"La veritat" és una de les primeres qüestions de la filosofia. A l'Atenes del segle V trobem les tres postures bàsiques que existeixen al respecte. D'una banda,
l'escepticisme de Gorgies, que ens afirma que realment no podem saber res del cert; d'altra el
relativisme de Protàgores, que ens fa veure com tota veritat és relativa sempre a un context humà (social, històric, geogràfic...); i per últim, la idea de Sòcrates que existeixen algunes
veritats absolutes, tot i que l'humà sigui limitat i no pugui assolir-les. Recordem que ell va ser comdenat per mostrar als altres que el que acceptaven com a vertader no era en el fos veritat ja que no resistia anàlisis profunds.
Quina és la vostra postura en relació a la veritat? Podeu posar exemples actuals que la il·lustrin?
28 comentaris:
Bé, d'una banda jo recolzo l'escepticisme, però també opino que hi ha veritats absolutes.
L'ésser humà ara per ara, i qui sap si mai podrà aconseguir-ho, no és capaç d'entendre moltes coses, com la veritat de les coses: molts diuen que és veritat que les espècies evolucionen, i s'ha defensat la tesi a través de molts estudis i documents, però i si hem estat enganyats? i si Darwin no va acabar d'esbrinar-ho tot? o i si simplement va ocultar informació? No es pot saber això; aquest senyor és mort i mai podrem parlar amb ell i preguntar-li-ho. Aquesta veritat de que les els éssers evolucionem i ens adaptem al medi tothom l'accepta: un professor de biologia t'ensenyarà i defensarà aquesta "veritat" amb tota mena d'arguments; però i si no és la veritat? i si ens estem equivocant? Pel simple fet del dubte, i la qüestió, la veritat absoluta de les coses mai serà certificada al 100%, mai sabrem totes les raons dels fets, mai sabrem totes les accions que han influït sobre qualsevol realitat aparent, mai sabrem les possibilitats i camins pels que han passat o podrien haver passat cada una de les persones que ha dedicat un temps de la seva vida per defensar tal veritat; ni tant sols nosaltres mateixos en som conscients de les nostres decisions i pensaments que poden arribar a passar-nos pel nostre cap, moltes vegades investiguem i actuem per intuïció i no tenim en compte certes condicions o variables.
És per això que defenso l'escepticisme, mai sabrem res 100%; per saber quelcom s'ha de ser superior o conscient de la seva totalitat: de les seves causes i conseqüències i altres coses que no se'm vénen ara mateix a la ment.
Un cotxe vermell és vermell, tothom ho veu i ho afirma; la veritat és que el cotxe és vermell... Però i si...? (ja estic posant altres condicions que certament no sé si podrien ser possibles, però pel simple fet d'imaginar-me-les, ja estic dubtant de la veritat de que el cotxe és vermell).
Potser hi ha veritats absolutes, potser no; de totes maneres la filosofia ens fa qüestionar-nos, pensar, i dubtar, per això mai les podrem conèixer.
Si be es cert que no hi han veritats absolutes, partint d'un escepticisme, que considerem nosaltres veritat i mentida? En el dia a dia hi han situacions en las que cal triar si creure o no una cosa per el fet de que afectarà positiva o negativament en el teu futur pròxim, per exemple, si tu no t'has fet el llit i la teva mara t'ho pregunta al arribar a casa, sense ni tan sols mirar-ho, i tu li dius que si ella te dos opcions; o no s'ho creu ¡, ho mira i et renya, o s'ho creu i no ho mira o simplement quan ho faci la broca serà major.
Amb això vull dir que estic d'acord amb tu Gerard que en les grans qüestions que se'ns planteja a l'humanitat cal mantindre una posició escèptica, però en un "futur immediat" les veritats son relatives, es a dir, que depenen de la situació.
Es verdad que realmente no podemos saber nada a ciencia cierta pero que nosotros no lo sepamos no quiere decir que no sea así.
En algunos casos nos podemos acercar, en las verdades más objetivas pero en otros, hay distintos puntos de vista y muchas verdades por así decirlo como en el caso de Protágoras y Euatlo, ya que depende de como lo mires, uno gana y pierde el caso al mismo tiempo, y en muchos casos depende de como y desde que punto de vista lo plantees.
Precisamente con esto quiero decir que es una mezcla de todo, no tiene razón ni Sócrates ni Protágoras ni Gorgies, sino que todos tienen razón en parte.
