Com sabeu Descartes va retar als seus contemporanis a que presentesin objecions a la seva filosofia. En va rebre i les va respondre i publicar.Presenteu objeccions a qualsevol aspecte de la seva filosofia i també intenteu respondre alguna de les objeccions dels voltres companys.
31 comentaris:
Descartes dice y según otros filósofos "demuestra" la existéncia de Dios, lo que no se si es que no tengo suficientes conocimentos sobre él aún, pero el argumento que da "ontológico" o "de causa"(es perfecto, pues existe), eso de perfecto es una qualidad atribuida por Descartes
No estic d'acord amb la afirmació que planteja Descartes, la qual diu que si Déu existeix, vol dir que totes les coses que ell veu com clares i distintives existeixen.
Ja que aquest Déu, tenint la qualitat de perfecete, tamble la podria posar en pràtica a l'hora de fer el mal, i d'aquest manera podria manejar a Descartes quan ell volgués, fent-li creure mentides com a veritats o viceversa.
Aleshores podriam dir que la meva idea de Déu s'acosta més ala idea de Déu Maligne que planteja Descartes al principi de la seva meditació.
No estic d'acord amb la afirmació que planteja Descartes, la qual diu que si Déu existeix, vol dir que totes les coses que ell veu com clares i distintives existeixen.
Ja que aquest Déu, tenint la qualitat de perfecete, tamble la podria posar en pràtica a l'hora de fer el mal, i d'aquest manera podria manejar a Descartes quan ell volgués, fent-li creure mentides com a veritats o viceversa.
Aleshores podriam dir que la meva idea de Déu s'acosta més ala idea de Déu Maligne que planteja Descartes al principi de la seva meditació.
La primera objecció sobre la filosofia de Descartes recau sobre la pròpia base de la seva idea inicial; “Analitzar tot coneixement, per així descartar aquell que no sigui vertader” mitjançant un mètode propi que determini la certesa de les coses a través de la lògica. De veritat es pensava que la humanitat dona per bones objeccions del tot il·lògiques? Que si realment hi haguessin realitats inversemblants la gent se les creuria? Per aquesta raó tot el que ell acaba analitzant, segons la seva lògica, acaba existint. Perquè tot el que coneixem d’una manera o d’una altra, ha estat “justificat”.
A Descartes li podia semblar molt lògica la existència de Déu, segons una definició o qualsevol cosa. Però la seva existència no deixarà mai de ser una qüestió oberta, perquè no es pot demostrar. No hi ha paràmetres per medir aquesta suposada realitat, tot el que no te forma de demostrar-se, sempre deixa lloc al dubte. No es pot demostrar la existència ni inexistència de Déu, i mai serà d’una altra manera. Ara bé, com a segona objecció en la filosofia de Descartes, segons ell demostra que Déu existeix, perquè no ho fa el Geni maligne. I si no hi ha res què? O hi ha una cosa o una altra? Des de quan la definició de perfecció comporta la existència? La seva insistència de demostrar fets indemostrables, és en si la raó per la qual la seva filosofia manca de tot valor que no sigui estrictament històric.
Estic d'acord amb el Rodrigo, peruqè Descartes demostra l'existència de Déu dient que com és un ésser perfecte ha d'existir, i penso que aquesta qualitat no va lligada amb l'existència, tot el cntrari perquè jo mai he pogut veure, conèixer o identificar un ésser perfecte ni ningú altre tampoc (que jo sàpiga) i això em fa pensar que no existeix
Descartes intenta demostrar l'existència de Déu mitjançant l'argument ontològic (és perfecte, per tant existeix) i el de causalitat (Déu és la causa de la idea de Déu que tinc a la ment). Una vegada sap que Déu existeix, rebutja l'existència del geni maligne.
Jo no crec que es pugui demostrar l’existència de Déu amb aquests arguments i tampoc crec que Déu sigui una idea innata. No crec que la idea de Déu hagui estat en la meva ment des del moment que vaig nàixer. En aquest sentit estic amb Locke quan diu que les idees provenen de l’experiència.
