria Pomares
Des del meu punt de vista, la primera meditació de Descartes, hi estic d’acord, jo penso, per tant jo sóc, independentment del món que m'envolta.
Ara bé el que no se, és si els altres existeixen, si el món on visc és real, etc. Dit això l'esser humà independentment que existeixi o no necessita creure en coses, necessita la fe, creure en el destí, en el més enllà, o en Déu, per tant al cap i a la fi sempre acabem creient en coses, per tant d'una manera o un altre la veritat ha d'existir.
Tot i que si les veritats existeixen, no vol dir que tot sigui veritat, i que per tant hem de saber diferenciar-les.
En conseqüència com ja han dit alguns dels meus companys, i que va fer servir Descartes, amb l’ utilització d'un mètode.
Tot i que des del meu punt de vista, si un mètode existís, la gent no només l'utilitzaria sinó que utilitzaria el seu instint, ja que l'esser humà és ésser i que per tant no sempre fa el que és correcte.
Recolzo la idea del Pau ja que hi han una sèrie de preguntes que no poden tenir resposta i, tenint en compte els poc avançats recursos científics hi havien aleshores, coses que ara semblen lògiques, abans ni s'ho haurien arribat a imaginar. A partir d'aquí, en què em baso? Religió.
Tot ha de partir d'alguna cosa, dilemes que es queden en tabús, coses que no es poden explicar i dubtes sense resposta, tot va directe a la religió.
També, però, estic d'acord amb el comentari del Rodrigo ja que el solipsisme no és una cosa que es pugui evitar, ja que sempre podem arribar a pensar que tot el que veiem és obra de la nostra imaginació i de vegades ens falten pilars per recolzar-ho, però que d'altra banda, si tinguessim la possibilitat de crear un món nosaltres, una situació o un record, no el construiriem desfavorable als nostres gustos; és a dir, no ens causariem el mal, sinó les coses que ens donen plaer, no els mals moments, sinó els millors. Ni tan sols podriem ser capaços de donar-nos la possibilitat d'errar, si això fos possible.
Creo que el solipsismo no existe como bien a dicho Anna , ya que si fuese así crearíamos un mundo que nos gustara y sin problemas.
Por otra parte todos los seres humanos necesitamos creer en algo ya que las creencias son algo que a los humanos nos ayuda a avanzar y a veces a no preguntarse el por que de las cosas .
Finalmente como han dicho muchos de mis compañeros nunca se podría llegar a una metodología conjunta , habrían multitud de opiniones y aunque hubiese una gran mayoría nunca nos pondríamos de acuerdo todos .
Me gusta el concepto de "solapismo" y, de hecho, estoy de acuerdo con él. Pienso que la realidad puede tener muchas dimensiones, pero no dimensiones en sentido físico, sino mental. Creo que la realidad puede aceptarse como verídica siempre y cuando este hecho sea aceptado en esa dimensión, aunque esa dimensión sea la mentalidad de un loco.
Por supuesto no estoy de acuerdo con esa idea del todopoderoso "Dios" y de que está pendiente de alguien para que no se equivoque. Vamos, que si existiera, dudo mucho que estuviera pendiente de mi.
Voldria comentar la primera intervenció d'aquesta entrada, la de la Sara. És impossible que tothom en aquest món es posi d'acord, si ja és difícil posar-te d'acord amb el teu millor amic en algunes ocasions, com no serà difícil fer-ho amb una persona d'una altra cultura, amb tradicions, costums, ideologies i religió diferent? Crec que aquesta opció és totalment inviable.
Com escèptic que sóc, no crec en la veritat absoluta
absoluta. Qui ens assegura que el que li diem "vida real" és realment un somni i que el que anomenem "somni" és la veritable vida real amb la qual conectem quan dormim? Penso que moltes preguntes de la humanitat sempre quedaran obertes, sense resposta, que tothom es pot pensar el que vulgui, res és cert.