Jo també opino que certament no sabem res segur, ja que com diu el Gerard s'ha de ser superior o conscient totalment sobre el que estem parlant i sempre podrem plantejar-nos algun tipus de pregunta, que ens farà dubtar sobre aquesta veritat, el qual ens farà pensar que ja no és una veritat absoluta. Per exemple, Isaac Newton descobreix una força anomenada gravetat, i a dia d'avui, en tots llocs s'inculca aquest concepte com a veritat absoluta, però ara és quan ens fem la pregunta, i si en comptes d'aquesta gravetat fos alguna altra força que estigués fora de la visió humana? Això mai ho arribarem a saber, almenys amb el nostre cos, qui sap si la nostra ànima serà capaç se saber-ho algun dia. En conclusió, crec que res ho sabem del tot a causa d'aquestes preguntes que ens fan dubtar sobre una teórica veritat absoluta.
En aquesta vida les veritats no es saben del cert, mai podràs saber una veritat absoluta, al menys em sembla que esteu tots d'acord amb això. Ara us qüestiono, I si absoluta ment res del que creiem que es cert ,o entenem d'una forma o altra, no ho es? I si tota la vostra vida no fos el que pensàveu que era? No importa si creies en deu, en la gent si et pensaves que anar a la universitat, estudiar i treballar cada dia molt dur era l'objectiu d'una bona vida.Res daixò importaria si et diguessin que no existeix, ni tan sols es un somni, estaries desolat veritat?.Si una persona ha viscut una vida de patiment continu i un dia li diuen que res es cert i que per tan res seguiria igual, no creieu que ell es sentiria alleujat?
Donç tenim un arma carregada per combatre lo desconegut, la manca de certesa, es la felicitat.Encara que tot acabes en 10 segons i tu ho sapiguessis, encara que tot fos mentida i t'ho diguessin, encara que no sapiguem el que vindrà demà, sabrem amb absoluta certesa que si hem sigut feliços en la vida real, fictícia o imaginaria que hem viscut ningú ni rés ens treurà la felicitat viscuda. I finalment, tu, sabràs que tot ha valgut la pena perquè has sigut feliç.
Home, crec que amb el que dius Marcel tens una part de raó, perquè si durant tota la teva vida has anat visquent continues experiències i acabes satisfet en general, pensant que has tingut una bona vida per a tu, on t'agradaria repetir-la un altre cop, crec que encara que les veritats absolutes que hem anat descobrint no les fossin, pot ser que tinguis la veritat de la felicitat. Però, a lo millor, si ens diuen que experìencies viscudes han sigut mentida, que ens hem estat creient una falsa veritat, potser que canviem el nostre sentiment de felicitat a un altre on llavors no vulguis tornar a repetir aquesta vida que a lo millor ara et sembla falsa. Llavors la felicitat que tenies al principi volent tornar a repetir-ho tot, ja no estará, llavors crec que aquesta sensació de he estat feliç es canvia per una altra a pitjor.
No et manca part de raó Raul, però ho enfoques com si la felicitat fos un sentiment instantani, i jo dic que es el sentiment que tu has viscut durant molt de el "fals" temps. Es obvi que et puguis sentir angoixat per tota una vida "falsa" però els moments viscuts, torno a dir, no els perds. Et posaré un exemple: tu mateix vas molt al gym oi? tot aquest esforç que fas per mantenir una forma física agradable als estàndards de bellesa et causa una satisfacció al final de algunes estones de patir. Ara jo et pregunto, no tornaries a fer-ho tot ni tan sols per repetir aquella sensació de satisfacció amb tu mateix? Encara que fos la única manera de aconseguir aquesta mena de satisfacció que en comporta d'altres.La pregunta que et faries a tu mateix no seria; això o res?
Crec que en part tens raó i en part tinc raó. Si en comptes de pensar que ens sentim enganyats i frustrats amb la vida perquè ha sigut com una "falsa" felicitat com ho he enfocat jo, i ho mirem com segons dius tu que encara que fos mentida la veritat viscuda, si he tingut aquella estona de felicitat m'agradaria tornar-la a repetir, perquè no. Són dos punts de vista diferents, però per a mi, els comprenc els dos.
