Bola de neu

John Locke utilitza l'exemple de la bola de neu per demostrar que el que percebem no són objectes, sino qualitats concretes dels objectes que nosaltres sintetitzem en la nostra ment creant els conceptes. Per això quan diem que estem veient una bola de neu realment el que volem dir és que estem rebent una informació sobre un color, una forma, una textura i una temperatura, i que tot junt ho anomenem "bola de neu". Tot i que la bola de neu és en el nostre cap, per dir-ho així, diem que és la propia bola de neu la que ens envia la informació que nosaltres sintetizem per crear el concepte bola  de neu. Com és possible això? No és una paradoxa? Existeix o no existeix la bola de neu?

Comprendre alguna cosa.

Diuen que Einstein va dir que si pots explicar una cosa a la teva àvia és que l,entens bé. A part delmissatge  masclista (podria haver dit avi) i de que no sabem si és veritat que ho va dir, la frase ens serveix per preguntar-nos algunes coses:

-què vol dir comprendre una cosa?

-és el fet d'explicar-la el que demostra que la comprenem?

-com més simple l'expliquem, més la comprenem?

-què diria de la frase Descartes, ell que estava tant preocupant en comprender-ho tot amb claretat i d'explicar-ho metòdicament?

Sobre Déu

L'Edat Mitjana filosòficament parlant s'emmarca en la religió. Un dels principals temes és la demostració de l'existència de Déu, des de la lògica.

Tenim el conegut argument ontològic de Sant Anselm (Déu existeix perquè és perfecte i l'existència és part de la perfecció) i els 5 arguments (o vies) de Sant Tomàs (Déu és el Primer Motor Immòbil, la Primera Causa Eficient, la Causa Final de tot, el criteri per saber que en el món tot és innecesari i el criteri per saber que tot és imperfecte).

Per si faltava algun argument, aquest video en dona un altre.



Utilitzar el teu enginy per criticar qualsevol d'aquests arguments, o les crítiques dels teus company.

La felicitat és un treball

Aristòtil pensava que tot els éssers tenen un "telos" una finalitat en la seva existència. La finalitat de l'ésser humà és desenvolupar allò que lo és propi: la intel·ligència. I és així com pot assolir la felicitat.

Però fer-ho no és fàcil ni cosa ràpida. Es necessita tota una vida de reflexió i sobretot de bones actituds i bones accions. Perquè a diferència de Plató, Aristòtil no creia que calia saber què era el Bé per ser bo, sinó que cal fer moltes accions bones per arribar a ser bo.

Si tot ésser té un "telos" en el cas de l'ésser humà aquest és personal: cadascú ha de descobrir quina és la finalitat de la seva vida, quina és la seva potència principal i desenvolupar-la al màxim; només així assolirà la felicitat.

¿Creieu que tothom té una finalitat preestablerta?
¿Penseu que per assolir la felicitat cal identificar quin són el nostres talents, les nostres "flors" i esforçar-se tot el possible per  que "floreixin", o que creieu que la felicitat no depenent tant del nostres esforç sinó de les nostres circumstàncies?
¿Creieu que és possible ser feliç?

Què és una societat justa?

Segons Plató, una societat justa és aquella en la que cadascú realitza allò que per naturalesa està més preparat per portar a terme. I és obligació del Estat determinar què pot fer cadascú i fer que ho faci.

A l'actualitat, després de segles de pensament, dels drets humans, del liberalisme, dels nous estats democràtics, entenen la justícia més com una qüestió de tenir drets bàsics  coberts i que cadascú sigui responsable del seus actes.


Què opines del concepte de justicía de Plató? Quin és per tu l'ideal de societat justa? Creus que vivim en una societat justa?

L'ànima tripartita

Plató diferencia en l'ànima tres parts o funcions: la racional, la irascible i la concupiscible. Les dues últimes (desitjos i emocions) són el motor de l'acció humana, mentre que el pensament es el guia.

A cadascún de nosaltres hi predomina una d'aquestes parts i això ens defineix com a persones que volen tenir diners i posessions (concupiscibles), volen guanyar reconeixement (irascibles) i les que es preocupen per adquirir coneixements i habilitats sense cap finalitat concreta (racionals).

Trobes sentit a aquesta classificació avui en dia? Es possible classificar així les persones? Creus que estem determinats de forma innata cap a algun d'aquests trets?

 

Com podem saber de veritat què passa al món?