No estic d'acord amb el que ha dit el Pau sobre els sentits. No ens podem fiar dels sentits, ja que no podem saber si allò que estem veient, olorant, tocant, escoltant o tastant és real. Els sentits ens poden enganyar, un exemple clar és el menjar. Quantes vegades has entrat a casa i has pensat que allò que estaves olorant era un plat i després era un altre?
Estic totalment d’acord amb el que diu el David i el que diu l’ Anna.
Crec que no podem saber amb certesa el que és cert del que no i menys relacionar la certesa de la vida i de les coses amb un ser superior, existent o no. Però al mateix temps crec que hi ha alguna COSA que fa que puguem distingir la certesa de la falsedat, ja que quan acaba un somni i em desperto se reconèixer que el que estava succeint era un somni, però que encara no em trobat o no tenim els mecanismes per identificar ni definir aquella COSA diferenciadora.
Jo personalment opino que no podem evitar el solapsisme, perque com sabem que és real i que és imaginari? Podem dubtar de tot, fins i tot del món en el qual vivim.
Per exemple, i si el que estic vivint ara mateix no és mes que un somni en el qual nomes existeixo jo i les altres persones són imaginacions, que quan surto al carrer les veig en canvi quan vaig a casa meva en realitat tot els carrers són vuits, sense persones ni vehicles, fins i tot sense carrer, no hi ha res. El que vull dir, és que no hi ha res que realment que puguem afirmar 100%, una cosa es creure-ho, però una altra es la veritat. Però que és la veritat? Qui som nosaltres? Són preguntes sense resposta.
Tal y como ya a dicho Rodrigo, nadie soñaria en un mundo cruel, donde le costara ganarse el pan de cada día para comer, que tuvieran que mover cielo y tierra para que sus hijos puedan ir a un colegio para sacarse una carrera en un futuro. Por eso creo que no estamos soñando, porqué hay gente que lo pasa muy mal, y no es de buen grato para ellos.
No crec en l'existència del solipsisme, com bé ja han comentat les meves companyes Anna i Noelia, ja que si fos així creariem un món idíl.lic i perfecte, sense problemes. I també que com tots els éssers d'aquest món, necessitem creure en alguna cosa per poder millorar i crèixer com a persones.
Carla Besa
I també estic d’acord amb el que diu el David i el que diu l’ Anna.
Crec que no podem saber amb certesa el que és cert i el que no, ni relacionar la certesa de la vida i de les coses amb un ésser superior, existent o no.
Carla Besa
Com afegeix el David, també m'agradaria dir que no crec en la idea de Déu, ja que és una idea absurda pensar que hi ha algú que ens esta vigilant tota l'estona i encara més la manera com ell demostra que existeix...
Pel que fa el solipscis-me, com ja he dit abans penso que cadascú és lliure d'imaginar el que vulgui, tot i que la realitat és bastant clara.
En la meva opinió si que existeix la veritat però ningú la sap. Fins ara, las ideas que tenim a la nostra ments han sigut posades d'alguna manera pel meu entorn fins que he creat la meva propia idea de veure les cosas. Es gairebè imposible saber la veritat, per molt que hi hagi la ciència o Dèu o el que hi hagi ningú sap la veritat de perquè estem aqui ni com hem arribat. La veritat a anat evolucionant segons persones que han pensat a la seva manera i han trasmitit els seus pensaments a altres persones, pero hi han persones que pensen diferent i tenen altres visions o altres punts de vista sobre el teu pensament, per això crec que hi ha una veritat, pero que ningu sap quina és...
Pienso que nunca se sabe que es verdad o no, siempre tenemos esa duda y siempre dudaremos de la verdad que consideran los demás, ya que cada persona tiene su idea sobre la realidad. Por esta razón, no doy apoyo al argumento de Descarte: "Sí Dios existe todo lo que pienso claramente que es verdad lo será", porque yo no se sí de verdad Dios existe o incluso dudo de mi existencia... así considero está muy bien que cada persona tenga su punto de vista sobre la realidad de lo que pensamos o sobre cualquier cosa.
Creo que cada uno ve el mundo a su modo (a partir de las experiencias y su forma de ser) por tanto, no podemos estar de acuerdo en todo como para afirmar si algo es cierto o no, es decir, siempre habrá alguien que esté de acuerdo o piense lo contrario.