Descartes nos muestra la existencia de Dios mediante el argumento ontológico: es perfecto por lo tanto existe. Y utiliza un ejemplo diciendo que como la idea de valle y de montaña van unidas por definición, si existe la valle la montaña también, por lo tanto la de existencia y Dios también van unidas, es decir, Dios existe.
Y el segundo argumento que muestra es el de la causalidad: Es la causa de la idea de Dios, es decir, hay una idea que viene de fuera, existe.
No estoy de acuerdo con Descartes ya que nadie presente ha conocido a Dios, por lo tanto no podemos saber si es perfecto o no.
Nuria Pomares
En primer lloc, vull esmentar que estic d'acord amb el que ha dit la Sara, menys en alguns petits detalls. Aquests detalls regeixen sobretot en el mètode de Descartes. Crec que el mètode de Descartes és una idea genial, ja que ell s'intenta desfer-se de tot el que pot dubtar. Per tant, ell intenta buidar la ment de tota definició que li hagin explicat altres persones, i buscar la veritat sobre cada una d'aquestes definicions.
Descartes en el procès de seguir el seu mètode, cau en l'equivocació de trobar una idea innata, la de Déu. Doncs la meva objecció ja resideix en el principi de la seva filosofia, i en la raó en què després utilitzarà per respondre a molts dels seus dubtes, com per exemple els somnis i la realitat. Després de tot l'esmentat vull argumentar perquè crec que va tenir aquest error Descartes. Descartes a causa de la societat en la qual vivia, es va veure influenciat a l'hora de fer la seva filosofia. Doncs, s'hauria pogut donar conta que potser Déu era una altra idea que li havien inculcat.
Encara i així, trobo a Descartes un gran filosof per l'època que va viure sembla un visionari amb la seva teoria. I doncs crec que sempre que parlem d'ell, intentem parlar algun defecte que hem pogut trobar doncs s'ha de poder entendre les seves influències que tenia i que l'han educat.
Verónica
Com la majoria dels meus companys hi ha una cosa destacable en que no estic dacord amb Descartes i es en lexistencia de Déu.
Més enllà de que jo no cregui en ell, Déu, els arguments de Descartes no son valids per el simple fet que no demostra res, ho diu per subjectar totes les demes teories pero algunes sense lexistencia de Déu no tenen sentit.
La perfecció no te que está lligada ni molt menys a lexistencia i apart crec que cadascú té la seva propia definició de perfecció i no ha de ser la mateixa que Ell, aixo sembla mes una opinió que un argument. I la de la idea dinfinit que Déu ens ha implantat, si fos així? No hi ha cap motiu pel qual Déu hagués de donarnos aquesta idea ja que Ell ha deixat moltes mostres suposades de la Deva existencia.
Descartes dice que si el término de perfección existe es porq hay algo/alguien que lo es refiriendose a Dios, pero yo creo que dicho término existe como idea(que significa que no tiene ningun fallo)al igual que otros conceptos como por ejemplo el paraiso. Según Descartes, el paraiso(lugar idílico) debería existir ya que si no existiria yo no podría tener esa idea. Pero no existe sitio en la faz de la tierra que sea un paraiso
Estic d'acord amb el que diu l'Anna; els fets indemostrables mai es podran demostrar, i opino que Locke tenia raó quan afirmava que les idees provenen de l’experiència. Em convenç l'exemple del nadó, que ignora qualsevol suposada existència d'éssers superiors, i per tant ja desmenteix les idees innates.
D'altra banda, no estic d'acord amb la demostració que donen alguns dels meus companys qual afirmen que Déu no existeix perquè mai ningú l'ha vist. Què vol dir això, què la felicitat no existeix perquè ningú l'ha vist? Què la tristesa no existeix, que l'amor no existeix...? En el cas de Déu no crec que sigui correcte parlar de existència cenyint-se estrictament amb el sentit de la vista, a els creients sempre els quedarà el "sentir" a Déu i, per tant crec que cap consideraria acceptable l'argument esmentat.