L'alcaldessa de Colonia (Köln) a Alemania és en coma després de ser agredida per defensar l'acollida de refugitas, presuntament per un membre d'algun grup d'extrema dreta; alguns sospiten que és una acció sota falsa bandera, és a dir, que és obra del servei secret alemany per tal de neutralitzar l'auge de grups nacionalistes. ¿Com podríem saber la veritat?

Aquesta pregunta ens la podríem fer amb moltes notícies.  ¿Quins mitjans de comunicació tenen més càrrega ideologia, els de Madrid o els de Catalunya? ¿Estan donant els EEUU recolçament a Estat Islàmic? ¿Són molts dels refugiats que arriben a Europa immigrants per raons econòmiques, més que no pas refugiats de països en guerra?

Segons Plató, la majoria de les persones vivim en la caverna, creïent que el que sabem és cert. Però no ens adonem que estem aceptant coma  verdaderes "imatges" falses".

Esteu d'acord? Si fos veritat, com podem sortir de la caverna mediàtica?

Una metàfora per la Filosofia

Nietzsche defensa que el llenguatge en el món contemporani ha perdut el seu valor per parlar de la realitat perquè s'ha fet massa prosaïc. Els humans, per tal de poder comunicar-nos bé i amb la voluntat de conèixer la realitat de la forma més fidel possible, hem fet que les paraules tinguin un significat únic, objectiu, científic. Però la realitat, segons ell, no és així de freda i objectiva i, per això no es deixa reduir als nostres llenguatges. Només l'art (la pintura, la poesia i especialment la música) és capaç de parlar el més aproximadament de la realitat, perquè utilitzen un llenguatge metafòric.  Penseu, si no, ¿què creieu que defineix millor l'amor, un poema, una cançó o una fórmula química?

Aquest quadre de René Magritte ens ve a dir alguna cosa semblant: el llenguatge mai és igual a la realitat i la millora forma de transmetre un missatge és fent-lo metafòricament, com ho fa l'autor mateix amb els seus quadres (recordeu el del paraigüies i el got d'aigua?)

Us proposo que parleu de la vostra experiència amb la filosofia aquest dos últims anys, utilitzant només comparacions o metàfores. Amb què compararíeu aquesta experiència perquè s'entengui bé el que sentiu/penseu?

Nietzsche, el rei dels aforismes.

Friedrich Wilhelm Nietzsche  (1844 – 1900)  va ser filòsof, poeta, músic i filòleg. Es considera un dels pensadors contemporanis més influïents. La seva forma d'escriure, amb aforismes de forta càrrega simbòlica i de metàfores poderoses, l'han convertit en un referent de la filosofia més explosiva i metafòrica que pugui ser condensada en petites frases o fragments. Busqueu un aforisme seu que us faci pensar i comenteu-lo. També podeu reflexionar sobre els comentaris i aforismes dels altres, especialment d'aquells amb els que no estigueu d'acord. 

Control per protegir la llibertat

Vivim en una societat on s'aprova la llei "mordaza" i una representant del partit que la defensa explica que el que realment l'importa és la llibertat per sobre de tot. Mill defensava també la llibertat del individu al màxim i alhora recolçava que la societat i l'Estat castiguéssin els intents de fer servir malalment aquesta llibertat, perjudicant als altres. Però alhora defensava la llibertat d'expressió.

Mireu aquesta video i/o llegiu la notícia i digueu què pensaria Mill sobre aquesta llei i què en penseu vosaltres.

http://www.20minutos.es/noticia/2417308/0/ley-seguridad-ciudadana/mordaza-novedades/puntos-multas-prohibiciones-nueva/

Sobre la felicitat

Un dels aspectes importants a la filosofia de Mill és la seva reflexió sobre la felicitat. Avui en dia, molts psicòlegs parlen del tema. Eduard Punset a una revista al diari El Mundo fa les següents afirmacions:

"Es sorprendente hasta qué punto han cambiado en los últimos diez años los interrogantes que suscita la felicidad. Antes no se hablaba de ello porque se consideraba un sentimiento y, por lo tanto, algo no abordable en una conversación seria. Impresiona constatar hasta qué punto ha cambiado esa perspectiva: hoy se pueden contar casi por centenares los científicos avezados en el tema que hablan de sus orígenes, su naturaleza y su proyección social. Antes no es que no se sintiese felicidad, sino que no se hablaba de ella. No se reconocía que su carencia podía ser la razón de nuestros males. Ahora los europeos hablan de la felicidad en términos iguales o parecidos a los africanos. Es un sentimiento emocionalmente reconocido, que sabemos que tiene que ver con las descargas de oxitocina, vasopresina y dopamina y no con las experiencias pasadas o la predisposición ancestral a los miedos".

