divendres, de gener 16, 2015

Objeccions a Descartes

René Desacartes oferia als seus coetanis la possibilitat de que li presentessin objeccions a les seves tesis, objeccions que ell mateix responia i que són en algunes edicions dels seus llibres.

Proposseu vosaltres objeccions argumentades a algunes de les seves idees filosòfiques i/o intenteu respondre les objeccions dels altres.

15 comentaris:

Mireia Martínez ha dit...

Primer de tot, la filosofia de Descartes em sembla poc sòlida. Començant perquè aquesta es suporta en la idea de l'existència de Déu, la qual rebutjo.
Segon, opino que el seu mètode és poc objectiu, i la primera regla de l'evidència no s'aguanta. Aquesta idea ja li van proposar com a objecció, i la comparteixo ja que perquè ell vegi les coses clares no vol dir que siguin certes.
Per una altra banda, crec que les idees innates no existeixen, i que no hi ha cap divinitat que ens les hagi posat dins el cap. Ja que ningú neix coneixent l'infinit o la perfecció (bàsicament perquè ens són idees tant desconegudes i llunyanes que ens costa concebre-les dins el cap), la idea d'aquestes es va formant a mesura que creixes. Si hi hagués idees innates aquestes serien immutables, i això no passa. A mesura que creixem anem profunditzant aquestes idees i desmentint idees, com la de Déu.

Nara Alvéstegui ha dit...

Personalmente nunca estuve de acuerdo con los argumentos de Descartes, su método para demotrar la existencia de las cosas, hace aguas por todas partes.
Con su método sólo podemos demostrar la existencia del Yo, como una mente. En cuanto a lo que respecta al resto, no podemos demostrarla ya que él lo hace por definición, y definiciones hay muchas y muy variadas, sin olvidar que él lo que "demuestra" es la existencia de cosas muy anteriores a él y que han sido creadas por personas imperfectas que se equivocantanto como lo hace cualquierotra persona, inclusive Descartes.

Nara Alvéstegui ha dit...

Sinceramente Mireia estoy de acuerdo contigo en todo excepto en lo de las ideas innatas. Pero también creo que hay ideas que nosotros podemos tener en nuestra cabeza, pero que tan solo existen en nuestra mente y aún así, solo conocemos la definición (porque lo único que existe de ellas es la definición)pero no somos capaces de imaginarnos cosas tan ajenas e intangibles para nosotros como lo es la perfección, por eso ni siquiera considero real ideas como las que él considera argumentos para demostrar la existencia de Dios por ejemplo.

Unknown ha dit...

Em temo que si Descartes vingués un dia a la nostra classe quedaria perplex de la quantitat d'objeccions que li faríem... Coincidint majoritàriament amb l'opinió de les meves dues companyes, he de dir que perquè un edifici se sostingui ferm cal que els ciments estiguin ben posats. És a dir, com a apuntat la Mireia la seva regla de l'evidència el que menys és és clara i distinta. A l'igual que alguns dels seus crítics, crec que la seva demostració de l'existència del jo prové d'una deducció. Pensar i existir no són dues coses inherents, podríem dir que per pensar cal existir i que per existir no cal pensar. Però mai són dos coses simultànies, que apareguin en el mateix moment. Sobre les idees crec que potser és un tema més complex, tot i que tiro cap a la postura de la Mireia. Un altre punt que vull destacar és el d'allò que ell anomena ERROR. Tenint en compte la mancança de solidesa del seu mètode, no podria ser que ell hagués caigut en l'error?

Enric Sales ha dit...

Respecte la pregunta del meu company, el qual es qüestiona la possibilitat que Descartes s'hagués equivocat amb el seu mètode pel fet de manquejar en solidesa, hi responc així: penso que tot ser humà, al no ser perfecte, té la gran possibilitat d'equivocar-se ja sigui per primera vegada en alguna cosa i el dret d'aprendre per tal de repetir l'error. Doncs aquest argument aplicat al filòsof estudiat, vindria a dir que tant filosofar sobre l'error defensant les seves idees que aquest es troba en la voluntat i qüestionant-se el motiu pel qual s'equivoca si existeix Déu, li retrec el fet que ell mateix pot haver caigut en l'error a l'hora d'haver, per exemple, dubtat de tot i d'haver-se basat en l'evidència com a regla 1 del seu mètode.

Enric Sales ha dit...

Correcció: per tal de no repetir l'error*

Adrià Muñoz (el savi de 2n B) ha dit...

Com bé diu la Mireia, la primera objecció clara i directa és que es suporti en la idea de l'existència de Déu, perquè una persona no creient ja rebutjaria tota la filosofia de Descartes, tal i com m'ha passat a mi.