Estic d'acord amb tu en que estàs d'acord, en part, de que no et maca raó en una part, primera, del nostre acord inicial, finalment acordat per els dos en estar d'acord. Vull aclarir que amb el meu primer comentari de la felicitat no he pretingut causar por sinó esperança ja que crec que es una de les coses enganyoses i doloroses al cop que meravelloses e increïbles que mou la humanitat.
La "Veritat", és un bon tema amb el que inaugurar aquest bloC, jo, al contrari del que comenten els meus companys i amics estic a favor del savi Protàgores. El que ens diu el relativisme és que la veritat és diferent depenent de la època, la situació geogràfica, etc. Si bé és cert que pot ser que no sapiguem res del cert, i que des de un punt de vista escèptic estiguem vivint una mentida, on res es real, res és veritat, però la meva opinió és que pot ser que tinguin raó i l'escepticisme sigui la manera correcte d'entendre la veritat. En tot cas, sigui la nostra vida una mentida o no, en cas que ho fos, seria la nostra mentida, per tant al formar part de nosaltres es transformaria en la nostra veritat. La veritat no és la mateixa avui, segle XXI aquí a Sitges, que en aquest mateix punt geogràfic al segle XIII, avui en dia és normal que tingui un amic pel-roig, però al segle XIII, el meu amic seria condemnat i assassinat per bruixeria. I el mateix passa si canviem de país o de cultura. Per tant, la meva idea de Veritat i en la que crec, és en el relativisme.
Per mi la veritat és un dels temes més complicats. En general estic d'acord amb certes parts del que heu dit tots. Si m'hagués de decantar per alguna postura, probablement, seria un escèptic. Cap de nosaltres coneixem la veritat de les coses, si és que existeix. Sòcrates pensava que existia una veritat única i absoluta, però què el va portar a pensar això? I, és més, quan podíem saber si algú era coneixedor d'aquesta veritat? Jo, tot i que deixo la porta oberta a la possibilitat de que existeixi una sola veritat, em plantejo per què hi ha d'haver una sola veritat? Hi ha moltes persones al món i cada una tindrà una realitat i, per tant, per cadascú la veritat o el simulacre de "veritat" serà diferent. Potser en la meva opinió hi ha matissos relativistes. Però mai podrem saber si aquesta veritat existeix i, en aquest cas mai podrem conèixer-la,i per tant, seria millor pensar que no té per què existir. Comparteixo la idea del Bricu, la de que creem la nostra pròpia veritat. I totes aquestes afirmacions universals com les lleis científiques crec que han estat acceptades com a veritats perquè, de moment, no tenim a l'abast eines o coneixements que puguin posar-les en dubte. A l'Antiguitat l'actual Cap de Finisterre es creia que era això, la fi de la Terra. Al segle XV es descobrí un nou continent, cosa que desmentia l'anterior versió. Potser l'exemple no ajuda gaire, però amb això vull dir que al llarg de la història el que nosaltres teníem per veritats s'han anat desmentint. Intentarem apropar-nos a una hipotètica veritat, com explicava Sòcrates, però possiblement intentem buscar respostes perquè ens atormenta, ens angoixa i ens provoca impotència veure que mai encertarem perquè no hi ha res a encertar.
No és una veritat absoluta dir que qualsevol veritat és relativa?
Crec que dir que qualsevol veritat és relativa significa dir que hi han petites veritats absoultes en evolució, pel que penso que si enfoquem la veritat de manera relativa, en part, ens estem desviant a opinar sobre una veritat absoluta, llavors encara que no descarto l'opinió relativista, crec que és més encertat mirar-ho des d'una manera més escpètica.
Personalment penso que cada un d’aquests filòsofs té raó. Cada una de les seves postures poden ser agrupades en una sola concepció de la veritat.
La veritat és un concepte inventat per els éssers humans així que aquesta mateixa serà el que nosaltres vulguem que sigui.
Crec que hi ha diferents tipus de veritats, n'hi ha d'absolutes (coses que hem comprovat, ex: La terra és rodona, aquell cotxe és vermell... ), però aquestes no acostumen a aplicar-se en temes d’ètica o moral ja que en aquestes qüestions hi ha masses opinions diferents, el que porta a diferents veritats.