I al final es dona 5 claus per la felicitat: "No mires atrás.Descubre cuál es tu elemento y contrólalo. Aprende a compartir la alegría y el dolor de los demás. Asume que estás en el lugar más diminuto del universo. La quinta clave aún está por descubrir".

-Què pensaria Mill d'aquestes idees?
-Què en penseu vosaltres?

Origen de la societat

Amb Locke tornem al tema clàssic de l'origen de la societat. Ell inaugura aquest tema que després Hobbes i Rousseau desenvoluparan. Junts són els anomenats filòsofs contractualistes perquè defensen que la societat es fruït d'un imaginari contracte fet pels humans en un suposat "estat de natura" no perfecte, ja que en ser un estat sense lleis, inclou la possibilitat de l'agressió d'uns als altres sense l'aplicació de la justicia. En aquest estat, les persones acorden les condicions del contracte que ha de definir els drets i deures bàsics dels ciutadans a una societat civil.

John Rawls (representat a la caricatura) és un dels filòsofs més importants del segle XX que recupera aquesta idea del contracte en el seu llibre Teoria de la Justícia, . Ell també s'imagina com seria l'estat natural del que haurien de partir les decisions sobre la societat que volem. Rawls comenta que a l'estat de natura del que parla Locke podria succeir que, a l'hora de pactar les normes socials, els més forts o intel·ligents podrien imposar un pacte que els donés avantatges i perjudiqués els febles o menys capacitats.

Per evitar-ho Rawls parla no d'estat de natura sino d'una posició original (d'origen) on els que decideixen hauríen de ser uns representants dels ciutadans posats sota un vel d'ignorancia que els treiés la informació que no cal per prendre decisions ètiques, com són el talent, l'etnia, el sexe, la religió o les creences dels seus representats. D'aquesta forma s'aconseguiria una posició original totalment imparcial que decidiria justament sobre les normes socials. I d'aquesta manera afirma que en aquesta situació sortirien dos principis que tenen a veure amb la justicia: el principi de llibertat (tothom ha de tenir unes llibertats bàsiques) i el principi de diferència (aceptar les diferències però corregint les desigualtats socials i econòmiques.

Què us sembla l'experiment que proposa Rawls? Creieu que si fos possible les normes que en sortissin serien justes? Creieu que sortirien les que ell diu?

Origen del coneixement

La qüestió fonamental de l'època moderna en epistemologia (teoria dle coneixement) és la qüestió de l'origen del coneixement. D'una banda els racionalistes (Descartes) defensen que el coneixement fiable és el que la raó troba per ella sola independentment de l'experiència. Aquesta pot ajudar a confirmar o aplicar el coneixement, però no pot ser el seu origen perquè els sentits no són fiables. Els empiristes afirmen que, tot i que els sentits no són del tot fiables, no tenim una altre font de coneixement ja que la raó treballa amb el material que ella no inventa sinó que li proporcionen els sentits. Estan d'acord, en canvi, que les matemàtiques són un coneixement fiable que no prové dels sentits i que la raó crea per ella mateixa. Què en penseu vosaltres? Totes les idees provenen de l'experiència? Què diríeu de idees com ànima, infinit, Déu? Com podem provindre de l'experiència?

Objeccions a Descartes

René Desacartes oferia als seus coetanis la possibilitat de que li presentessin objeccions a les seves tesis, objeccions que ell mateix responia i que són en algunes edicions dels seus llibres.

Proposseu vosaltres objeccions argumentades a algunes de les seves idees filosòfiques i/o intenteu respondre les objeccions dels altres.

Argument ontològic

Anem a debatre sobre l'argument ontològic de Anselm de Cantebury, monje benedictí del segle XI. Recordem l'argument.
1. Anselm comença amb una definició de Déu:"Déu és allò més gran que el qual no podem imaginar res." Llavors, Anselm fa la gran pregunta: Déu existeix? Per respondre, primer intenta demostrar que "Déu existeix en l'enteniment.