Com ja han dit els meus companys, la teoria de Descartes, per demostrar que Déu existeix, és una de les menys convincents des del meu punt de vista, tot i que l’existència de Déu mai es podrà demostrar.
Ja que l'existència d'un ser, "tan gran", és indemostrable. Descartes fa servir l'argument ontològic, que associa la paraula déu amb existència, i que per tant si utilitzem la paraula Déu, estem dient que existeix, així doncs trobo que si utilitzem aquest argument per argumentar l'existència d'altra cosa, no vol dir que existeixi, ja que moltes coses, de les qual la gent creu són subjectives, com la de la perfecció o el paradís.
Però encara que no puguem veure Déu en cos i ànima, podem veure la fe que ens envolta, una fe que pot ser més forta que altre cap sentiment, en definitiva, deixant de banda la demostració de la seva existència, no podem omitir la força, que tenen algunes persones, per aquest ésser.
Com tots els meus companys han dit, una de les coses en les que em sento totalment contrària a corroborar sobre la filosofia de Descartes és el seu argument ontològic, ja que no pot basar un "tot" en una idea perfecte que ell mateix ha atribuit en un cos mai manifestat.
A més, continuo mantenint la meva postura de que si Déu és tan perfecte i tan omnipotent, per què voldria causar guerres? Per què, si ell és el pare de totes les coses, voldria que els seus fills patissim i morissim de fam i malalties?
Una cosa és que Déu - segons Descartes - ens hagi brindat l'opció del marge de l'error i una altra cosa és que ens faci pagar per això un dia rere l'altre.
Bajo mi punto de vista no creo que descartes demuestre la existencia de Dios .Primero de todo Descartes afirma mediante el argumento ontológico que dios es perfecto por lo tanto existe cosa que desde mi punto de vista no se puede afirmar ya que quien dice que Dios es perfecto ?
Por otra parte Descartes nos plantea el argumento de causa en el que dice que Dios es la causa de que yo sepa que existe ,tampoco considero que este sea una argumento de peso ya que la idea de Dios no la podemos tener desde el momento en el que nacemos ,esta idea nos la transmite la iglesia o las personas creyentes cuando vamos creciendo .
Estic d'acord amb el que heu comentat sobre Descartes. Ara bé, com diu la Sara crec que els companys volen intentar corroborar la inexistència de Déu amb arguments de l'experiència, cosa que potser no seria suficient en un mètode científic. Per tant, m'agradaria proposar-vos per parlar sobre el que vaig esmentar en un comentari sobre, l'equivocació que té Descartes alhora de fer la seva definició sobre Déu. Doncs parla del fet que la idea de Déu, l'ha obtingut innatament. Aquesta conclusió que va pressuposar potser és inesperada després de veure el seu procediment, on intenta començar una filosofia des de zero.
La meva idea d'aquest argument seria que Descartes va tenir aquesta idea inculcada per la seva societat, i doncs la confon amb idea innata. Com ja ha dit la Sara, Locke posa un exemple per desenrocar aquesta teoria de la idea innata de Déu. La idea que ens presenta Locke és, intentar agafar un nadó, i no explicar-li cap idea de Déu doncs comprovar si ho és o no, una idea innata, ja que el nadó si és una idea innata no la necessitarà.
Estic totalment d’acord amb l’Andrea, ja que des de el meu punt de vista, la demostració d’alguna cosa o esser a partir d’una definició (i a més, definició proposada per ell) no es viable.
Per tant, en el moment que afirma l’existència d’aquest esser superior per la qualitat de perfecció d’aquest, proposada per ell mateix, em sembla una incongruència, ja que com diu ell mateix, com a humans tenim la capacitat de pensament propi, i per tant aquesta definició pot ser diferent per a cada individu, fent que aquesta demostració no deixi de ser una altre idea pròpia i no comuna.