La nostra veritat està basada en el que cada un de nosaltres creiem que és correcte o no(encara que en moltes qüestions estiguem d'acord continua sent objectiva i relativa), així que no és objectiva, el qual em porta afirmar que la gran part de veritats són relatives. Posaré un exemple per explicar-me: encara que la majoria de nosaltres estiguem d’acord en que matar és dolent (veritat absoluta), sempre hi ha casos en els que ho faríem, com per exemple en defensa pròpia (veritat relativa). Per això, penso que si les veritats entre elles es confonen i s’alternen entre veritats absolutes i no absolutes, com sabem que realment hi ha una veritat(escepticisme)? Però alhora ha d’haver una veritat, perquè és un terme que nosaltres hem creat, i nosaltres no podem crear coses que no coneixem o en tenim una idea.
Existeixen veritats, si són absolutes o no això ja depèn de cada un de nosaltres.
Primerament m'agradaria dirigir-me al senyor Sòcrates. Un plaer tindre'l per aquest "filobloc"! Perdoi'm vostè pel meu escepticisme, però no em consta cap prova de la teva existència tret del teu protagonisme als llibres de plató, per això dubto de la teva existència passada... tot i així, has existit d'alguna manera, de fet ara ets una idea que existeix, i és per això que recolzo l'idea de que existeixen veritats absolutes; de fet (això és una repetició), sempre qui afirma, ho creu, no es així?
Si és així, tothom creu en veritats absolutes... o no? Del contrari l'afirmació no existiria... o no?
Tot i les opinions de tothom, cap d'elles m'ha fet canviar la meva manera de pensar (veritat absoluta, estic afirmant!!) o si...? (escepticisme) En fi, no ho sé!
Bona tarda! (a Catalunya, és clar)
Comparteixo les opinions de tots els comentaris anteriors ja que penso que van ben encaminades tenint raó.
Personalment em decanto per l'escepticisme ja que penso que mai sabrem res completament, basant-me en que el coneixement humà és limitat, bàsicament perquè no hem sigut presents des del primer dia de vida ni hem viscut la creació d'aquest planeta, del qual a l'escola ens han ensenyat els professors tot convençuts per exemple la teoria del Big Bang, i penso que obviament poden estar acertats i ser possible i que per tant sigui una veritat absoluta la qual han descobert amb un estudi científic al pas del temps, però també penso que el ser humà no té un coneixement cert de tot aquest tema i de molts més del quals les veritats absolutes les acabo veient com opinions, que varien segons els punts de vista i les creences de cadascú. Un altre exemple de veritat absoluta, la qual acaba sent desmentida, va ser fa anys enrere quan es pensava que tot girava al voltant de la terra, i després es va acabar dient, "demostrant" (i ho poso entre cometes ja que penso que l'Univers mai l'acabarem de conèixer completament ja que ho veig com un tema llunyà respecte nosaltres, masses idees tenim que perfectament podrien ser errònies) que tot gira respecta al Sol. Un exemple actual del fet de no saber res amb completa certesa seria, per exemple, mirar el paisatge i preguntar-te si tot el que veus és realment com és, dels mateixos colors i formes, coses que semblen tan òbvies i que alhora podrien ser diferents.
I bé, com a petita conclusió, amb tot això he intentat defensar que no existeix veritat absoluta i que no podem saber res del tot cert, que la ment humana no està preparada per a veritats absolutes.
Em reafirmo, jo plantejo una pregunta: pot ser que l'ésser humà intenti crear el concepte de "veritat" només perquè necessita tenir-ho tot controlat, perquè no soporta pensar que els seus esquemes es puguin trencar i perquè creu que les coses només poden ser d'una manera?
ha arribat un punt en que l' ésser humà depèn de les veritats absolutes, m'explico es molt lògic i fàcil pensar que no hi ha veritats absolutes, però es mes difícil imaginar nos que si. Ara be la major part de les veritats absolutes venen i van tal com diu el relativisme en el sentit de que una cosa es d'una forma o un altra depèn de com es miri. Si els humans no haguéssim tingut un comportament estoic en alguns sentits la nostra evolució hagués sigut mes complicada.Ampliaré el exemple del Rubén per explicarme, els homes antic pensaven que la terra era plana i per ells això era una veritat absoluta, tal com nosaltres podem pensar que es rodona, amb això vull dir que si no hi haguessin hagut homes que pensaven així no ni haurien d'altres com Galileo Galilei que es qüestionarien aquests aspectes perquè no caldria.En resum els humans podem filosofar tant com voguem sobre les veritats absolutes però el que es segur es que no podem ser tan cagadubtes a l'hora de actuar
Jo més aviat diria que els humans tenim la filosofia i la capacitat de filosofar per tal de qüestionar la veritat i la realitat.