2. Anselm ens fa veure que si una cosa existeix en l'enteniment ja te certa existència. Usa l'analogia d'un pintor: quan davant una tela imagina el que farà, té a la ment el que encara no ha fet; el quadre encara no existeix a la realitat material però existeix al seu enteniment".

Així, fins i tot l'incrèdul ha de reconèixer que a l'enteniment hi ha realitats i que existeix Déu com a idea d'allò més gran que el qual no es pot imaginar, ja que tot el que es pensa existeix a l'enteniment.

3. L'incrèdul dirà que si una cosa existeix en l'enteniment, això no vol dir que existeixi en la realitat. Anselm respondrà: si "allò sobre el qual no es pot imaginar res més gran" només existeix a l'enteniment, es pot imaginar una cosa més gran que ell (una que compleix totes les seves qualitats i a més existeix). Però això és impossible, perquè això seria una contradicció. D'aquí, n'extreu la seva conclusió:

"Existeix, llavors, allò sobre què no es pot imaginar res més gran, tant en l'enteniment com a la realitat."

Ara juguem mentalment a fer objeccions i també a defensar l'argument de les objeccions, tot i no estar d'acord.

Les coses existeixen pels humans o són independents.

Plató ens parla de la importància de les Idees, que són l'essència de les coses: una cosa és el que és perquè participa de la Idea. Una arbre és una arbre perque existeix la idea d'arbre de la qual ell és una imitació. Sense ella no és res. Aristòtil ens diu que les coses són una matèria (de que està feta), però també una forma (la idea que la defineix). Els dos ens podríem fer pensar que les coses per ser més que un "troç de matèria" necessiten del concepte.
Aquest video mostra què passa quan no tens el concepte d'ipad. "Com et va l'ipad que et vam regalar" li pregunta ella, i ell contesta que li va molt bé.
-Fins a quin punt són importants els conceptes?
-Podem dir que hi ha coses que fins que no tenim el concepte no existeixen?
-La real Acadèmia de la Llengua espanyola ha modificat recentment la definició d'algunes paraules com "referendum", "nacionalitat" "sobirania" "estat", "ciutadà" (la noticía aquí) Podem dir que han canviat el concepte per fer-ho més clar o que han canviat la cosa que el concepte representa?
-Hi ha realitats "humanes", és a dir, que només existeixen pels humans?
(Podeu parlar de qualsevol de les preguntes, no necessàriament de totes!)

Què és la democràcia?

Plató en el seu intent de buscar la justícia per la polis, i partint del seu concepte de saviesa, arribà a la conclusió que la democràcia no és el millor model. Recordem que per ell democràcia era igual a govern de la majoria que pensa en el seu interés propi i que no necessàriament té coneixements dels que és millor pel govern d'un poble.
La democràcia avui en dia, en canvi, és sinònim d'evolució política d'un país. Malgrat això, les nostres democràcies ens donen cada dia mostres suficients de que els nostres governants tampoc saben què és el millor pel benefici com; ans al contrari, moltes vegades busquen el seu benefici personal a través de la politica. És per això que ara tothom parla de regeneració democràtica. Tot pensant en aquest idees:

-Què creieu que diria Plató de la situació actual de les democràcies occidentals? Som millors, iguals o pitjors que l'atenenca que va condemnar Sòcrates?
-Com enteneu vosaltres el terme regeneració democràtica? Què podem dir avui dia que significa la paraula "democràcia"?

La Veritat

"La veritat" és una de les primeres qüestions de la filosofia. A l'Atenes del segle V trobem les tres postures bàsiques que existeixen al respecte. D'una banda, l'escepticisme de Gorgies, que ens afirma que realment no podem saber res del cert; d'altra el relativisme de Protàgores, que ens fa veure com tota veritat és relativa sempre a un context humà (social, històric, geogràfic...); i per últim, la idea de Sòcrates que existeixen algunes veritats absolutes, tot i que l'humà sigui limitat i no pugui assolir-les. Recordem que ell va ser comdenat per mostrar als altres que el que acceptaven com a vertader no era en el fos veritat ja que no resistia anàlisis profunds. Quina és la vostra postura en relació a la veritat? Podeu posar exemples actuals que la il·lustrin?

Tot acabant o tornant a començar...

Aquesta és l'última entrada del curs i per la majoria de vosaltres l'última entrada definitiva. Nietzsche pensava que tot era un etern retorn, és a dir que no hi havia finals tancats sinó cicles que es repetien.