Estic totalment amb la Laia. Si Déu fos tan bo com diu Descartes, perquè tanta maldat en el món? Una cosa és que la gent s'equivoqui en accions no importants del dia a dia i una altre és un
un genocidi, per exemple. El que vull dir és dir és que és irònic que es cregui la existència d'un "Dèu" el qual perdona per igual a tothom, ja hagis dit una petita mentida o hagis matat a un poble sencer, i que no faci res per evitar-ho.
Per altra banda, Descartes intenta demostrar l'existència de Déu mitjançant l'argument ontològic (és perfecte, per tant existeix) però penso que no pot ser així perquè cadascú té una idea lleugerament diferent sobre la perfecció, o pot ser, totalment contrària
contrària. En aquest cas, penso que es una qüestió relativa que depén de diferents punts de vista. A més a més, estic d'acord amb alguns companys pel que fa a la relació que li dona Descartes a la perfecció i a l'existència. Que digui que si és perfecte, existeix, és només la seva opinió.
Para rebatir el gran argumento ontológico me gustaría plantear una duda basada en su propia filosofía. Descartes dice que nosotros conocemos lo que es la perfección, pero que nosotros, al ser seres imperfectos, no podemos haber creado esta idea por nosotros solos. ¿No sería posible que esta idea de perfección sea una mera imaginación? ¿O que simplemente no sabemos lo que es la perfección? Yo al menos, no se definirla.
Por lo tanto, estoy de acuerdo con todos mis compañeros. No se puede buscar verdadera realidad a través de imperfectas definiciones humanas.
Didac:
Estoy totalmente de acuerdo con lo que dice David, si nos preguntasen por la calle que es la perfección para ti, cada persona diría su definición y nos dariamos cuanta de que cada uno piensa cosas distintas de la misma cosa. Además nosotros según Descartes somos imperfectos, por lo tanto todo lo relaxionado con nosotros es imperfecto, hasta la definición de perfección es imperfecta si la decimos nosotros.
Carla Besa
Jo comentaré sobre el que deia Descartes de que les passions fan a l'home feble.
Primer de tot, podriem definir a les passions com els elements més primitius del ésser humà que el porten a passar per sobre de la raó i de la lògica. La passió és el més proper al instint, que és una de les característiques que més s'acosta als animals irracionals.
A causa de passions, l'home pot cometre crims, violacioms.. Per culpa de la passió hi ha homes irracionals, que maten a altres persones, i que ho podrien evitar fent servir la raó i la lógica, ja que ningú treu la vida a un altre ésser humà si s'anteposa la raó i la lógica per sobre de la passió. Per això Descartes deia que les passions ens fan febles.
Per exemple, com vam parlar un dia a classe, si una persona mata a un familiar teu, com actuaries? Estic segur que la majoria de nosaltres ens guiariem per la passió, i desitjariem la mort d'aquella persona, en canvi, utilitzant la raó i la lógica, veuriem que no podrem treure-li el dret de vida a aquella persona i tindriem que aplicar altres càstics.
En mi opinión, considero que Descartes se precipitó al decir que con la existencia de Dios como ser perfecto, ya era suficiente para decir que todas las otras cosas de las cuales dudaba como, del ser maligno o del sueño, quedaban descartadas por el hecho de haber conocido a Dios.
No entiendo como Descartes puede asegurar que la existencia de Dios ya resuelve todas esas dudas, sí aún la existencia de ese ser infinito no está del todo demostrado, por lo tanto creo que Descartes no expone argumentos claros para demostrar que existe una Dios.
En la meva opinió no estic d'acord quan Descartes planteja que si Dèu existeix, vol dir que totes les coses que ell veu clares i distintives existeixen.
Si tenim la idea de Dèu i per això Dèu existeix, llavors si jo tinc la idea de unicorn també existeix? O la idea de drac? La existència de Dèu mai ha sigut demostrada i per aquest motiu no es pot saber amb claredat si de veritat Dèu existeix o va ser algún iluminat que va pensar que hi havia algú que ens ha creat nomès per trobar respostes al perquè de la seva existència.