Retornant al meu primer comentari, tal com vaig dir, mentre filosofem, qüestionem i dubtem mai tindrem veritats absolutes. Jo crec que això no inquieta a ningú, és més, ens torna més curiosos i ens motiva a seguir qüestionant-nos, investigant i descobrint; i això implica pensar que les coses poden ser de moltes maneres.
Després de tot el que esteu dient, jo també em reafirmo en la meva tesi: Només sé que no sé res.
Gràcies Sr. Pujol per les seves paraules de benvinguda.
No es mereixen, Sr. Sòcrates. Jo més aviat diria que si que saps coses, però no pots confirmar la seva certesa al 100%. Aquí neix la filosofia, amic.
http://montesdetoledo.files.wordpress.com/2009/02/quino6.jpg
Després de donar-li voltes a la pregunta plantejada per en Rubén crec que puc entendre una mica millor la constant i gairebé desesperada persecució de la veritat. Crec que tot això de la veritat i el voler saber en que consisteix no és res més que una manera de saciar les nostres ànsies de voler saber i comprendre. D'aquesta necessitat bàsica tant humana és d'on han nascut moltes ciències actuals, i també d'on ha nascut la filosofia. Així que penso que independentment de que existeixin o no veritats absolutes o relatives, la nostra motivació per saber-ho és calmar la nostra por de no entendre el que ens envolta.
Després d'estar reflexionant sobre l'escepticisme, el relativisme i les veritats absolutes, em decanto per l'escepticisme. Crec que realment no podem saber res del cert ja que sempre hi hauran opinions diferents o conceptes ambigus. Però els humans sempre tenim aquesta recerca desesperada per saber la veritat i no sempre existeix.
Responent a la pregunta plantejada pel Rubén, crec que l'ésser humà necessita tenir tot ben estructurat i tot ben posicionat des del primer moment i per això sempre està a la recerca de la veritat i no sempre arriba a ella ja que el concepte de veritat no està totalment definit. Les coses no solament han de ser d'una manera sinó que poden tenir varies opcions alhora de realitzar-se o entendre's.
Jo estic a favor de l'escepticisme, ja que com alguns dels meus companys han dit, no podem saber res del tot cert, ni que del que es diu es veritat o no, ja que existeixen diferents opinions respecte el tema en qüestió, si bé es cert que per norma, s'aconstuma a dir que la veritat, es el que la majoria pensa, és a dir, per generalització, res ens diu que això que la majoria pensa es mentira, i que la veritat es el que pensi la minoria...
La verdad no es una, la verdad son muchas, algunas cosas son verdades absolutas, otras relativas, nunca lo sabremos del todo bien.
Todo depende del enfoque, perspectiva, situación, momento, etc.
Hay demasiados factores que influyen para saber que es la verdad, quien nos dice que lo que estamos viviendo es la verdadera realidad, quizá estamos es Matrix, quizá todo es un sueño colectivo al que nos inducen, quizá tenemos la verdad delante de nuestras narices y no la vemos. Da lo mismo, todos estudiamos lo mismo, creeremos la verdad que nos enseñen, estudiamos en sus colegios. Pese a que exista la posibilidad de que nos estén engañando, no los cuestionaremos. Por ejemplo, nos dicen que la Tierra es redonda y gira alrededor del Sol, ¿pero cuantos de nosotros lo hemos visto con nuestros propios ojos? ¿no podría ser hueca y que la teoría de la Tierra maciza fuera una estafa? aún en el caso de que lo veamos, ¿cómo sabemos que nuestros ojos no nos engañan? Todo esto solo es más de lo mismo, no podemos saber nada a ciencia cierta, y aún sabiendo eso, sabemos que existen muchas verdades que varían según la perspectiva que lo veamos, y otras muchas que son así.
Estoy de acuerdo con que creceremos y creeremos con una verdad todos más o menos iguales, que es la que nos enseñan, pero has argumentado con demasiados quizás, claro que todo puede ser, però lo que sabemos que el mundo real es en el que vivimos, y no sabemos si es un sueño, si es un mundo paralelo, etc.
la veritat es tan relativa com la realitat, si que hi han veritats absolutes si hi han realitats absolutes, es a dir, realitats i veritats individuals
Publica un comentari a l'entrada