Tanquem aquest cicle i per tancar-lo us proposso que feu un repàs per aquest dos cursos de filosofia i que expresseu els vostres pensaments al respecte. Si podeu, feu servir metàfores a l'estil de Nietzsche que representin aquest encontre vostre amb la filosofia.

Moral d'esclau

Per Nietzsche la metàfora de l'esclau respresenta la falta de confiança en l'individu per singularitzar-se, per crear la seva pròpia visió del món i afirmar la seva diferència, per por de la individuació. Com representa no aconseguir allò que en el fons es vol, l'esclau actua per ressentiment. En paraules de Nietzsche: "La moral de l' esclau és aquella que diu no, ja per endavant".
La moral del esclau utilitza per aconseguir el seu propòssit l'estratègia de "la mala consciència, allò el fa sentir-se malament o fer sentir malament l'altre quansegueix els seus instints, aquells que podrien portar-li força i plaer.

¿Creieu que la metàfora de l'esclau ajuda a definir algunes actituds dels indicidus en la nostra societat? Si és que sí, ¿en quines?

Empoderar-se amb Nietzsche

 

“L'empowerment” és un mot anglosaxó que significa de manera literal “donar poder” i es tradueix com empoderament. És un procés mitjançant el qual les persones enforteixen les seves capacitats, confiança, visió i protagonisme com persona per impulsar canvis positius de les situacions que viuen, tant a nivell personal com a nivell social.

Al món de l’empresa té un marcat accent individualista, ja que destaca el fet que siguis líder. En el cas de les ONG i el desenvolupament social, té un marcat accent social, cooperatiu, buscant que els individus siguin participatius i siguin capaços de superar les seves dificultats.

Què creus que diria Nietszche d’aquest concepte? Quin dels dos models creus que defensaria, el social o el individualista?

Què diria Mill?

Imaginem que Stuart MIll tingués un perfil de facebook.
Creieu que posaria això al seu mur? Per què?
I vosaltres ho posarieu? Per què?

Sobre la felicitat

El 20 de març és el dia mundial de la felicitat. Per celebrar-ho, llegiu aquesta experiència i comenteu què creieu que diria Stuart Mill al respecte i què en penseu vosaltres. Recordeu referir-vos als comentaris dels companys. (Qüestió suggerida per Laia Fusté).

Existeixen els drets naturals?

Segons Locke, a l'estat de naturalesa imaginari (aquell en el que els humans no vivim encara en societat) existiríen certs drets naturals que la raó humana ens faria veure com evidents, com el dret a la vida o el dret a la propietat. Segons ell, és natural que tothom té dret a la vida i dret a tenir propietats que els altres no poden treure-li.

Segons Hobbes, en canvi, en aquest suposat estat de naturalesa no existeix cap dret natural. Només la llei de la selva que diu que cal sobreviure.
Què en penseu? Hi ha drets naturals o els drets son resultat d¡una convenció humana? És el dret a la vida natural o és el resultat del diàleg entre els humans?

El sol no és calent

Ens diu Locke que el sol no és calent, sinó que té la qualitat de fer que nosaltres sentim la calor. Aquesta reflexió es situa en la discussió clàssica sobre si existeix la matèria (materialisme), només les percepcions de la ment (idealisme) o ambdues coses (dualisme). Sembla que la postura de Locke és el dualisme perquè afirma que els objectes tenen qualitats primàries i secundàries (la matèria) que ens causes les percepcions (les idees).
El filòsof Berkeley va anar més enllà i va afirmar que no podem saber si realment existeixen els objectes amb les qualitats descrites per Locke i per això s'inclina a pensar que l'únic que existeix són les percepcions (les idees) i les ments que capten les percepcions.
Quina postura i per què defensaríeu? Materialisme? Dualisme? Idealisme? (us pot anar bé recordar les discussions que vam tenir a 1r de batxillerat).

En què es basa el coneixement de la veritat?

Una de les conclusions de les Meditacions Metafísiques de Descartes és que tot el coneixement que ell dona per vertader només és possible que ho sigui perquè Déu existeix. Sinó fos així, ¿per què una idea que ell tingui clara que és veritat hauria de ser-ho? 

En filosofia s'entén per "solipsisme" la idea de que cadascú de nosaltres estem sols amb les nostres idees i que no podem saber mai si el que sabem és cert o no, més enllà de que ho pensem nosaltres. Fins i tot el món extern podría ser tot una construcció de la meva ment... Descartes evita aquesta conclusió defensant que si Déu existeix tot el que penso clarament que és veritat ho serà perquè ell no vol que m'enganyi. 