No creo, pues, que se pueda evitar el solipsismo porque lo que pensemos será verdad y no (verdad para algunos, mentira para otros). Entonces depende de nosotros creer o no algo (una vez más, mediante argumentos y contra argumentos, no sabríamos que es cierto y que no, dependería de nuestra decisión).
Jo crec que tots som lliures en el pensament i per això som capaços de pensar tot allò que volem, per tant, per mi és difícil donar objeccions cap a una idea com el solipsisme.
Per altra banda, tal i com a dit el Pau, crec que aquesta és una raó de l'existència de les religions. Tots necessitem respondre a preguntes que el nostre cap no ens permet, i les religions són una forma ràpida d'aconseguir respostes. Com en el cas de Descartes qui donava resposta a les seves preguntes dient que Déu li estava mostrant la veritat de forma clara i distinta i per tant tot allò que veia obvi, era cert. Igual que ell hi haurà milers i milions de persones, tots amb respostes diferents que provenen de divereses religions.
Per acabar, tal i com ja he dit abans, no puc proposar cap metodologia ja que no soc capaç d'evitar el solipsisme.
Estic totalment d'acord amb el que ha publicat el Rodrigo, penso que el solipsisme no es pot evitar, ja que cadascún de nosaltres sempre creurà en el que ell pensà que es vertader ,ja que si no fos així no ho faría d'aquesta manera. Hi ha algunes persones que si que es sentiràn totalment segures en el que es vertader i el que no en canvi altres que buscaran respostes ( com ha esmentat en Pau) amb les quals es recolzarán en les religions, ( La creença de Déu n'es u exemple) per tal de buscar solucions i així doncs assegurar-se de que el que veuen , senten , viuen somien es veritat.
Al fin y al cabo el termino verdad y mentira son terminos inventados por el ser humano asi que dificilmente podremos saber si algo es realmente verdad, podriamos encontrarnos que el termino verdad solo es una mentira que nos inventamos por algun motivo o lo contrario. Asi que realmente sobre este tema no creo que pueda opinar correctamente,
Estoy en desacuerdo con Nacho porque el dice que el termino mentira y verdad ha sido inventado por los humanos, pienso que ese termino siempre ha estado presente en todos los seres vivos, no solo en los humanos y que una de las pocas cosas que sabemos con certeza son la idea de verdad y mentira.
Crec que el solipsisme, no es pot evitar ja que per molt que intentem demostrar que allò que pensem es cert, com ara amb la ciència, tampoc podem demostrar si la ciència és certa.
Molts cops em paro a pensar que si tot el que jo crec que es cert i normal per a mi, no ho es, em pregunto si és tot una farsa i en realitat potser ni existeixo, però es en aquest punt quan em responc que si jo tingues l’opció de decidir en el que crec i en que és veritat, hagués creat un món en la meva ment sense conflictes ni guerres ni fam.
Així doncs mai ho estarem del tot segur de si el que creiem es cert, però es ho bo del esser humà, que ens ho qüestionem tot, això ens fa diferents a els altres animals, la capacitat de pensar i raonar.
Descartes Evita el solipsismo apoyándose en que todo lo que piensa es verdadero porque dice que Dios existe, pienso que nada se puede saber al 100 % y que para evitar el solipsismo al igual que Descartes tenemos que buscar una verdad solida, a partir de la cual podamos creer que todo lo que pensamos es verdad
Nacho crec que terme veritat o mentira ha sigut una idea creada desde sempre, és a dir, que els humans no l'hem inventada sino que ja existia , a part sempre creus en alguna cosa i que no tot serà mentira ja que un mateix, en la seva ment construeix la seva veritat, independement de la veritat de les altres persones cadascú sempre tindrà alguna cosa com a vertader sigui el que sigui. I com diu la sara en el seu paràgraf, "Tots creiem en les coses d'una manera o una altra, amb uns mètodes o uns altres, tots acabem Creient, i és per això que les veritats han d'existir. Hi estic totalment d'acord
Publica un comentari a l'entrada