Dando otro argumento en contra de uno de los apartados de conocimiento de Descartes el cual se llama la duda metódica, no puedo descifrar el por que Descarte no pone como duda la existencia de Dios, y sólo duda de los sentidos, del sueño, de las verdades matemáticas y del espíritu maligno... no entiendo porque no se plantea como duda la existencia de Dios al conocerlo, si lo considera un Dios no engañador porque está tan seguro que el sueño no es verdad,de que el ser maligno tampoco, si al fin y al cabo el creo tanto al espíritu maligno como a Dios.
Respecte sobre el que diu Descartes de la existència de Déu, no hi estic d'acort, ja que segons ell, tenim la idea innata de Déu, un ésser perfecte i infinit, i que ningú ens la "ensenyat", nosaltres ja la tenim desde que naixem, ja que éssers finits com nosaltres, no hem pogut generar una idea d'una cosa infinita, nomès l'ha pogut crear un ésser infinit, que és Déu.
No comparteixo la seva opinió, ja que crec que la idea de Déu, deixant apart la Biblia, d'una manera o altra l'hem adquirit. Jo recordo que de petit no pensava en cap Déu ni cap ésser superior, jo nomès sabia que vivia i ja està. Temps més tard els meus pares i en la escola, em van explicar la història de Déu i llavors jo pensava que estava en aquest món gràcies a ell. Però a mesura que m'he anat fent gran m'he adonat de que realment no hi ha cap ésser superior infinit el qual ha creat el món i totes les coses. Si ningú no m'haguès dit res de Déu ni de cap ésser superior, jo crec que pensaria el mateix que de petit, que simplement estem en aquest món sense cap perquè, no hi ha un Déu que pugui donar-nos una resposta, i menys dient que ha d'existir perquè és perfecte i infinit. Jo crec que realment aquestes idees de perfecte i infinit no les sabem, nomès ens aproximem a elles, però el seu significat veritable no el podem saber.
Volviendo a lo que todo el mundo ha comentado, la existencia de dios no me parece que este bien justificada en la teoria de descartes, ya que segun descartes dios es perfecto, y ya por eso debemos afirmar que existe, cuando que dios sea perfecto es una cualidad atribuida por el, pero no es la misma imagen de dios que tiene todo el mundo.
Tot i que ja sigui un tema parlat en altres entrades del blog, la meva objeccío principal envers a
Descartes és la de la seva concepció de Déu.
En primer lloc, no acabo d'entendre per què, a partir del dubte metòdic, decideix oblidar-ho tot EXCEPTE la opinió o definció que ell té de Déu (perfecte, immutable, omnsicient, infinit...) i, a més, a través d'aquesta definció i de l'argument ontològic o el de causa (tal i com ha dit en Rodrigo), dona validesa a la existència de Déu. Crec que si decideix dubtar de tot hauria de dubtar, absolutament, de tot i no del que li convé, ja que a partir d'haver acceptat que Déu existeix dona validesa a l'existència tot el demés.
Per acabar, aquest és l'altre tema del qual tinc objecció, que doni validesa de les coses que veu "clara i distintament" perque vol dir que Déu se les està ensenyant i ell no el voldria enganyar. SI busca trobar una filosofia que doni certesa completa, ja que aquest és el seu objectiu principal de tots els seus pensaments, penso que no hauria de basar-se en que la existència, realitat i certeses venen donades a partir d'un ésser diví que, tot i que no es pugui demostar la incertesa, tampoc se'n pot demostrar la certesa.
(...) no se'n pot demostrar la certesa de la seva existència*
Descartes dice que la idea de Dios es la que justifica la veracidad de todas las ideas distintas y claras, pero según el mismo Descartes la idea de dios en sí es una idea clara, por tanto esta idea se justifica a si misma para luego justificar las otras, por tanto pienso que todo lo que dice Descartes respecto a este tema son Falacias
Publica un comentari a l'entrada