Com es pot evitar el solipsisme? Com podem saber que el que pensem que és veritat realment ho és? Feu propostes i buscqueu objeccions en les propostes dels altres.

Objeccions a Descartes

Com sabeu Descartes va retar als seus contemporanis a que presentesin objecions a la seva filosofia. En va rebre i les va respondre i publicar.

Presenteu objeccions a qualsevol aspecte de la seva filosofia i també intenteu respondre alguna de les objeccions dels voltres companys.

Àgora

El film retrata el final de l'època clàssica (Grècia i Roma) i l'inici de l'Edat Mitjana amb el reconeixement del cristianisme com a religió. Trieu l'escena del film que millor mostra la diferència entre aquests dos mons i defenseu per què és la que millor ho mostra.

Justícia i majoria

Una de les motivacions de Plató en redactar la seva coneguda "República" és mostrar com la justícia té a veure amb la saviesa i no amb les opiniones majoritàries (considerava la democràcia un sistema que calia evitar).

Analitzem com funciona la nostra Justícia. Davant d'un cas de suposada injustícia es porta a terme un procès que acaba quan un jutge determinia una sentència. Cal dir que els jutges són triats a partir de dures proves de coneixement de lleis.

D'altra banda tenim un govern que governa recolçat per la majoria (de la gent que vota). Aquest govern pot indultar a algú, és a dir, treure una condemna dictada per un jutge.

I també tenim una instància superior, el Tribunal Suprem, que és el màxim responsable de la interpretació de les lleis a España. Aquest pot atendre recursos a sentències considerades injustes com,  per exemple, un indult que hagi donat el govern. La decidió en aquest cas la prenen els membres del Tribunal per votació.

Tenint això en compte, llegeiu la següent notícia i digueu què en penseu i què creieu que diria Plató de tot plegat.
http://politica.elpais.com/politica/2013/11/07/actualidad/1383844931_909293.html

Pensar a contracorrent

La pel·lícula Hannah Arendet ens narra les difultats de la seva protagonista per defensar les seves tesis sobre la banalitat del mal a partir del judici el 1962 de l'oficial de les SS. Eichmann". El fet de fer un anàlisi profund d ela situació li porta a defensar la idea que el pitjor de tot és veure que és un home corrent, que ni tan sols té idees antisemites, i que el que fa és decidir no pensar en el que està fent. Al mateix temps, els coetanis de Hanna que l'acusen es mostrena  a la pel·lícula com a persones que no analitzen la situació racionalment i que es deixen emportar pels sentiments i per la corrent de pensament predominant. La pel·lícula ens mostra la importància de pensar per un mateix per no deixar-se influenciar pel pensament dominant. 

Llegiu aquesta crítica d'un usuari d'una web de cinema" i doneu la vostra opinió sobre la pel·lícula.

"No hay nada más difícil que ser una precursora en una época de medios de comunicación de masas, donde la desinformación es notoria, ya que solemos ver siempre la misma idea (el mismo tópico) repetido una y mil veces hasta vaciarlo de verdad o contenido y renunciando a pensar por nosotros mismos porque lo más sencillo es ir con la corriente y portarse como un tontorrón borrego (llámese el ‘no a la guerra’ o el ‘OTAN de entrada no’ o la consigna de turno). Lo difícil es pensar por uno mismo y aportar sabia nueva, reflexiones trabajosamente elaboradas y razonadas porque pocos son los que te lo agradecerán, ya sea por envidia, por mezquindad, por servilismo o por adocenamiento. Todos sabemos que los nazis son los malos y los judíos fueron una de sus obsesiones ideológicas, que les llevó a diseñar, ejecutar y ocultar su exterminio, pero ¿cómo fue posible? ¿Cómo es que hubo tantos burócratas que se afanaron tan obsesivamente en cumplir órdenes tan inhumanas, tan antinaturales, tan deleznables? Pues sobre esto reflexiona de forma brillante y sincera esta película alemana, mostrando la importancia de plantearse las preguntas rigurosas y pertinentes ante semejante atrocidad y semejante sinrazón. La importancia de pensar y de ser libre a través y gracias al pensamiento libremente ejercido. Aunque sea a costa de la incomprensión o el rechazo." (http://www.filmaffinity.com)