Després, una altre objecció que li possaría és que, com poden haver-hi idees innates, si cada religió té un Déu diferent, per tant una idea d'ell diferent, si és cert que per tots és un ésser perfecte i poderós, no per tots és el mateix tipus de déu, per ser innata, hauría de ser la mateixa per tots, i també si fos innata tots els nens l'haurien de tenir, i aquest no és el cas.

Unknown ha dit...

Ja sabeu que sóc anti-Descartes total, però no considero que la seva filosofia estigui basada en l'existència de Déu, sinó que aquesta és una de les seves "demostracions". Sí que teniu raó en que no existirien diferències entre els diferents déus si es tractés d'una idea innata. Podríem trobar l'exemple més clar si comparéssim les religions antigues amb qualsevol monoteista. A l'antiga Grècia existia més d'un déu i, de fet, aquests eren com persones excepte pel que fa a la immortalitat, però tenien defectes. Conclusió: el concepte de déu no és el mateix i, per tant, costaria demostrar que es tracta d'una idea innata.

Enric Sales ha dit...

Respecte a la idea de “Déu”, penso que és una idea la qual es adquirida una vegada el ser humà es socialitza, ja que des del meu punt de vista penso que quan un nadó neix, no té ni el concepte ni la idea d'aquest ser superior, perfecte, infinit i omnipotent del qual molts filòsofs intenten afirmar la seva existència. Per tant, penso que “Déu” NO és una idea innata, sinó un concepte adquirit una vegada hom és socialitzat i se li inculca la idea (encara que no tothom cregui en la seva existència després).

Ment i Món ha dit...

Com pot ser vàlid un mètode que necessita verificar l'existència de Déu (una idea que cada vegada hi ha més gent que no creu en ella), sent l'existència d'aquest inverificable?

El que fa descartes és avançar en les seves deduccions mitjançant falses afirmacions, i des del meu punt de vista, això no és encertat.

Ment i Món ha dit...

Pel que fa aquesta mena de puzzle que intenta fer descartes, trobant algun concepte principial i que d'allà sorgeixi tot, jo penso que tot sorgeix de res i res sorgeix de tot, i per això penso que cada peça porta a infinites peçes més, i per tant no hi ha mai una idea per començar.

Unknown ha dit...

Jo no crec en les idees innates pel fet de que no naixem amb sabiduria i necessitem l'experiència per tal de tenir coneixements. Per tant la idea de Déu no la podria saber si ningú no me l'hagués explicat, com també passa amb la idea d'infinit. Si haguèssim nascut amb la idea de Déu al cap no tindríem cap dubte sobre la seva existència i com bé han dit els meus companys, cada cop més es posa en dubte perquè no té cap base creïble i justifiquen la seva existència dient que és un cert diví, el qual no podem veure però ens l'hem de creure perquè sí.

Xavier Bricullé ha dit...

Primer de tot, moltes gràcies senyot René Descartes per deixar que li fem objeccions a la seva filosofia. Estic d'acord que d'aquesta manera vostè també pot veure altres punts de vista. No cal dir que les objeccions són mínimes i que les seves teories em semblen molt bones. Bé la meva objecció em sembla si més no original i es que estic d'acord amb totes les idees que vostè planteja i em semblen desmesurades les fortes crítiques que rep de part d'alguns dels meus companys. El que jo voldria dir-li es que trobo a faltar que la seva ment brillant no hagi deixat cap llegat sobre filosofia política, sincerament crec que va centrar-se massa en la realitat, el coneixement, l'ésser humà i l'ètica però no va deixar espai per a la política. Si així hagués sigut, si hagués aplicat les seves idees en política opino que avui en dia podríem tenir societats més justes ja que s'aconseguiria una altre visió en aquest àmbit.

Nara Alvéstegui ha dit...

Digamos, si yo en este preciso instante invento una definición absurda pero que siguiendo una serie de supuestos argumentos y basándome en la definición de dicha cosa, puedo "demostrar" la existencia de ese algo, ¿ese algo existirá?
Es el caso de la demostración de la existencia de Dios, puede que exista, puede que no, pero sea cual sea la respuesta es una falacia su forma de demostrarlo. "La existencia y Dios van ligadas" ¿por qué? su argumento ontológico hace aguas por todas partes, las definiciones fueron inventadas por los humanos, los humanos nos equivocamos, y ideas como perfección o infinito, son conceptos idealizados para nosotros ya que nadie los conoce.

Unknown ha dit...

Si Dios es tan perfecto, cómo es que no creó a personas perfectas y no imperfectas con defectos de todo tipo?
Claro, Dios es algo innato, pero no se puede demostrar su existencia cuando no lo hemos visto nunca. Tampoco nos da señales de su existencia. Y si tiene tanta perfección y es omnipotente, cómo es que a la gente que tiene pensamientos y hechos malos no los castiga? realmente no se sabe su existencia. Si Descartes dice que no sabemos realmente si existen las cosas que vemos, por qué tenemos que creer en una cosa que no hemos visto nunca?